Algú em va explicar que Judith Butler visitaria Catalunya perquè la Universitat Autònoma de Barcelona li havia reconegut el doctorat honoris causa. M’ho explicava mentre centenars de persones passaven la nit fent llargues cues per a obtenir el certificat de vulnerabilitat, un dels requisits que estableix la llei per a accedir a la regularització extraordinària.
Dies després, en la voràgine de fer certificats, vaig recordar que Butler teoritzava sobre la vulnerabilitat. Vaig pensar en les paradoxes que es produeixen en aquestes terres: mentre les aules magnes premien l’excel·lència del pensament, les persones que l’encarnen són exposades a múltiples formes de violència per a poder acreditar-ho.
Les idees de Butler ens ajuden a pensar sobre el que estem travessant aquests dies. Per a l’autora la vulnerabilitat és un aspecte de les nostres vides interdependents. Mai som simplement vulnerables sinó que som vulnerables a una situació, a una persona, a una estructura social, a una cosa en la qual confiem i en relació amb la qual cosa quedem exposades. És a dir, una persona és vulnerable a l’estructura social de la qual depèn. Si l’estructura fracassa, la persona queda exposada a una situació precària.
Mai som simplement vulnerables sinó que som vulnerables a una situació, a una persona, a una estructura social, a una cosa en la qual confiem i en relació amb la qual cosa quedem exposades
Butler proposa una comprensió relacional de la vulnerabilitat, en el sentit que no estem separades de les condicions que fan que les nostres vides siguin possibles o impossibles. Així, la vulnerabilitat aflora enfront d’una estructura que falla repetidament i, evidentment, determinats cossos es troben més exposats a tals fallides.
En aquests dies de regularització extraordinària veiem com la tesi de Butler es reprodueix en diferents nivells i intensitat. L’Estat no només genera una vulnerabilitat que després estipula com a criteri d’accés a drets, sinó que, a més, n’obstaculitza el reconeixement. No n’hi ha prou amb viure en condicions extremadament precàries, sinó que és necessari acreditar-ho. Alhora, el reconeixement es limita mitjançant una sèrie de tràmits administratius totalment absurds. La qual cosa té efectes en la salut mental i emocional de les persones migrants. Acompanyar persones completament col·lapsades s’ha convertit en una pràctica quotidiana.
Aquests dies de regularització extraordinària la tesi de Judith Butler es reprodueix. No n’hi ha prou amb viure en condicions extremadament precàries, sinó que és necessari acreditar-ho
A més, aquest salvi’s qui pugui activa una lògica de replegament: els ajuntaments limiten l’emissió de certificats als qui figuren en el padró, les treballadores socials a les persones que ja atenen i les grans entitats als qui tenen expedient obert. El resultat és un circuit tancat que deixa fora als qui més el necessiten: les persones deambulen d’una oficina a una altra intentant obtenir un document que no acredita res que no estigui ja inscrit en les seves pròpies experiències quotidianes i que els mateixos marcs normatius produeixen.
Aquest aspecte, posa en evidència una altra idea de Butler en assenyalar la manera en què uns certs cossos, en fer-se visibles en l’espai públic, són construïts com un problema o amenaça. Les inacabables fileres a les portes dels ajuntaments i entitats, sota vigilància policial, evidencien la concepció de la migració com un assumpte d’ordre i seguretat pública. El mateix relat que escoltem fins a l’extenuació en els mitjans de comunicació en advertir que no es donaran papers als qui tinguin antecedents penals o policials.
Les inacabables fileres a les portes dels ajuntaments i entitats, sota vigilància policial, evidencien la concepció de la migració com un assumpte d’ordre i seguretat pública
No obstant això, l’experiència d’esperar fins a l’infinit que travessem els qui hem migrat, no és casual. Respon a una forma de govern que administra el temps, l’accés a recursos i la intimitat de manera diferencial. És la continuïtat d’una lògica racista, capitalista i patriarcal que no sols exclou, sinó que ordena qui pot aparèixer com a subjecte de drets i qui queda atrapat en un circuit d’espera, sospita i desgast.
El que és, en gran manera, fruit de la lluita dels moviments antiracistes i migrants, l’administració ho ha convertit en una carrera d’obstacles que esgota, angoixa i disciplina. Mentre a les aules magnes se celebren discursos radicals que expliquen la realitat de les persones vulnerables, als carrers i en les entitats elles lliuren una batalla quotidiana contra el temps i la burocràcia que administra, retarda i condiciona l’accés als seus drets.
