El 86% de l’energia consumida al món prové de combustibles fòssils. És una dada recollida en l’últim informe de l’Institut de l’Energia. Després d’un període de desinversió, la banca privada ha augmentat el finançament d’aquest sector en els últims tres anys i, tal com denuncia la campanya “Banking on Climate Chaos”, el 2024 va invertir-hi, pel cap baix, 750.000 milions d’euros. La ciència climàtica ens diu que cal limitar amb urgència l’escalfament global a 1,5 °C i, per tant, reduir l’ús de combustibles fòssils. Però la banca continua facilitant no només la continuïtat sinó també l’expansió de la indústria que explota aquests combustibles, “apostant efectivament pel fracàs dels objectius climàtics”, assegura Klara Butz, responsable d’incidència financera de l’organització Urgewald, una de les impulsores d’aquesta campanya. “Cada nou projecte fa la vida a la Terra més perillosa”, afegeix.
La financiarització i l’endeutament global perpetuen la lògica colonial i l’especulació en el sistema alimentari amb els mercats de futur. De la mateixa manera, en el cas de la indústria fòssil, els agents especuladors –bancs, fons d’inversió…– “inverteixen en el que creuen que serà el futur preu del combustible, com una mena d’aposta”, exemplifica la investigadora de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) Clàudia Custodio. Hi ha múltiples factors a tenir en compte en aquesta aposta, però actualment el preu dels combustibles fòssils s’acaben regulant molt sovint a cop de publicacions a X o a Truth Social: “amb la guerra a l’Iran, s’assumeix que el barril de petroli pujarà; cada cop que Donald Trump diu que la guerra s’acaba, el preu del barril baixa immediatament”, continua Custodio.
Desemmascarar la transició energètica
Davant la pujada de preus a escala global, es fa evident la dependència geopolítica d’un petroli que finança i perpetua conflictes com la guerra a l’Iran. L’alternativa a aquesta dependència instal·lada en l’imaginari col·lectiu és l’anomenada transició energètica. La humanitat, però, no està passant de l’ús d’una energia a una altra, sinó que tots els sistemes de generació estan en creixement constant, i la fòssil no ha deixat mai d’estar al capdavant del rànquing. Segons l’informe de l’Institut de l’Energia de 2025, les renovables, per ara, representen només un 10% del consum energètic mundial tot i que són les que creixen més de pressa (sobretot la solar i l’eòlica) i que en molts països d’Europa ja generen tanta o més electricitat que els combustibles fòssils.
“És molt greu perquè molts bancs i fons d’inversió cobreixen les seves apostes en combustibles fòssils –a base de préstecs, inversions o emissions d’accions i de bons– donant suport a empreses de combustibles fòssils que pressionen els actors polítics per fer marxa enrere en els compromisos climàtics, debilitar les polítiques de transició energètica i, fins i tot, suprimir la dissidència civil”, assegura l’activista d’Urgewald, organització alemanya que lluita contra la destrucció ambiental. Segons Klara Butz, l’avenç de les renovables fa que les inversions en energia fòssil corrin el risc d’esdevenir “actius encallats”. “Estan especulant contra el nostre futur”, conclou.
En aquest context generalitzat de creixement del consum energètic, per tant, les renovables han alleugerit només parcialment les conseqüències del canvi climàtic, mentre la indústria fòssil continua creixent, tot i que és cert que registra un creixement més lent que fa unes dècades. Però queda clar que, a escala global, el sistema energètic encara depèn del petroli, el carbó i el gas, tres béns comuns naturals que requereixen grans infraestructures per ser extrets del subsol i, per tant, de milionàries inversions. Aquestes macroinstal·lacions són finançades per grans fons d’inversió i bancs d’inversió com JPMorgan o el Bank of America als Estats Units, Barclays o el Deutsche Bank a escala europea i el Santander, BBVA i CaixaBank pel que fa a bancs amb seu a l’Estat espanyol.
Encadenades a la indústria fòssil
“Els bancs continuen donant suport a l’expansió dels combustibles fòssils perquè encara la consideren rendible”, explica Butz, que denuncia la manca de transparència de bancs com el Santander. Durant la gira europea que ha realitzat Urgewald assenyalant la banca fòssil, explica l’experta, “tots els bancs amb els quals ens hem posat en contacte han acceptat reunir-se amb nosaltres, excepte Santander”, que va rebutjar el diàleg completament. Cal tenir en compte que totes aquestes entitats financeres, i moltes altres, van abandonar la Net Zero Banking Alliance (NZBA) de l’ONU, dissolta l’octubre de 2025 arran d’una onada de baixes massives. Aquest moviment, vinculat al retorn de Donald Trump i la seva ofensiva contra les polítiques ESG (ambientals, socials i de governança), evidencia un greenwashing estructural: els bancs prioritzen evitar riscos polítics i legals abans que complir els compromisos climàtics.
