Fa poc he pres consciència que una cosa que faig des de fa un temps és mirar pins. En alguns casos és per admirar los que esporgats i aclarits a temps s’han fet alts i esvelts i s’han convertit en un bosc dels que fan goig contemplar, d’aquells que entren en l’imaginari del que entenem per bosc, d’aquell tipus de bosc que desperta algun tipus de passió a l’ànima. Altres vegades els pins contemplats són els solitaris que han resistit al pas de les flames d’algun incendi i que sobresurten per sobre de la vegetació caòtica, que no ha aconseguit prou peu i força per posar una mica d’ordre.
A meitat o finals d’hivern els pins que son objecte d’observació són gràcies o per culpa de les bosses de les processionàries que pengen com si fossin les boles d’un arbre de Nadal, que més que decorar el que fan és xuclar l’essència dels seus sostenidors i que porten més maldecaps que bones intencions (malgrat que en l’ecosistema tinguin la seva funció).
Ja en terreny laboral, els pins que em miro són els que fan de frontera entre la terra treballada i el bosc, els que a tocar del conreu es converteixen en vora. Aquests els aprecio força, sobretot els que s’han fet formidables a còpia d’acumular anys i de clavar l’arrel cap als bancals llaurats o feixes ragudes. Però l’estima no impedeix que els vulgui veure tombats a terra en pro de fer una franja de seguretat en cas de foc descontrolat, de donar aire als cultius llenyosos que hi conviuen a prop, o pel goig de veure’ls convertits en llenyer, que bé que van a l’estufa encara que no siguin la llenya més noble, robusta o eficient per escalfar-se del fred.
Hi ha la possibilitat que el que aparegui no siguin arbres o arbustos sinó piles de ferro i altres materials industrials que no seran boscos sinó infraestructures
La resta de pins que em miro més sovint son els que poblen en general, sense entrar en cap categoria específica, el nostre tros de món: els que són vores de camins i carreteres, els que van ocupant terres que abans eren conreus, i els que s’han convertit en bosc potser per falta de tenir un nom comú per anomenar una massa contínua, uniforme i enredada. Tot plegat sumat acaba conformant una argamassa vegetal bitonal en què el verd que predominava fins fa poc ara a poc a poc passa a conviure amb el gris de la sequedat i la sequera passada.
Tinc la sensació que el paisatge està canviant. De fet, és un fet, el paisatge sempre està en constant transformació per uns motius o per uns altres, a uns ritmes més lents o amb més velocitat, amb més agressivitat o menys, per culpa de la mà humana de forma més directa, indirecta o potser perquè així toca. Les raons i les explicacions sobre la mortaldat dels pins no em toca a mi explicar-les, o en tot cas no en tinc ni la intenció ni el domini de la ciència per a fer-ho, simplement ho constato amb l’experiència directa i amb un interès senzill fet a partir de la convivència diària. Així i tot, sento curiositat per saber què vindrà en un futur pròxim, què acabarà esbandint el conjunt de fusta morta. Aigua, vent, foc? Què en sortirà en el seu lloc, o què ocuparà el seu espai? Garriga, matollars, més pins o els que hi ha ara i que no sucumbiran?
Un projecte d’infraestructura que està sobre la taula i pot fer canviar el paisatge ben ràpidament és la nova línia de molt alta tensió Escatrón-els Aubals-la Secuita
Hi ha la possibilitat que el que aparegui en aquests indrets no siguin arbres, arbustos i altres tipus de plantes sinó piles de ferro i altres materials industrials que no seran boscos sinó infraestructures. La possibilitat no neix d’un estirabot que pretengui fer volar coloms sinó que a cada territori –o sigui a cada tros de país– hi ha un o més exemples sobre què volen dir aquestes paraules. Res de nou a l’horitzó si per nou s’entén allò que encara s’ha de descobrir o que és el primer cop que se’n sent a parlar; i gairebé nou del tot quan se’n coneixen les característiques concretes de cada projecte.
Al nostre racó de món ara mateix un projecte d’infraestructura que està sobre la taula i pot fer canviar el paisatge ben ràpidament és la nova línia de molt alta tensió (MAT) Escatrón-els Aubals-la Secuita que impulsa la Red Eléctrica Española. Aquesta MAT, tot aprofitant una línia existent, travessaria les comarques aragoneses del Baix Aragó, Baix Aragó-Caspe i Matarranya, i de les catalanes la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Priorat, el Baix Camp, l’Alt Camp i el Tarragonès. Gairebé 200 quilòmetres no lineals amb torres de gairebé cinquanta metres d’alçada (les actuals en fan la meitat) i amb un canvi de potenciació dels 220 quilovolts actuals als 620.
Una de les conseqüències de la MAT és la promoció de models de desenvolupament que releguen el món rural a ser territoris explotats i despoblats
El pretext oficial d’aquesta obra és conegut: electrificació i descarbonització, sostenibilitat i interès general. I les conseqüències que no reivindiquen els promotors també: impacte en la salut de les persones, la fauna i biodiversitat dels que hi viuen a prop, afectació als terrenys agrícoles i boscos per on passarà i, per tant, als models de vida i a l’economia que en depenen, impacte visual que modificarà el paisatge, proliferació de centrals solars i eòliques als territoris on s’instal·laran, promoció de models de desenvolupament territorials que releguen el món rural a ser territoris explotats i despoblats…
Per sort, de moment el paisatge va canviant sense pressa, però sense pausa i sobre aquest tema a l’horitzó –en sentit literal– no hi ha res de nou. A la terra ferma hi ha l’oposició d’ajuntaments, consells comarcals, entitats, sindicats i persones que s’han fet sentir i volen ser escoltats: fa uns dies es va fer públic en una nota de premsa compartida que s’han recollit 14.421 al·legacions i com es va dir des de la Plataforma contra la línia de molt alta tensió (MAT) Escatrón-els Aubals-la Secuita ara seguirà la feina de mobilitzacions i visibilització. La lluita continua i la frase “escac i MAT” no és pas un final de partida sinó només el títol d’una columna.
