A finals de gener, el moviment Regularización Ya va anunciar que el govern aprovaria l’esperada regularització extraordinària a la qual podran acollir-se més de mig milió de persones estrangeres que viuen al regne d’Espanya. Lluny de ser una concessió del govern, és un èxit dels moviments antiracistes i migrants després de llargs anys de treball col·lectiu en diferents àmbits: des de la recollida signatura a signatura als carrers, festes i esdeveniments, fins a negociacions en espais estatals i partidaris.
En aquests dos mesos, mentre esperem que es publiqui el text final al butlletí oficial, moltes coses han passat. Reunions amb diferents sectors de l’administració que prometen agilitat però, de moment, només responen amb incertesa. Grups d’advocats que intenten lucrar-se a costa de la necessitat de les persones de tenir drets i venen cites o assessoraments per a tràmits que no exigeixen representació jurídica. Treballadores de serveis socials que es neguen a fer la seva feina. Traves administratives per a les persones que es troben en situació de més vulnerabilitat i un llarg etcètera que evidencia com funciona el racisme estructural.
En aquest sentit, la dificultat més gran que afronten algunes persones per reunir alguns documents com el passaport, els antecedents penals i l’empadronament, evidencia els múltiples tentacles de la tríada moderna colonial: racisme, classisme i patriarcat. Tot i que una de les grans victòries del moviment Regularización Ya va ser treure-li poder al padró, ja que la permanència al territori es podrà acreditar per diferents vies, la manca d’accés a aquest dret és un dels obstacles més freqüents.
Problemàtiques tan denunciades pels moviments socials a Catalunya com l’accés a l’habitatge o el masclisme tenen un impacte diferenciat en la vida de les persones migrants.
Altres situacions comunes les viuen persones que no poden empadronar-se perquè lloguen habitacions sense contractes o mares que no poden fer tràmits administratius per als seus fills perquè els pares es neguen a autoritzar-los com a forma de violència masclista. Així, problemàtiques tan denunciades pels moviments socials a Catalunya com l’accés a l’habitatge o el masclisme tenen un impacte diferenciat en la vida de les persones migrants. Les administracions, lluny d’aportar solucions, dissenyen barreres administratives que són executades quotidianament pel personal tècnic.
De la mateixa manera, no és casual que les persones negres africanes siguin les que hagin d’assumir majors costos temporals i econòmics per obtenir passaports i documentació d’antecedents penals dels seus països d’origen. Això també s’explica per entramats colonials on la geopolítica situa determinats països més a prop d’altres malgrat les distàncies geogràfiques. Com explicava Aníbal Quijano, la gradació entre el “blanc” de la “raça blanca” i cadascun dels altres “colors” de la pell va ser assumida com una gradació entre el superior i l’inferior en la classificació social “racial”. Així, no sorprèn que qui més dificultats afronta siguin les comunitats negres africanes que viuen en aquest territori.
Trobar-nos a les portes d’una regularització extraordinària mostra que el treball col·lectiu permet que les coses més impensables succeeixin.
Finalment, és important celebrar i reivindicar la força del col·lectiu. Trobar-nos a les portes d’una regularització extraordinària mostra que ningú fa les coses sol, que el treball col·lectiu, quotidià i en xarxa permet que les coses més impensables succeeixin, fins i tot en contextos tan adversos com els actuals.
En èpoques en què sembla que és més rendible ser visible a les xarxes i publicar tot el que fem, el treball amb les nostres comunitats i amb altres col·lectius que s’organitzen davant les diferents misèries que aquest sistema genera és poderós. En aquests mesos hem de treballar als nostres territoris per organitzar-nos millor i aconseguir que el major nombre de persones puguin regularitzar la seva situació administrativa.
Existeixen moltes maneres de formar part d’aquest procés històric: fer caixes de resistència per afrontar la burocràcia estatal, organitzar punts d’informació i assessorament amb organitzacions migrants, acompanyar les persones a presentar els seus tràmits, difondre informació sobre la regularització, oferir traducció i un munt de possibilitats. Perquè només amb l’organització col·lectiva i des de baix aconseguirem que allò impensable esdevingui una nova realitat. Continuar organitzant-nos fins a l’abolició de la llei d’estrangeria, les fronteres i totes les manifestacions d’aquest ordre modern colonial.
