Últimament, pense molt en la possibilitat d’aturar-nos, fins i tot de tornar enrere en tot eixe conjunt d’habilitats, proeses i coses que hem aconseguit. Però no en general, en clau decreixentista (que també), sinó concretament en clau tecnològica. Imagine com seria apartar de les nostres vides els artefactes connectats a internet que portem sempre apegats al cos. No com a decisió individual, sinó de tota la societat. Que aquests anys esdevinguen una excepcionalitat, un període curt al qual posarem un nom.
Supose que aturar-se és contrari al que hem assumit que és “la nostra naturalesa”. Eixa manera èpica de situar-nos en el món-planeta, de posar nom a tot i fer categories al nostre voltant. De narrar i estudiar la nostra evolució com a espècie, eixe colossal progrés. Som els humans (blancs, per si cal la puntualització).
Durant dècades i des d’adolescent, he mantingut l’hàbit d’escriure un diari. Aquestes setmanes s’ha donat la situació gens habitual de rellegir alguns quaderns, en concret del 2010 al 2012, quan escrivia literalment cada dia, i el que més m’ha impactat ha sigut justament el que no contava, però subjau en els relats. És complicat de descriure, perquè és subtil però determinant. Les dinàmiques, la cadència del temps.
Pense molt en la possibilitat d’aturar-nos, fins i tot de tornar enrere en clau tecnològica
Llegint eixes pàgines és fàcil traslladar-me i apreciar clarament les diferències amb l’actualitat. Les formes de comunicar-se i relacionar-se, de veure el món. En pel·lícules, sèries, llibres o cançons fetes en aquell moment no ens travessa tant com quan recordem com era en concret la nostra vida. El meu propi record tan nítid d’eixa calma tecnològica és el que em va deixar pensativa.
Eixos anys van ser els últims abans que tothom acabara tenint un telèfon intel·ligent. Els últims on la connexió a internet i la transferència de dades quedava circumscrita només als ordinadors. Podria pensar a tornar més enrere, però em sembla interessant reflexionar sobre eixe moment recent, sobretot el que va precipitar, el que vam perdre i si vam guanyar alguna cosa fent eixe pas.
Perquè les tecnologies es limitaren, o fins i tot algunes s’aturaren, el consens social, mediàtic, polític i científic hauria de tindre més força que l’econòmic
Per a aconseguir que de forma radical es regularen les tecnologies, que es limitaren, o fins i tot algunes s’aturaren i congelaren, el consens social, mediàtic, polític i científic hauria de tindre més força que l’econòmic, que els dels grups de pressió del sector tecnològic (que segurament ja arriba a gairebé tots els sectors). Potser les recents condemnes judicials a algunes de les grans empreses tecnològiques, les evidències sobre els efectes neurològics i en la salut mental de les pantalles i les xarxes socials en la població (no només en la infantil i adolescent) o la consciència cada vegada major de la contribució d’aquesta hiperconnexió a la insostenibilitat de les nostres vides i del planeta podrien ser disparadors d’eixe escenari utòpic.
En aquest context imaginari, hauria d’existir un ampli debat social que arribara al carrer i alhora isquera del carrer. I inevitablement seria un debat interrelacionat amb diferents esferes de la vida: el treball, les cures, la democratització de l’accés a tecnologies, l’extractivisme vinculat, la qualitat de les relacions, el control social, el rendiment productiu… En definitiva, la possibilitat d’un debat profund sobre quines vides volem, que podria començar a sacsejar allò que hegemònicament hem assumit com a prioritats.
Cada vegada hi ha més consciència de la contribució de la hiperconnexió a la insostenibilitat de les nostres vides i del planeta
Encara que siga per resistir-me a normalitzar l’actualitat, per un moment em situe en eixe possible futur. M’imagine com seria contar a les persones més joves com van ser els anys de dur amb nosaltres aquest cervell auxiliar que multiplicava moltes de les nostres capacitats i exigències, però no el nostre temps.
Limitar les tecnologies seria una decisió antiprogressista? De quina manera se situarien les esquerres en aquest debat? I l’extrema dreta? Trobe que els vincles empresarials de les forces polítiques quedarien encara més visibles, però que també es desmuntarien les lògiques tradicionals de dreta-esquerra. D’una banda, per desafiar el curs del que hem entès com a avanços, aquesta linealitat ininterrompuda; per començar a experimentar que hi ha infinites direccions més cap a on evolucionar. I, d’altra banda, per parlar obertament de les vides amb els peus a terra.
