A contracorrent dels mantres del sector immobiliari, Javier Gil ha publicat Generación Inquilina (Capitán Swing, 2026), una anàlisi que defensa un paradigma de l’habitatge per eliminar la desigualtat. A més d’investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i doctor en Sociologia, Gil va ser la cara visible del Sindicat de Llogateres de Madrid i, per tant, ha viscut de prop el modus operandi dels rendistes i les seves doloroses conseqüències: empobriment, desnonaments i expulsions. Des d’una perspectiva sociohistòrica, l’autor tracta en aquest llibre el problema, desgrana els efectes i planteja les alternatives.
Com defineixes la generació llogatera?
La generació llogatera és la població exclosa de la propietat immobiliària, la que ha de viure de lloguer i no per elecció, sinó per una qüestió d’exclusió. Neix el 2008, quan sorgeix una demanda especulativa que reté habitatges i provoca que els preus pugin. És aleshores quan es comencen a desconnectar els preus de l’habitatge de l’economia real i els salaris, és a dir, que amb els salaris ja no es poden pagar. Aquesta generació jove es va fent adulta, però no aconsegueix accedir a l’habitatge pels seus mitjans i es consolida com a generació inquilina. Noves generacions es van incorporant a aquest grup, que cada vegada té un pes més gran en els règims de tinença. Es converteix en un subjecte d’explotació central per al capitalisme, que necessita les inversions especulatives en el lloguer per continuar expandint-se.
Si cada vegada s’hi suma més gent, també guanya capacitat de lluita?
És una generació que té un gran potencial per transformar. Comença a desobeir els rendistes, a organitzar-se impulsant un nou sindicalisme. La generació llogatera s’està transformant en un subjecte polític amb capacitat d’interferir en el mercat immobiliari i alhora assentar les bases d’un nou moviment, d’un nou sindicalisme. Aquest nou subjecte ha de generar processos de formació de classe per antagonitzar amb les estructures polítiques i impulsar un nou paradigma d’habitatge que serveixi de base per a un nou model de societat.
“Necessitem un sindicalisme que vinculi, organitzi i defensi el conjunt de la generació inquilina com a grup social”
Ara bé, jo critico que el moviment o el sindicalisme per l’habitatge s’assembla més a un sindicalisme d’emergència, enfocat a la persona que desnonaran, a qui està ofegat, al més vulnerable. Faig moltes analogies amb el moviment obrer tradicional. El sindicalisme no era dels aturats, sinó dels obrers, dels que estaven treballant. Aleshores, necessitem un sindicalisme que vinculi, organitzi i defensi el conjunt de la generació inquilina com a grup social. Encara n’estem molt lluny.
Hi ha una tensió entre l’emergència residencial i les batalles de llarg recorregut?
Qui té una emergència recorre abans al grup o sindicat d’habitatge. Al llibre comparo dues Alícies: una dona d’origen equatorià i una funcionària. L’última arriba al sindicat i sent que potser no és el seu lloc perquè la gent està molt fotuda. El moviment s’ha de plantejar com organitzar i comunicar-se també amb aquesta gent, que no té una necessitat de vida o mort, però que ja no pot viure bé. Cal polititzar el fet que les aspiracions socials i de vida bona del neoliberalisme s’estan trencant. I el fet que la situació que viu la generació llogatera no deriva de l’escassetat, sinó de la desigualtat i la concentració de riquesa i de propietats. Les experiències són diverses, però hi ha la possibilitat d’organitzar els interessos compartits de manera antagònica a altres grups socials. Perquè els interessos d’uns són a costa dels interessos dels altres. Així és com podem parlar de processos de formació de classe i de com aquesta generació llogatera es constitueix en subjecte polític.
Més enllà del fet de poder o no accedir a la propietat per mitjans propis, l’herència d’una casa és un dels elements principals de configuració de la classe en l’actualitat?
Crec que condiciona les posicions socioeconòmiques, però també que encara que la persona quan hereta deixa de ser generació llogatera, hi ha alguna cosa que s’ha trencat. Aquesta població, per mi, continua sent generació llogatera perquè forma part d’unes generacions a qui se’ns ha dit que si treballes, t’esforces i estudies, podràs tenir-ho tot i viuràs millor que els teus pares. Aquesta promesa s’ha trencat, és a dir, el capitalisme ja no pot complir-la. Vivim en societats on la desigualtat i la riquesa es justifiquen a través de qüestions meritocràtiques, però això s’està trencant i la forma com es reprodueixen les qüestions ideològiques centrals comença a esquerdar-se.