“Invertir en indústria fòssil és extremadament perillós perquè es basa en infraestructures gegantines i molt cares, com els gasoductes, que requereixen un retorn econòmic que pot trigar fins a trenta anys”, explica Clàudia Custodio. “Això ens encadena al combustible fòssil”, continua la investigadora, perquè un cop feta la inversió, “els actors financers necessiten que s’extregui i es consumeixi gas o petroli durant dècades només per recuperar-la”.
Segons l’organització BankTrack, que fiscalitza l’activitat dels grans bancs, hi ha plans per posar en marxa nous jaciments equivalents a 256.000 milions de barrils de petroli i gas
Dins la lògica capitalista de recuperació de capital, pot semblar justificable mantenir l’explotació de certes infraestructures per amortitzar la inversió inicial. Tanmateix, sota el prisma de l’Acord de París i l’evidència de l’esgotament dels límits físics de la Terra, és indefensable continuar injectant diners en nous projectes d’extracció o en l’ampliació d’infraestructures existents. Malgrat els compromisos climàtics, la realitat camina en la direcció oposada: segons l’organització BankTrack, que fiscalitza l’activitat dels grans bancs, hi ha plans per posar en marxa nous jaciments equivalents a 256.000 milions de barrils de petroli i gas.
I falta encara un actor clau en aquest caos fòssil: les asseguradores. Les companyies d’assegurances són el soci invisible que permet l’expansió fòssil, ja que cap projecte pot operar o obtenir finançament sense les seves pòlisses. Tot i els discursos verds, companyies com Mapfre, Allianz o Axa, continuen garantint la viabilitat de perforacions nocives al con sud-americà (com per exemple, el cas de Petrobras al Brasil). Aquesta pràctica, a més, és gairebé un suïcidi financer: el sector assegurador alimenta, paradoxalment, una crisi climàtica que li costa milers de milions en indemnitzacions per desastres naturals.
El cas del gasoducte Medgaz
Un exemple concret, indispensable per a les vides de milions de persones, però alhora força invisible, és el del gasoducte que porta el gas fins a les cuines i escalfadors de les llars catalanes. Es tracta del Medgaz, la macrocanyeria submarina de 210 quilòmetres que connecta Algèria fins i la península Ibèrica, des que el principal gasoducte Magrib-Europa va deixar d’abastir de gas l’estat espanyol el 2021 pels conflictes entre el Marroc i Algèria. Segons la seva pàgina web, la inversió del Medgaz va ser finançada principalment per empreses privades com Endesa, Cepsa i Iberdrola, entre d’altres (que van invertir 900 milions d’euros), el Banc Europeu de Finançament (500 milions) i la Unió Europea (200 milions). El 2021, la gasista espanyola Naturgy va comprar la meitat del projecte gràcies a crèdits de bancs com Santander o ING o el fons d’inversió BlackRock. L’altre 50% de la infraestructura és propietat de l’empresa estatal algeriana Sonatrach.
El 2021, la gasista espanyola Naturgy va comprar la meitat de la companyia que administra el gasoducte de Medgaz, que connecta algèria amb la península Ibèrica gràcies a crèdits de bancs com Santander o ING o el fons d’inversió BlackRock
Aquest projecte va posar-se en marxa l’any 2001, la seva construcció començava el 2008, es va inaugurar el 2011 i, Segons el Global Energy Monitor, va començar a generar beneficis aproximadament a partir del 2014. L’any 2021 encara va ser subjecte d’una ampliació. Actualment, és un projecte que per l’empresa Naturgy genera 130 milions de dividends l’any. Més enllà del cas del Medgaz, aquest tipus d’infraestructures responen a una lògica comuna de projectes a molt llarg termini. Un altre exemple paradigmàtic és el Gorgon Gas Project, a Austràlia, aixecat a partir de jaciments que es van descobrir entre els anys vuitanta i noranta, però que no va entrar en funcionament fins al 2016, després de dècades de planificació, inversió i construcció. Projectes d’aquesta mena reforcen la dependència dels actors inversors i dels combustibles fòssils: un cop activats, requereixen dècades d’explotació continuada per garantir el retorn econòmic de les inversions inicials.
