Les falles, com tot el que es converteix en element de gentrificació i d’abús, han anat perdent el caràcter tradicional i unificador en favor d’un negoci massiu i salvatge. Ja no es mesura l’èxit en fallers nous, en la qualitat dels monuments o en algun altre element que tinga a veure amb la festa que va ser declarada patrimoni cultural immaterial per la UNESCO.
Ara l’èxit es mesura en visitants, en ocupació hotelera i en la facturació dels hostalers. Com això és prioritari, es necessita una ciutat servil i al gust del consumidor, que permet tots els excessos i apartant als veïns en benefici del qual ve a gastar diners. Les valencianes ens convertim en extres incòmodes per al turista, que ens necessita perquè les falles tinguen un sentit de tradició i de comunitat, però que prefereix que no incomodem molt i, sobretot, que no ocupem l’espai reservat per a ells. Que els polítics ja s’han encarregat de deixar clar que la ciutat és seua. Qui paga, mana.
Les falles han anat perdent el caràcter tradicional i unificador en favor d’un negoci massiu i salvatge
Per a més desvergonyiment per part dels dirigents, durant els dies més grans de falles, del 15 al 19 de març, es va prohibir que els trens provinents dels pobles del sud arribaren al centre de València durant tres hores, per a evitar col·lapse de gent en la mascletà. Eixos mateixos pobles del sud que tant es volien després de la dana, veien que el transport públic se’ls restringia per a no molestar al turista i que tinguera el seu espai per a gaudir l’espectacle pirotècnic.
No sols impedien a les comissions falleres dels pobles perifèrics gaudir de les festes que fa anys que respecten, sinó que també dificultaven el moviment de treballadores que necessiten el tren eixos dies per a seguir la seua jornada laboral. Perquè, encara que a alguns els semble impossible, no tothom té festa i hi ha molta gent que ha de seguir la seua vida malgrat totes les traves que posen en honor a la festa, la tradició i el folklore.
El fransquisme va permetre convertir una festa popular plena de sàtira en unes falles buides de contingut i destinades al turista més que al veí
A més, el poder faller recau en la Junta Central Fallera, un organisme de poder en l’ombra creat pel franquisme en 1939 per a llevar a les falles el to carnavalesc i de crítica, i disciplinar a l’artista faller que, fins a eixe moment, havia demostrat ser d’esquerres. Això va permetre censurar, acabar amb la majoria del cens faller previ a la guerra civil i convertir una festa popular plena de sàtira en unes falles blanques, buides de contingut i destinades al turista més que al veí. Igual que l’ofrena de flors que, encara que naix de l’acte espontani d’una fallera, ràpidament és institucionalitzat i potenciat pel nacionalcatolicisme franquista per a redefinir i controlar la festa. És a dir, dos elements claus en la definició i el desenvolupament de les festes provenen del control, de la censura i de l’època més fosca del país. Però en lloc d’haver-se eliminat en democràcia o “reinterpretat”, se li ha atorgat més poder i més visibilitat.
Per últim, les falles, que són una festa que paguem (i patim) tots els valencians i valencianes, han deixat de ser inclusives i de caràcter popular. Han passat a ser un adorn més per al negoci turístic que envaeix tota la ciutat, però en lloc de posar una taxa turística que permeta sufragar les despeses que generen aquests turistes, que no són poques, prefereixen mirar per a un altre costat. Prefereixen que el contribuent netege i arregle els desperfectes causats per l’incivisme de qui ve de fora a ocupar els nostres carrers sense control i sense gens de vergonya. Perquè com el client sempre té la raó, els carrers poden fer olor de pipí i escombraries durant aquests dies, perquè el patrimoni cultural ha d’estar al servei del forà.
La taxa turística seria una manera, almenys, de justificar la invasió bàrbara. Però prefereixen no molestar al de fora i que els guanys siguen per a hotelers
La taxa turística, que cobren en nombroses ciutats i que no ha impedit que continuen sent envaïdes de turistes, seria una manera, almenys, de justificar la invasió bàrbara. Però prefereixen no molestar al de fora i que els guanys siguen per als hotelers i hostalers. Que els valencians, tant sí com no, paguem la festa.
Arribats a aquest punt, on crec que es pot veure una certa perversió de la tradició, no vull dir que no hi haja res positiu o no hi haja persones que viuen les festes des d’un altre punt de vista. Així i tot, quan cada vegada hi ha més crítiques de veïns, més gent en contra i més descontrol, alguna cosa cal fer i no sols dir “això s’ha fet sempre”.
Sobretot, des de l’esquerra devem valorar si engolirem amb tot perquè les festes són un calador de vots. Des de fa anys es diu que deixar de banda les falles i cedir-les exclusivament a la dreta ens ha penalitzat. Però té sentit secundar acríticament aquest despropòsit? Hem de formar part de la roda sense piular? Hem d’acudir a una ofrena religiosa i admetre-la com a tradició intocable malgrat els seus orígens? El mateix succeeix en molts municipis amb els bous al carrer, que alcaldies progressistes no s’atreveixen a moure ni una coma per si perden vots. Si seguim així, recuperarem el fet de tirar cabres des del campanar per si podem acontentar uns quants electors.
Es diu que cedir les falles exclusivament a la dreta ens ha penalitzat. Però té sentit secundar acríticament aquest despropòsit?
Les falles poden i han de continuar celebrant-se, però han de repensar-se. I l’esquerra, si vol recuperar-les, no pot continuar engolint tots els gripaus imposats des de la dreta més reaccionària i arcaica. Encara que semble impopular, hi ha molta gent (fins i tot fallera) que no entén el despropòsit embriagat, incívic i turístic en el qual s’han convertit.
Si sempre tenim por de tocar el que és tradicional, de molestar, de trencar algun plat, mai canviarem res. Perquè quan la dreta arriba al poder, no té por d’arrasar amb tot el que aconseguim. I per a ells no és cap debat intern ni cap dilema. Política de terra cremada i ací mane jo. Mentre continuem sent cauts i creient-nos més llestos, no canviarem res i continuaran defensant el que és popular com a element reaccionari.
