“On es mouen molts diners és fàcil tancar els ulls,
les orelles i el nas davant qüestions morals”
Georg von Wallwitz, 2013
L’altra història paral·lela del Mobile World Congress es podria escriure a peu de carrer, fora dels palaus tecnològics, arran de terra, amb veus afòniques i en tinta roja. L’altra història sempre esquerda silencis. Permet de recomptar les molt distintes mobilitzacions socials que, durant vint anys, han encerclat “l’esdeveniment de l’any” en la ciutat aparador. Amb un element comú neuròtic: l’obsessió del poder per evitar-les, silenciar-les, ajornar-les o reprimir-les.
L’ordre és clara i cara: “Durant el MWC, no”. Al Mobile no se’l molesta en cap concepte, etziben els gestors de la ciutat en nom del mercat. Encara avui és així i això encara explica tantes coses. Totes, potser. Per sort, l’hemeroteca alternativa reté i conté les veus que s’hi han anat alçant. La memòria sempre és selectiva i a un li ha quedat clavada a la neurona la llarga lluita dels conductors de TMB per aconseguir dos dies de descans setmanal. Tot i que al capdamunt del pòdium, sense cap mena de dubte, hi ha encara la implacable llei del silenci –amb descarada complicitat institucional– per no parlar mai d’una indústria que, fa més de dues dècades, duu les mans tacades de sang i de coltan, enmig de la guerra del Congo, el treball infantil i l’enxarxament entre màfies locals i globals.
Hi ha encara la implacable llei del silenci per no parlar mai d’una indústria que, fa més de dues dècades, duu les mans tacades de sang i de coltan
El 2013, fa molt i en ple procés sobiranista, el Parlament de Catalunya va instar l’organització –regada amb milions públics i participada per Ajuntament, Generalitat i Estat– a obrir un espai de debat sobre la seva responsabilitat en la violació dels drets humans. Paper mullat, no va passar mai. La sobirania de debò, la sobirania de la pasta, és per al MWC. En aquella cruïlla, un responsable català de la fundació que gestiona el negoci va afirmar: “per sobre del meu cadàver”. És a dir, per sobre dels cinc milions de cadàvers de la guerra del Congo. Show must go on.
Per davant de les portes del Mobile, entre 2006 i 2026, hi han passat ben bé totes les lluites com a mosaic del país que som i no som, enmig de la deriva gentrificadora que patim. La plantilla de HP contra els acomiadaments el 2012. Stop Pujades el 2014 o els treballadors de Telefònica el 2015. El 2018, sota els efectes de la repressió desbocada contra l’independentisme, milers de manifestants des de quinze punts de protesta encerclaven el Palau de la Música, davant la presència de Felip VI en el sopar inaugural de les elits del MWC –i 1.100 policies els protegien reclosos a les seves torres de marfil. El 2019, era Setem qui es va plantar a les portes del congrés per denunciar l’alta taxa de suïcidis en les factories xineses de telefonia mòbil –i els Mossos els van donar exactament “deu minuts” per marxar. El 2023, el moviment feminista denunciava el negoci proxeneta de la prostitució, malgrat que aquella edició va quedar marcada per la mort d’un jove treballador de 21 anys durant les tasques de muntatge, amb els seus companys denunciant silencis, ritmes esgotadors i falta de mitjans sanitaris. El 2024, la presència del rei va tornar a convocar l’ANC a Montjuïc, en una edició marcada per la presència d’Israel i on Collboni es va negar a cap boicot, com el que sí es va implementar contra Rússia arran de la invasió d’Ucraïna. L’any passat, va ser el torn de la vaga del sector de les VTC i una mica més i hi ha vaga a l’hostaleria. I va entrar el debat sobre el mòbil a les aules i l’impacte psicosocial de l’artefacte en la infància i l’adolescència.
Per davant de les portes del Mobile, entre 2006 i 2026, hi han passat ben bé totes les lluites com a mosaic del país que som i no som, enmig de la deriva gentrificadora que patim
L’altre dia, en el primer jorn del congrés, tot això va tornar a passar. Sant tornem-hi. Fins a tres protestes, distintes i simultànies. La més visible i sonora, de caràcter internacionalista i antibel·licista i convocada per cent entitats, la que denunciava la presència de la indústria tecnològica israeliana, malgrat el veto formal de l’Ajuntament de Barcelona en un context de genocidi, apartheid i colonialisme: 37 empreses presents, nou de les quals amb vincles directes amb l’exèrcit sionista. També hi havia protesta informativa convocada per Comissions Obreres, alertant que les condicions laborals “no són del segle XXI”, especialment en les contractacions temporals, en àmbits com l’hostaleria, la neteja, la restauració, el muntatge o la seguretat, sota marcs precaris, ritmes frenètics, jornades de dotze hores i escassa prevenció de riscos laborals. Coses del segle XXI, es veu també que l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, lluint democràcia i socialisme, els va prohibir d’instal·lar una carpa malgrat que ho havien comunicat feia dos mesos.
