Fa un mes que va entrar en funcionament a Catalunya la modificació de l’impost sobre les estades en establiments turístics (IEET), a través de la Llei 2/2026, coneguda popularment com a taxa turística. La reforma, aprovada pel Parlament amb els vots favorables del PSC, ERC i els Comuns, incrementa significativament la càrrega fiscal associada al turisme, en un context de creixement sostingut i pressió sobre el territori, que s’ha definit com a turistificació.
Fora de Barcelona, les tarifes augmenten aproximadament un 50% el 2026 i podrien arribar a duplicar-se el 2027. A més, els municipis poden aplicar un recàrrec addicional de fins a 4 euros per persona i nit. A Barcelona l’impacte és encara més notable. En hotels de cinc estrelles, la tarifa autonòmica es duplica, fins als 7 euros per persona i nit. Amb el recàrrec municipal –un import addicional que fixa l’Ajuntament i que se suma a la taxa autonòmica- el cost total se situa als 12 euros per persona i nit, amb marge per créixer.
Una altra novetat és on van a parar els ingressos: un 25% es dedicarà a polítiques d’habitatge de la Generalitat. La resta del pastís s’integrarà al Fons per al Foment del Turisme, amb una part que es transfereix als municipis.
Un 25% de la recaptació es dedicarà a polítiques d’habitatge de la Generalitat. La resta del pastís s’integrarà al Fons per al Foment del Turisme
La nova taxa representa un canvi rellevant en termes fiscals, perquè incrementa la capacitat recaptatòria en un moment de màxima pressió turística, tot i que l’abast polític i social és ambigu. Segons el comissionat de Turisme Sostenible de l’Ajuntament de Barcelona, José Antonio Donaire, l’objectiu és “dotar-se de recursos per a reduir els impactes del turisme i finançar projectes estratègics”. El Govern català la presenta, també, com una resposta a l’emergència de l’habitatge.
Ara bé, l’investigador d’Alba Sud especialitzat en turisme, Ernest Cañada, considera que, si bé augmentar la recaptació “pot ser necessari, la qüestió central és si això permet transformar el model”. Segons observa l’expert, l’increment d’ingressos amplia el marge d’actuació de les administracions, però no altera les lògiques que estructuren l’activitat turística i que generen expulsió, cosa que introdueix una tensió de fons: d’una banda, la taxa pot contribuir a finançar polítiques públiques en àmbits fortament tensionats pel turisme. De l’altra, si no s’acompanya d’un canvi en l’orientació de la política turística, aquests mateixos recursos poden conviure amb la continuïtat – o fins i tot l’aprofundiment – de les dinàmiques que generen els impactes.
Com més activitat turística té un municipi, més ingressos obté, cosa que pot generar incentius per fomentar-ne el creixement
L’augment de la fiscalitat coincideix amb grans inversions públiques orientades a facilitar l’expansió del sector, com l’ampliació de l’Aeroport del Prat. És a dir, que mentre es grava el turisme, se’n planifica el creixement.
Aquesta tensió es reflecteix també en la dependència fiscal: com més activitat turística té un municipi, més ingressos obté, cosa que pot generar incentius per fomentar-ne el creixement. A Barcelona, la taxa i el recàrrec municipal han anat guanyant pes fins a convertir-se en una de les principals fonts d’ingressos propis, i una part important s’ha utilitzat per finançar interessos del lobby turístic.
Elititzar el turisme fet política pública
En paral·lel, les polítiques turístiques apunten cap a un model que es planteja de “més valor afegit”; és a dir, orientat a visitants amb gran capacitat de despesa. Donaire defensa que aquesta estratègia pot afavorir un turisme “més cultural i professional”. En tot cas, és una aposta que no redueix necessàriament la pressió sobre el territori.
Investigadores i activistes veïnals observen que l’orientació al turisme de “més valor afegit” reforça dinàmiques d’exclusió, tant en l’accés a l’espai urbà com en el dret al lleure
De fet, un turista consumeix més del triple d’aigua que una persona resident, amb xifres encara més elevades en establiments de luxe. L’orientació cap al turisme de “més valor afegit” preocupa investigadores i activistes veïnals, que observen que incrementa la dependència econòmica sobre el sector i reforça dinàmiques d’exclusió, tant en l’accés a l’espai urbà com en el dret al lleure.