“Estem a les portes d’una gran transferència de riquesa a través de les herències que es distribuirà de manera molt desigual”
Aleshores, aquesta població que a priori no té problemes d’habitatge, en el sentit que pot pagar un lloguer o mai la desnonaran, però tot i això, no pot aspirar a allò que se li ha promès, també es pot organitzar, té experiències comunes amb la població empobrida, a la qual estan desnonant. A més, estem a les portes d’una gran transferència de riquesa a través de les herències que es distribuirà de manera molt desigual, perquè qui en rebrà continuarà sent una minora. Això en termes ideològics i subjectius és molt potent per articular una força social i col·lectiva que impugni les estructures polítiques i econòmiques.
Expliques que l’habitatge s’ha convertit en el dipòsit més gran de riquesa del planeta i que els preus de l’habitatge són cada vegada més inaccessibles. Com més rendibilitat genera l’habitatge més empobriment de les classes populars?
Completament, perquè és un joc de suma zero. És a dir, no és com l’economia industrial, fordista, on hi havia producció, es generava riquesa, valor, i es podria redistribuir de manera més justa o menys. El rendisme no produeix, només redistribueix recursos i riquesa. El que guanya un és a costa dels altres. És molt més sagnant.
De fet, compares la dinàmica del mercat immobiliari amb la lògica Ponzi, que és una estafa piramidal. En què s’assembla?
Com deia, és un mecanisme que no genera riquesa, que la redistribueix. Pot funcionar mentre continuïn entrant diners. En tota bombolla financera, els preus es dissocien de l’economia real que pot sostenir-los. És el que veiem ara. Però continuen entrant diners, inversió, que ara surt del deute públic i dels bancs centrals. La societat de propietaris és un règim que dels anys 70 fins al 2008 se sustentava principalment amb deute privat, amb diners que creaven els bancs a través de donar hipoteques a les famílies.
“El sentit comú està canviant, i veiem com hi ha població que defensa una família gitana a la qual volen desnonar en un país extremadament racista”
Durant les mobilitzacions del 15M, en el context dels rescats bancaris, es proclamava que el govern estava socialitzant les pèrdues i privatitzant els beneficis. Això no era conjuntural, sinó que es va convertir en la norma, en la nova forma de governança i de planificar l’economia per mantenir el preu dels actius, encara que sigui en detriment de la població.
Aquesta forma de governança, almenys pel que fa a l’habitatge, està perdent legitimitat social?
Moralment, el rendisme cada vegada està menys acceptat, perd legitimitat. Per això en el llibre intento relacionar les contradiccions que genera aquest nou règim amb les oportunitats per superar-lo i generar conflictes per impulsar canvis socials. Això es veu molt bé cada cop que els sindicats d’inquilins o qualsevol altre col·lectiu estableix un marc antirendista a xarxes o als mitjans, perquè triomfa i es viralitza. Com va passar, per exemple, amb el debat entre Carme Arcarazo, del Sindicat de Llogateres, i Núria Garrido, de la patronal Som Habitatge. Penso que el sentit comú està canviant, i veiem com, de sobte, hi ha població que defensa una família gitana a la qual volen desnonar en un país extremadament racista amb la comunitat gitana. Això succeeix a causa de l’articulació política. Per tant, hem de pensar en estratègies capaces de generar un sindicalisme de majories que instauri formes de desobediència i sigui capaç de construir aquesta força social.
Per què la paraula “rendista” incomoda tant el sector immobiliari i quina potència té?
Les narratives i els discursos són superimportants. Per això, tota l’estona hi ha un intent d’invisibilitzar l’activitat econòmica que desenvolupen aquests actors. De fet, com a exemple, a Califòrnia hi ha un intent de les patronals perquè es deixi d’utilitzar la paraula landlord, perquè té connotacions feudals, i passar a anomenar-los “proveïdors d’habitatge”. Aquí els anomenen particulars, però un particular és una persona que té un habitatge, una habitació o que en lloga deu? Un particular pot ser qualsevol de nosaltres i això el buida de connotacions econòmiques.