I es veu que quan no hi ha manifestacions del gremi del taxi hi ha manifestacions de les VTC, com enguany, malgrat l’ajuntament, per no vulnerar la llei, ha excepcionalitzat la presència de VTC de fora de Catalunya. En els angles cecs, fa temps que les dades sobre la prostitució de luxe que es desplaça a la ciutat durant aquestes dates –un increment del 30%– ha desaparegut dels mitjans, malgrat que en les primeres edicions era pornogràficament visible com, al ranvespre i a les mateixes portes, es repartia la publicitat dels principals prostíbuls i de les escorts de luxe.
Diuen que el MWC ha deixat 6.900 milions en vint anys. Llàstima que mai esclareixin on queden ni en quines mans, ni publiquin la balança fiscal, ni quant ens costa de debò
Digues-me de què et vantes i et diré que et manca, l’alcalde Collboni va dir diumenge, excusatio non petita, que la tecnologia estava al servei de les necessitats humanes i no al revés. Suposo que els congressistes van riure per les butxaques. Per les butxaques per on es folren amb el big data, el gadget perpetu i la novetat infinita.
Fora dels contes i comptes oficials, es podria recordar també, ara que la Directa fa vint anys, que el Mobile no va venir a Barcelona. Vam pagar perquè vingués. Podríem recordar aquella portada de la Directa, febrer de 2012, per recordar que en plena era de les pitjors retallades antisocials la festa ens costava cent milions d’euros públics fins al 2018. Avui diuen que el MWC ha deixat 6.900 milions en vint anys –uns quants, a dojo, en publicitat mediàtica, patrocinis i partenariats. Llàstima que mai esclareixin ni tracin on queden ni en quines –poques– mans, ni publiquin la balança fiscal, ni quant ens costa de debò, amb tants serveis públics implicats. En aquest àmbit, al Mobile és on menys se’l molesta, malgrat la memòria del forat negre de la Copa Amèrica sigui tan recent.
Més connectats, més aïllats. Més ciberconsum, més cibersoledat. Més ciberseguretat, menys intimitat. Més pantalla digital, menys analogia vital. Vint anys després
Tampoc seria sobrer rememorar que el 2020 no n’hi va haver, de congrés mundial del mòbil, a conseqüència de la Covid. I allò fa fer miques aquell lema oficial que paradoxalment resava “No limits”. I resulta que sí, que sí que n’hi havia de límits, que sempre n’hi haurà i que n’hi hauria d’haver contra la fantasia nihilista i distòpica de la superintel·ligència promesa, la superlongevitat anunciada i la superfelicitat –superficialitat– programada. Al capdavall, ecologisme vol dir assumpció dels límits i, contra tant messianisme tecnològic que promet solucionar-ho tot i solucionar-ho de pressa, Jorge Riechmann ja va escriure fa deu anys ¿Derrotó el smartphone al movimiento ecologista? (Catarata, 2016). Paràbola de resum: el capitalisme ens ho prendrà tot i a canvi ens regalarà un mòbil per a què ho veiem en directe.
Es podria dir, a vint anys vista, que simultàniament no hem deixat de mobilitzar-nos i que, alhora, ens han hipermobilitzat, que són coses quasi antagòniques. D’una banda, sí, cada any hi ha hagut protestes, algun racó de la ciutat acull sempre el Mobile Social Congress i per algun barri s’escola el codi lliure del Congrés de Sobirania Tecnològica. Però alhora quedaria reflexionar, temps de Quaresma, sobre com ens han hipermobilitzat, com l’smarthpone ha esdevingut una mena de ronyó extern, com l’evolució accelerada de la gens subtil invasió tecnològica ha colonitzat les nostres vides quotidianes mercantilitzades. Més connectats, més aïllats. Més ciberconsum, més cibersoledat. Més ciberseguretat, menys intimitat. Més pantalla digital, menys analogia vital. Vint anys després.