Alhora, la precarietat marca el treball al sector turístic, en què un 72% de les persones ocupades canviaria de feina si tingués l’oportunitat. Així, el model que es manté combina alta rendibilitat amb desigualtats internes.
Una de les conseqüències més visibles d’aquest model és en el mercat de l’habitatge. Segons un informe encarregat per l’Ajuntament de Barcelona, l’ús turístic pot arribar a ser fins a quatre vegades més rendible que el lloguer residencial, i la diferència incentiva la substitució d’habitatge habitual per allotjaments turístics, pressionant els preus i accelerant processos de gentrificació.
Per a Naoufal Amrani, membre del Sindicat de Llogateres, destinar una part de la taxa a promoure polítiques d’habitatge és insuficient si no s’acompanya d’una regulació efectiva
Per a Naoufal Amrani, membre del Sindicat de Llogateres, destinar una part de la taxa a promoure polítiques orientades a facilitar l’accés a l’habitatge és insuficient si no s’acompanya d’una regulació efectiva. La taxa, segons Naoufal, té valor polític perquè “reconeix el vincle entre turisme i crisi d’habitatge”. Però, insisteix, cal “anar més enllà i reforçar els mecanismes de control, evitar el frau en contractes temporals i ampliar al parc públic d’habitatge”.
Per a què ha de servir la taxa?
La funció de la taxa es juga, en bona mesura, en el seu ús i en el marc polític en què s’inscriu. Mentre incrementa la recaptació, pot contribuir a legitimar el model. Si el turisme “paga”, el debat deixa de ser si cal limitar-lo i passa a centrar-se en com redistribuir-ne els beneficis.
Diverses veus apunten algunes línies d’acció per evitar aquesta legitimació. Segons Amrani, s’ha de destinar els recursos a ampliar drets socials, com l’habitatge públic, a través de compres públiques.
També, en direcció oposada al rumb governamental, augmenten les propostes que apunten al decreixement d’infraestructures portuàries o aeroportuàries, per respondre als objectius climàtics i socials. Entitats com SOS Costa Brava també proposen destinar part de la recaptació a protegir el territori, per exemple mitjançant la compra de sòl a través del Conservatori del Litoral.
Entitats com SOS Costa Brava proposen destinar part de la recaptació a protegir el territori, per exemple mitjançant la compra de sòl a través del Conservatori del Litoral
Alhora, expertes i activistes plantegen que s’ha d’afavorir el dret al descans i a les vacances, en un context en què una part significativa de la població en queda exclosa. Prop d’un 30% de la població catalana no pot permetre’s una setmana de vacances fora de casa seva.
Això implica garantir que l’accés al lleure no depengui exclusivament del mercat. Es planteja, per tant, reforçar un turisme de proximitat orientat a la població local, amb infraestructures i condicions assequibles, menys dependents de grans fluxos internacionals i amb una petjada ambiental més baixa.
Mentrestant, el fet és que Catalunya es troba a les portes d’un altre estiu d’alta intensitat turística. El centenari de la mort d’Antoni Gaudí coincideix amb un calendari d’esdeveniments d’abast internacional que preveuen atraure centenars de milers de visitants, com ara la sortida del Tour de França des de Barcelona al juliol, així com l’eclipsi solar previst per l’agost. A més, Barcelona ostenta enguany el títol de Capital Mundial de l’Arquitectura 2026 i s’hi suma un altre esdeveniment d’atracció massiva: la visita del Papa Lleó XIV, al juny.
La tendència de creixement sostingut del turisme internacional es consolida. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, Catalunya va rebre més d’1,18 milions de turistes internacionals el mes de febrer, un 4,1% més que el mateix període de l’any anterior. I, en un context geopolític incert, la dinàmica pot accentuar-se per la redistribució de fluxos turístics globals. Damunt la taula, una qüestió de fons: quin paper ha de jugar el turisme en l’economia i el territori. A qui beneficia i quins límits s’han d’establir, són les potes del debat que els moviments socials i veïnals reclamen atendre.