“El rendisme desenvolupa estratègies narratives per distorsionar la realitat i generar conceptes com el de particulars per legitimar-se”
No només hem d’assenyalar que es tracta d’una activitat econòmica, sinó del volum que representa. El rendisme desenvolupa totes aquestes estratègies discursives i narratives per distorsionar la realitat i generar conceptes com el de particulars per legitimar-se.
Per això és tan important diferenciar la persona que té una casa en propietat de qui fa negoci amb les rendes d’immobles?
L’estratègia és confondre els rendistes amb els propietaris del seu habitatge i, després, rendistes amb propietaris vulnerables. Vam analitzar els debats sobre la regulació dels lloguers al Congrés i al Parlament català i vam veure que fins i tot partits d’esquerres repetien que havíem d’anar amb compte amb la senyora gran, amb la jubilada, amb els particulars… Quan ho contrastes amb la realitat, veus que les llars dels arrendadors, en la majoria dels casos assalariats, concentren les rendes més altes del país. El mercat de lloguer actua com a mecanisme regressiu de transferència de renda de baix cap a dalt.
Els fons d’inversió com Blackstone no són els actors majoritaris, però concentren grans paquets d’actius. Quin paper juguen en el mercat immobiliari?
Els grans fons són els responsables de tot això, juntament amb el poder polític que ha forçat la seva entrada en territori espanyol, perquè en són els grans beneficiaris. Per exemple, Blackstone està traient a la venda per 300.000 euros els habitatges que va comprar a Madrid per 68.000, una rendibilitat que no ofereix cap altre mercat. L’entrada d’aquests fons va disparar la inversió especulativa. Rajoy va transformar un munt de polítiques per salvar els bancs i fer entrar els fons per comprar habitatge, és a dir, va fer una reforma espectacular del mercat immobiliari i financer. Després, van posar a la venda habitatge públic per consolidar l’entrada de dos dels grans, Blackstone i Goldman Sachs. Es va enviar un missatge als mercats internacionals: aquí hi ha negoci i això va atraure una inversió estrangera al sector immobiliari espanyol espectacular entre 2013 i 2019, i un nou cicle de pujades. No és poc controlar el 3, el 5, el 8 o el 10% del mercat quan estàs organitzat pressionant en la mateixa direcció, com els fons. Per generar tendència en un mercat no has de controlar-ho tot, amb una part petita arrossegues la resta i generes efectes multiplicadors. A més, no hem d’oblidar que aquests fons tenen moltíssim poder polític i això fa que puguin generar pautes als mercats.
A l’altra banda, assenyales, hi ha un rendisme dels pobres i el paper d’Airbnb. Qui són?
Hi ha una expansió social del rendisme, perquè cada vegada més població ho necessita per subsistir. És trencar la imatge d’aquesta figura com algú assegut sobre feixos de diners que no treballa. Si bé és cert que cada cop hi ha més actors i més població que rep alguna mena de renda, això no significa que s’estigui redistribuint ni la propietat, ni la riquesa, ni les rendes. De fet, tot el contrari. Sabem que els actors més grans controlen el mercat, però a la publicitat d’Airbnb veiem una parella de jubilats que lloguen l’habitació del seu fill per pagar la hipoteca o anar-se’n de vacances. Tota l’estona busquen legitimar aquestes estructures de rendistes apel·lant als més petits. Cal distingir la posició que ocupa cadascú en la nova estructura de classes. No els pots anomenar igual. Per això, jo soc molt crític per exemple amb les tesis del rendisme popular, que no recullen aquestes complexitats socials.
“Una persona que vaig entrevistar dormia al vestidor per poder llogar l’habitació als turistes. Aquesta gent no genera una subjectivitat rendista”
Les persones que llogaven a Airbnb més empobrides que vaig entrevistar, no estaven orgulloses del que feien, volien tenir una feina que els permetés pagar un lloguer i viure bé. En canvi, qui tenia cinc pisos a la plataforma ho defensava. A tall d’exemple, una persona que vaig entrevistar a Nova York havia perdut la feina i feia dos anys que dormia al vestidor per poder llogar la seva habitació als turistes. Aquesta gent no genera una subjectivitat rendista.
