Les declaracions del rei d’Espanya, Felip IV sobre els anomenats “excessos” comesos per Espanya a Llatinoamèrica han reactivat l’etern debat sobre la necessitat que el Regne d’Espanya demani perdó per la violència colonial. És vital comprendre que aquest debat implica una captura del relat sobre el colonialisme: el redueix al simbòlic i gestual per evitar abordar les seves condicions estructurals i materials, de manera que impedeix entendre’l com un sistema de dominació basat en l’explotació de mà d’obra i el saqueig de matèries primeres. Alhora, el situa exclusivament com un fet del passat, ja que oculta que continua operant com una estructura de dominació sota noves formes per part de les metròpolis europees sobre les seves (ex) colònies. Així, es construeix un marc d’impunitat per a la dominació colonial actual i es nega que el colonialisme sigui un sistema continu de despossessió, explotació i jerarquització racial.
Aquesta continuïtat colonial se sosté gràcies a la dominació imperialista dels Estats Units, que mitjançant la coacció econòmica i militar constant contra el sud global garanteix la posició de poder europeu. El pacte entre Europa i els Estats Units, a través d’organismes com l’OTAN o l’FMI, s’ha basat a mantenir la dominació colonial europea sobre les seves “ex” colònies, mitjançant diverses estratègies com els cops d’estat, les sancions, els bloquejos, els bombardejos, la migració forçada i les lleis d’estrangeria que permeten perpetuar el saqueig i l’explotació per sostenir, d’aquesta manera, el sistema capitalista.
Els representants polítics de l’extrema dreta de l’elit criolla/blanca veneçolana operen des de Madrid amb suport de l’Estat espanyol i de la dreta i extrema dreta espanyoles
Per entendre la magnitud de la continuïtat colonial d’Espanya amb Llatinoamèrica, en aquests moments és essencial tenir en compte, per exemple, que els representants polítics de l’extrema dreta de l’elit criolla/blanca veneçolana operen des de Madrid amb suport de l’Estat espanyol i de la dreta i extrema dreta espanyoles. Figures com Leopoldo López o Edmundo González Urrutia resideixen, són finançats i actuen políticament i mediàticament des d’allà per sostenir la continuïtat del saqueig colonial a Veneçuela. Això s’inscriu en més de vint anys de guerra contra un procés popular revolucionari, una guerra iniciada amb sancions i bloquejos que van generar una crisi de magnituds inimaginables mitjançant la imposició de la fam i la pressió social per provocar un aixecament contra aquest procés revolucionari, imposant també la migració forçada de milions de veneçolans cap a destinacions com Espanya.
Aquesta migració produeix una subclasse treballadora sotmesa al racisme institucional a l’Estat espanyol, fent-la més precaritzada i explotable. El setge va continuar amb les guarimbas i una maquinària mediàtica global criminalitzadora, que va escalar fins a l’atac del 3 de gener de 2026, amb bombardejos a Caracas i el segrest del president Nicolás Maduro, en un context on actors econòmics internacionals, incloses empreses com Repsol, han resultat directament beneficiats després de l’atac militar a Veneçuela i les “negociacions” sota coacció.
Un debat real sobre descolonització i reparació implicaria entendre la importància de donar suport als processos d’alliberació nacional antiimperialistes i anticapitalistes de Llatinoamèrica i no reduir el relat a gestos simbòlics. Això és evident si tenim en consideració el rol actiu d’Espanya, la Casa Reial i els diferents governs –inclosos els del PSOE– en el setge mediàtic, polític i econòmic contra processos de canvi i revolucionaris a Veneçuela, Cuba, Nicaragua o Bolívia. Una acció que ha estat central en l’ofensiva contra projectes que busquen sobirania per a les transformacions estructurals.
