A Omar Ayaou Ouahdane se li ha aturat la vida, tot i que fa mesos que no para, immers en una constant de buscar, insistir i estar pendent per trobar un sostre, per a les nits següents i, sobretot, per intentar tornar a tenir-ne un d’estable. Des que va ser desnonat amb la seva família, a inicis de novembre a Badalona, l’exclusió residencial en què es troben li exigeix molta energia, que, explica, voldria estar dedicant a allò que li toca a un adolescent: els estudis i també l’oci. L’anar i venir a què s’han vist abocats fa quasi mig any que s’allarga. Omar Ayaou l’assumeix a primera línia, acompanyat del seu pare i, en els darrers dos mesos, amb el suport de membres del Grup d’Habitatge de Sants (Barcelona). També, des del primer moment, se’n preocupa l’equip hospitalari que li fa seguiment al Vall d’Hebron.
Ayaou pateix una atròfia muscular espinal, una malaltia neurodegenerativa que durant molt de temps ha mantingut estabilitzada, però en els darrers mesos ha deixat de ser així.
“Els estàndards de cures per aquesta malaltia no els podem complir sense un domicili estable”, exposa la neuropediatra Francina Munell.
“Els estàndards de cures que necessita per aquesta malaltia no els podem complir sense un domicili estable, i quan la malaltia progressa hi ha una mort de les neurones de la medul·la espinal; és irreversible, de manera que, com més temps passi sense una casa, pitjor”, exposa la neuropediatra Francina Munell, coordinadora de l’equip que l’atén des dels tres anys. També fa uns anys que li van diagnosticar una esclerosi múltiple, una patologia autoimmune que l’estrès empitjora, remarca la doctora.
El jove ha de prendre una medicació que s’ha de mantenir refrigerada, dormir amb una mascareta de ventilació i fer exercicis de fisioteràpia diàriament. De res han servit fins ara els informes i les alertes mèdiques sobre la urgència de garantir al nucli familiar un allotjament per poder mantenir el tractament de manera adequada, tant a Omar com al seu germà de 9 anys, també afectat per una malaltia neurodegenerativa.
Tot i estar dins del circuit dels serveis socials de Badalona des de feia anys, la família no va rebre informació ni cap mena de suport per intentar evitar el desnonament. En el moment de comunicar el risc de llançament, el juny de 2025, cinc mesos abans que s’acabés efectuant, no van assessorar-los sobre com intervenir en el procés, sobre la possibilitat d’aportar un informe de vulnerabilitat, ni de buscar suport i intentar frenar l’expulsió de casa seva.
Segons fonts del consistori badaloní, al setembre, dos mesos abans de perdre la llar, la mesa d’emergència de l’Ajuntament va fer un informe favorable per incloure la família en la llista d’espera per accedir a un habitatge. Tot i dir-se mesa d’emergència, però, el recurs tarda anys a arribar. Fins a cinc, els van dir, exclama el pare d’Omar, al seu costat durant l’entrevista, tot i preferir no aparèixer en les imatges.
“El que han fet és ensenyar-me on hi ha hostals, és a dir, el mateix que faig jo buscant-ho amb el mòbil. Així que ens trobem fins ara en una situació molt precària”, lamenta Omar Ayaou.
Explica que, pocs dies abans del llançament, van rebre una visita dels serveis socials al domicili, i que la instrucció fou que, quan els fessin fora, acudissin a l’assistent social per buscar una solució. Un cop s’hi van trobar, el recurs que van facilitar-los va ser una nit al CUESB (Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona). Des de l’Ajuntament de Badalona indiquen que “després, la família va indicar que no necessitava recurs habitacional i que marxaven a Mataró”. El fet és que van desplaçar-se, no perquè no necessitessin un habitatge, sinó perquè a Badalona no hi tenien una opció de sostre.