El sector immobiliari ha generat el mantra que els preus pugen perquè hi ha poca oferta. És molt important fixar-se en el desplaçament en els usos d’aquesta oferta per entendre el que està passant?
D’una banda, hi ha una demanda especulativa. Les dades de Banc d’Espanya indiquen que hi ha municipis grans de tot l’Estat espanyol que perden el 15, el 20 o el 25% de la població i els lloguers pugen el 40, el 50 o el 60%. Al llibre recorro a Robert J. Shiller, un liberal que va rebre el primer Nobel d’Economia per dir que els preus dels actius financers i de l’habitatge pugen, no per qüestions demogràfiques, sinó per criteris especulatius, més relacionats amb la psicologia de masses i amb la sociologia que amb l’economia pura. Aquí, en canvi, els mitjans i els experts repeteixen tot el contrari. Pel que fa als usos, hi ha municipis que estan fent fora població i transformant l’habitatge en l’ús turístic. Això no ho soluciones construint més cases. De què et serveix construir 10.000 habitatges si acaben tenint un ús turístic no residencial? O de què et serveix que construeixin si hi ha especuladors que busquen apujar els preus. En determinades zones caldrà construir, però no pots deixar-ho en mans del sector immobiliari.
S’han deixat esquerdes legislatives que faciliten aquests canvis d’usos?
El PSOE va deixar la porta oberta als lloguers de temporada expressament. Ja s’havia assenyalat que s’escaparien per allà i és el que està passant. Hi ha una guerra cultural contra les polítiques d’habitatge i a Catalunya ho patiu. Estem analitzant les dades d’Idealista a Barcelona, comparant-les amb Madrid i Màlaga, i es veu clarament que quan s’aplica el primer control de preus a Catalunya, en un mes ja s’ha efectuat la transferència de residencial a temporada.
“Si no ho persegueixes, no és que la política no funcioni sinó que hi ha frau de llei”
El catedràtic en economia i director de la càtedra Tecnocasa José García-Montalvo diu que han baixat els preus, però s’ha destrossat l’oferta, obviant la variable central: el desplaçament de l’oferta. L’oferta no ha desaparegut sinó que s’està desplaçant. Si no ho persegueixes, no és que la política no funcioni sinó que hi ha frau de llei. S’estan aprovant algunes lleis, però deixen uns buits i aleshores no tenen els efectes que haurien de tenir. A més, en molts casos, busquen evitar que la situació empitjori encara més, no revertir-la.
Abans de limitar, doncs, s’haurien d’abaixar els preus?
És clar. Cal abaixar, cal una llei que corregeixi els preus, perquè els lloguers han pujat tres vegades més que els salaris. Cal intervenir els lloguers perquè tornin als preus de 2014. Berlín va aprovar una regulació el 2021 -que va acabar tombada dos anys més tard- que baixava els preus fins al 2013. Necessitem aquesta mena de política.
Cal combinar una baixada de preus amb topall amb altres polítiques perquè siguin efectives?
Les mesures aïllades no funcionen i Mariano Rajoy ens ho va ensenyar. En un any, va intervenir el mercat des de diferents fronts, va canviar lleis, i va aconseguir transformar una crisi devastadora en un altre cicle d’especulació immobiliària. Necessitem aquella valentia i determinació a l’hora d’intervenir, però en la direcció contrària per democratitzar el sistema immobiliari i impulsar un nou paradigma de l’habitatge que assenti les bases per a un nou model de planificar l’economia. La vida i l’economia s’han d’organitzar al voltant de les necessitats, els interessos i el benestar de les majories. I com el neoliberalisme ha fallat i està en crisi, s’han generat oportunitats per fer-ho. L’estat del benestar com a forma d’integració social i com a projecte polític ideològic va ser molt important, però el 2008 va esclatar. L’habitatge ja no esmorteeix les situacions de conflicte de classe. Segons enquestes del Grupo Prisa, hi ha una majoria social a favor de limitar el nombre d’habitatges que pot tenir una persona o els beneficis del rendisme. Això és molt potent en una societat on la propietat immobiliària forma part del seu ADN.