La primera línia de la resistència: el cas de Vaca Muerta
Segons la coalició Banking on Climate Chaos, “les persones que pateixen les conseqüències del caos climàtic i de la indústria dels combustibles fòssils són principalment pobles indígenes, comunitats negres i mulates, treballadores amb salaris baixos, dones, pescadors o petits agricultors, que sovint viuen en la pobresa”. Klara Butz ho explica així: “El sistema financer actual funciona com una ‘màquina de trasllat de costos’. Mentre els beneficis de l’expansió dels combustibles fòssils van a mans d’accionistes i directius, “els costos reals —destrucció d’ecosistemes, fenòmens extrems o pèrdua de vides— es traslladen a aquells que no en són responsables”.
És el cas del procés de resistència a l’extracció de combustibles fòssils a la regió de Vaca Muerta, a la Patagonia argentina, protagonitzat principalment per comunitats camperoles i, sobretot, del poble indígena mapuche, que defensa el seu territori ancestral davant de la pràctica del fracking, que es troba en plena expansió. El projecte de Vaca Muerta rep un finançament significatiu de la banca espanyola, especialment a través de crèdits per a infraestructures clau com oleoductes i gasoductes. El Banc Santander és l’entitat amb una participació més activa i directament i actualment, segons la revista Forbes, negocia un crèdit milionari juntament amb grans gegants financers (Citigroup i JPMorgan) per construir un nou gasoducte que connecti Vaca Muerta amb la costa atlàntica.
Fernando Cabrera, periodista i membre de l’Observatori Petroler Sud a Neuquén (a la Patagònia) denuncia que actualment “es projecten 500 pous de fracking al costat de llacs que donen aigua a prop d’un milió de persones a la Patagònia, de manera que la frontera extractiva s’està ampliant cap a zones costaneres verges, i amenaça des de les balenes fins al turisme local”. El model està pensat des d’un inici principalment per a l’exportació: “a les grans transnacionals no els importa el consum nacional” afegeix Cabrera. Segons l’investigador, el govern argentí de Javier Milei ha liberalitzat l’exportació, “lligant-se de mans per imposar cap mena de control dels preus”.
Comunitats com les de Vaca Muerta no només qüestionen els impactes ambientals de l’explotació d’hidrocarburs no convencionals, sinó també la vulneració dels drets territorials i culturals de les comunitats que hi habiten, ja que moltes explotacions se situen sobre terres que consideren pròpies. A Vaca Muerta són habituals mobilitzacions, bloquejos d’accés a infraestructures petrolieres i accions legals per reclamar el reconeixement de la propietat col·lectiva del territori. El conflicte implica una confrontació directa amb empreses energètiques, com YPF, Shell o Chevron, i amb l’Estat argentí, que sovint ha utilitzat mecanismes judicials i repressius per facilitar l’explotació i desallotjar les comunitats. “El dia que es va signar l’acord amb Chevron, hi va haver una repressió brutal per allunyar els manifestants mentre es votava l’extracció. Aquella mateixa nit es van cremar cases de la comunitat maputxe que vivia on s’instal·lava el projecte”, assegura Cabrera.
Comunitats com les de Vaca Muerta no només qüestionen els impactes ambientals de l’explotació d’hidrocarburs no convencionals, sinó també la vulneració dels drets territorials i culturals de les comunitats que hi habiten
Així, la lluita a Vaca Muerta exemplifica un conflicte més ampli entre models de desenvolupament basats en l’extractivisme i les formes de vida i relació amb el territori pròpies de les poblacions locals i indígenes. “Des de la devastació ambiental i el desplaçament forçat fins al retrocediment democràtic i la reducció de l’espai cívic, l’expansió dels combustibles fòssils és l’arrel de molts dels reptes globals actuals” assegura Klara Butz de Urgewald. El panorama no és esperançador per a les comunitats que resisteixen, els moviments ecologistes ni la humanitat en general.
Segons la campanya Banking on Climate Chaos, a tota l’Amèrica del Sud, Central i el Carib s’estan desenvolupant 8.800 quilòmetres d’oleoductes i gasoductes, 19 terminals d’exportació de gas natural liquat (GNL) i 54 gigawatts d’energia elèctrica generada amb gas. Tota aquesta expansió dels combustibles fòssils és finançada des de l’estranger: el 92 % dels bancs implicats en aquests projectes que vulneren els objectius climàtics multilaterals tenen la seva seu fora de la regió. Entre ells, el Banc Santander destaca com el principal finançador de l’expansió del petroli i el gas a la regió d’Amèrica Llatina i el Carib. “Veiem que Santander forma part d’un grup especial de bancs que sovint organitzen aquests acords relacionats amb combustibles fòssils. Tenen un paper crucial a l’hora de fer possible aquesta expansió”, apunta Klara Butz.