“El desnonament va ser el cinc de novembre i el dia sis ja no teníem on anar. Estàvem literalment al carrer. No sabíem on pernoctar. Vam tornar a anar als serveis socials després de passar la nit a l’alberg del CUESB, i ens van deixar amb les mans nues: ni un hostal, ni un alberg. El que han fet és ensenyar-me on hi ha hostals, és a dir, el mateix que faig jo buscant-ho amb el mòbil. Així que ens trobem fins ara en una situació molt precària”, explica Omar Ayaou. El noi, escolaritzat a Catalunya des de petit, s’ha posat en els darrers mesos al capdavant dels contactes amb els serveis socials que, fins al moment de ser desnonats, feien els seus pares.
El Grup d’Habitatge de Sants (GHAS) observa que, com en molts altres casos, la barrera lingüística i l’absència de xarxa de suport organitzat a la família va suposar una denegació d’accés a informació i atenció, i també una via lliure al llançament.
Ferran Aguiló, membre del GHAS, remarca que no és excepcional que en procediments de desnonaments els serveis socials intervinguin de manera que les persones afectades acceptin “condicions de sortida inacceptables, com és un dia d’allotjament”. “El cas de la família d’Omar és un exemple d’una situació molt greu, que ha estat a punt de ser un dels molts desnonaments silenciosos que hi ha a Catalunya”, afegeix.
“S’hauria d’assegurar que els serveis socials rendeixen comptes de l’actuació que fan, perquè en aquest cas hi ha hagut negligències”, planteja Irene Macaya, del Grup d’Habitatge de Sants.
La família d’Omar Ayaou va conèixer la importància de comptar amb un informe de vulnerabilitat quan ja l’havien expulsat de casa seva. Tot i això, tampoc després del desnonament el va aconseguir a Badalona, ni sola ni acompanyada d’activistes del GHAS. “De la mateixa manera que de l’atenció sanitària en marxes amb un informe i si hi ha una mala praxi la pots denunciar, als serveis socials també hauria d’haver-hi assegurat un accés documental que permeti rendir comptes de la seva actuació, perquè en aquest cas hi ha hagut negligències”, posa damunt la taula Irene Macaya, part del Grup d’Habitatge de Sants i del col·lectiu de sanitàries Capçalera.
“Famílies a pal·liatius pediàtrics s’estan quedant al carrer”
Davant el risc de desnonament de la família, Magí Baños, treballador social de la unitat de cures pal·liatives pediàtriques, es va posar en contacte amb els serveis socials de Badalona per fer constar la necessitat d’allotjament estable per assegurar l’adequat tractament mèdic dels dos menors. “La resposta va ser que estan a la llista de la mesa d’emergència i que la llista és molt llarga; que no hi ha opció de res més que la nit al CUESB, on entres a les vuit del vespre i et fan fora a les vuit del matí, així que, entre altres limitacions, no hi poden mantenir la medicació refrigerada; no és una solució en casos com el de l’Omar i el Zakaria, en què el que s’ha de fer és buscar una pensió i agilitzar l’accés habitacional”, defensa.
Magí Baños, treballador social de la unitat de cures pal·liatives pediàtriques, es va posar en contacte amb els serveis socials de Badalona: “El que havien de fer és buscar una pensió i agilitzar l’accés habitacional”.
La doctora Munell detalla que, fins fa uns mesos, Omar Ayaou era capaç d’aguantar-se de peu amb un suport, però que ara està més dèbil, a conseqüència de no poder-se posar la ventilació cada nit. “Han hagut d’anar d’un lloc a un altre, estar en albergs on no ha pogut connectar la màquina i dormir en condicions en què tampoc han pogut; la fisioteràpia que necessita cada dia per reduir l’afectació de l’atròfia muscular no la pot fer sense un domicili; cada cop està més cansat, tot i que té una força mental increïble, i ha mobilitzat tots els recursos haguts i per haver”, exposa.
Les portes que ha picat el jove sumen desenes entre fundacions i ONG, immobiliàries i institucions públiques, de la Moncloa al Sindic de Greuges passant per l’alcalde Garcia Albiol. Li va voler traslladar la precarietat a què els ha abocat el desnonament –que els ha dut a dormir allà on els han fet un favor, a albergs, pensions, mesquites i al cotxe– i l’absència d’alternativa habitacional a la ciutat. Va rebre resposta, explica, demanant-li la documentació acreditativa de la situació. Després de fer-la arribar, ja no ha rebut cap més missatge.
Magí Baños es mostra molt crític amb “l’aposta política per l’absència de recursos” de Badalona, així com amb la manca de predisposició, valora, per coordinar-se i buscar una solució adient a l’alta vulnerabilitat dels menors. “El que han fet és dir que la família s’espavili, i no és l’únic cas: els desnonaments són un risc per a les famílies de pal·liatius pediàtrics que acompanyem; n’hi ha que s’estan quedant al carrer”, denuncia. El treballador social reclama que, de la mateixa manera que els hospitals “posen les mesures per pal·liar l’avenç de les malalties, les polítiques socials garanteixin que les persones tenen les condicions per sostenir de manera adequada els tractaments”.
A l’espera que Barcelona agafi la pilota
Fa dos mesos que la família Ayaou Ouahdane està empadronada a Barcelona, tanmateix, el municipi rebutja per ara atendre una carpeta que considera encara a la teulada de l’Ajuntament de Garcia Albiol. Fonts del consistori badaloní confirmen que els serveis socials del districte de Sants van demanar a l’Ajuntament de Badalona el traspàs de l’expedient i que el tràmit “s’està executant”.
Els serveis socials del districte de Sants van demanar a l’Ajuntament de Badalona el traspàs de l’expedient i fonts del consistori badaloní diuen que el tràmit “s’està executant”.
El pare d’Omar sent que els ajuntaments fa massa que es passen la pilota i ignoren, lamenta, que el temps sense un habitatge corre en contra de la salut dels seus fills. La mare d’Omar també té un grau alt de discapacitat, així que és ell qui fa els acompanyaments freqüents als metges i altres cures, amb una intensitat difícil de compatibilitzar amb una feina remunerada. Ara per ara, la família ingressa les prestacions associades a les situacions de dependència, uns recursos que els permetrien pagar un lloguer.
Però el fet de no tenir nòmines els exclou de l’accés a llogar un pis. “Estic buscant habitacions permanents o temporals, no només a la província de Barcelona, a Manresa, Lleida, Girona… I ens rebutgen, sigui per classisme o per racisme”, denuncia Omar Ayaou. Diu que fa desenes de trucades cada setmana. “El que volem és un allotjament mínimament estable. Només volem respirar”, expressa el jove.
“El que volem és un allotjament mínimament estable. Només volem respirar”, expressa el jove, que cada setmana fa desenes de trucades a la recerca d’un lloguer.
El GHAS, valora, és “una de les poques portes que s’ha obert” per la seva família des del desnonament. “No és el mateix adreçar-se als serveis socials sol que acompanyat de membres del grup. Responen millor. Lamentablement ho he vist”, afirma. Lamenta que no hagi estat prou rellevant per cap administració la pèrdua de salut “irreversible” d’ell i el seu germà. “En aquests últims mesos he empitjorat més que en els últims anys, i el meu germà té encara menys mobilitat que jo”, explica. Reconeix que no és gens fàcil treure l’energia que demana sostenir la situació, però que, tot i això, intenta no deixar el cicle formatiu que va iniciar.
Ferran Aguiló remarca que, més enllà del cas de la família Ayaou Ouahdane, els serveis socials no estan garantint l’accés a alternatives habitacionals. Critica com s’utilizen de “coartada política”, diu, per tirar endavant desnonaments mentre es transmet a la població que, quan s’executen, les persones tenen opcions adients a l’abast.
Ferran Aguiló, del Grup d’Habitatge de Sants, critica l’ús dels serveis socials de “coartada política” per transmetre que les persones desnonades tenen opcions adients a l’abast.
“O bé perquè no tenen els mitjans, o bé perquè la política els utilitza, els serveis socials es troben en una situació de tensió altíssima, i no ens volem enfrontar a les treballadores, sinó que, a qui apel·lem, és a les administracions responsables de la situació, ajuntaments i Generalitat de Catalunya, que estan deixant molta gent, també menors, també persones malaltes, al carrer, perquè no hi ha els recursos que calen per respondre a una problemàtica estructural”, rebla.