Camins i alternatives al caos fòssil
Les denúncies, accions i litigis contra el paper de la banca al sector fòssil per part d’activistes, organitzacions ecologistes i ONG són constants, però la iniciativa que ha arribat més lluny per ara és la demanda presentada l’any 2023 per la divisió francesa d’Oxfam, Amics de la Terra i Notre Affaire à Tous contra el hòlding financer BNP Paribas. La iniciativa judicial, que sorprenentment ha superat les primeres barreres processals d’admissió a tràmit, exigia que la institució bancària deixés de finançar la indústria fòssil. Segons que han publicat diversos mitjans francesos, actualment els jutjats han d’analitzar si el finançament de nous projectes de petroli i gas viola l’anomenada Llei del deure de vigilància, que obliga les empreses a identificar i prevenir riscos d’abusos contra els drets humans i el medi ambient. Una sentència condemnatòria seria pionera al món i tindria conseqüències per la resta de bancs que inverteixen en projectes d’expansió fòssil. Per altra banda, bancs com el Deutsche Bank han rebut sancions històriques per greenwashing.
Segons la campanya Banking on Climate Chaos, a tota l’Amèrica del Sud, Central i el Carib s’estan desenvolupant 8.800 quilòmetres d’oleoductes i gasoductes, 19 terminals d’exportació de gas natural liquat (GNL) i 54 gigawatts d’energia elèctrica generada amb gas
“Si avui decidíssim abandonar de cop els combustibles fòssils, es produiria un cataclisme econòmic mundial, amb totes les inversions no recuperades. Som, literalment, ostatges del model financer”, denuncia Clàudia Custodio, de l’ODG. Les renovables es presenten com la gran alternativa, però, si continuem consumint energia amb el volum i la intensitat que la consumim actualment, comportaran impactes negatius. Segons l’antropòleg i expert en ecologia política Jaume Franquesa, “si el model de distribució de renovables copia el model centralitzat de producció, a través de grans infraestructures, de combustibles fòssils, no arreglem res”.
Franquesa proposa que una transició com a tal suposaria “passar de models de grans centrals a models d’escala mitjana i petita, acostar producció i consum i sobretot, obrir un debat ciutadà sobre el llindar de consum que volem tenir”, deixant de banda el paradigma de creixement. Per avançar cap a aquest model alternatiu, però, existeixen molts obstacles legals, i a més “actualment els governs estan apostant clarament per una aliança amb els sectors del capital que permetin la instal·lació de més megawatts. Aposten pel cavall que corre més de pressa, bàsicament”, conclou l’antropòleg.
Hi ha, però, iniciatives transformadores que responen a aquesta desescalada i que, a més, aposten per la sobirania energètica. És el cas del projecte Luz de Todos, originat a la comunitat de San Pablo Tacaná (Guatemala) el 2018, quan aquesta va decidir “independitzar-nos del sistema energètic del terror i aprofitar els recursos disponibles als territoris per establir petites centrals hidroelèctriques que puguin abastir comunitats rurals aïllades”, assegura Kristian Velázquez, activista d’aquesta comunitat i consultor de projectes relacionats amb energies renovables.
Luz de todos és una iniciativa que neix fruit d’una col·laboració inicial entre les comunitats locals amb la Fundació l’Olivera de Catalunya i es va aconseguir dur a la pràctica gràcies en part al finançament articulat a través de la cooperativa COOP57. “Si avui ja tenim quatre projectes de minicentrals elèctriques en marxa és gràcies a les aportacions de moltes persones des de diferents racons del món per a la transformació que desitgem pels nostres territoris, no només a escala energètica sinó a escala econòmica, social, polític i espiritual”, assegura Velázquez. L’objectiu de Luz de Todos és emancipar-se del model energètic general “fent servir, per ara, l’aigua, amb minicentrals hidroelèctriques que tenen com a principi la cura del riu, la fauna i la flora; i també el sol, amb miniparcs fotovoltaics. Està en debat si fer servir l’eòlica, perquè podria transformar molt el paisatge”, explica l’activista guatemalenc.
“Evidentment, el que passa ara mateix amb la guerra pel petroli liderada pels Estats Units té impactes directes en els preus de l’energia a tot el món, i també a la majoria de les comunitats rurals. Però per exemple no està afectant aquí, a San Pablo Tacaná, perquè tenim un sistema propi. Si poguessim, expandir aquest model en xarxa, podríem erigir-nos clarament una alternativa per a Amèrica Llatina, amb un gran impacte en els fluxos internacionals d’energia i recursos”, sentencia Velázquez.
