Samantha Hudson no necessita gaires presentacions. Aquesta artista, cantant, actriu i activista del col·lectiu LGBTIQ+ és una de les veus més interessants del panorama intel·lectual i una icona queer. Parlem amb ella en el marc del videopòdcast feminismeZ, un programa dedicat a analitzar qüestions d’actualitat des d’una mirada feminista, i el Dia Internacional de la lluita contra l’LGTBI-fòbia.
Fa un any vas publicar Música para muñecas, el teu últim àlbum. Es tracta d’un diari personal que narra les desventures d’una dissident de gènere perseguint els seus somnis en una gran ciutat. Al tema Disforia cantes: “El concepte del sexe biològic és un verí que em mata per dins i el meu gènere és la poesia que cada dia li regalo al món”. Aquestes concepcions del sexe i del gènere formen part de l’imaginari queer. Però què significa ben bé per a tu allò queer?
“Exagerant la dissidència, deixes en evidència la normativitat”
Ser queer és una identitat, per descomptat, però també és una pràctica. Crec que pots ser una persona cisheterosexual i ser queer. Si la teva pràctica, el teu discurs, la teva forma d’observar el món està compassada amb aquesta teoria o aquesta visió des de la dissidència i dels marges. I per a mi ser queer també té molt a veure amb abraçar la monstruositat. El concepte monstre etimològicament ve de mostrar. A mi m’agrada molt, perquè a les rondalles i als contes, el monstre sempre està fora de la ciutat, fora de vila, fora del poble i tothom el persegueix. Però el monstre veu la ciutat des de fora, té aquesta perspectiva. Crec que és una bona analogia del que passa amb les persones a qui ens empenyen als marges. Com que estem fora de la normativitat, veiem les estructures des de fora i, per tant, podem ser conscients de com operen quan ens intenten convèncer que tenen a veure amb la naturalitat, amb una cosa orgànica. Exagerant la dissidència, deixes en evidència la normativitat. També crec que ser queer té molt a veure amb acceptar el fracàs: fracassar en la tasca de complir amb el que és ser un home o una dona de veritat; fracassar en la tasca de complir amb la moral burgesa que fiscalitza el teu cos, et diu com viure la teva sexualitat, o les teves relacions d’amor romàntic, matrimoni o família nuclear monògama; fracassar en el que algun dia han esperat de nosaltres.
Ser queer és una pràctica com la cisheterosexualitat, que també és una altra performance o com la masculinitat o les tradwives que apareixen a xarxes, que també fan una performance determinada de la feminitat.
“Les tradwives són el paradigma contrari de la mestressa de casa, que es queda a la llar cuinant”
Exacte, a més les tradwives no tenen res a veure amb un estàndard tradicional. Són dones empresàries que potser són mestresses de casa, però que no només són això, perquè estan generant contingut, editant vídeos, publicant a xarxes socials, fent promoció, publicitat… Això no és res tradicional és el contrari del paradigma de la mestressa de casa que es queda a la llar cuinant. Fan aquest màrqueting, precisament, per obtenir més rendibilitat. També em fan molta gràcia els homes que diuen: volem una dona tradicional. Jo els preguntaria: com vols una dona tradicional, si no tens un sou tradicional? Com vols mantenir una família sencera si estem sotmeses a la precarietat més absoluta? És impossible. O sigui que aquestes lògiques que es pretenen rescatar, en realitat responen més una estratègia discursiva de la ultradreta que a una realitat factible per a aquelles persones que la defensen.
Has explicat que la teva cançó Algo muy raro és una manera de reconciliar-te amb els teus inicis i amb la teva infància. Quan prens consciència que la teva manera de viure i d’expressar-te és percebuda pels altres com a rara?
Jo crec que des de sempre, des de molt petita. Fa poc vaig recordar una cosa que havia oblidat i és que el primer dia de col·legi, a la primària, portava una camiseta i vaig baixar un tirant ensenyant clavícula… Tota sexi! Era petiteta, però coqueta. Recordo que la meva mare em va dir: “No pots anar així, perquè és de nena”. I li vaig demanar: “I no hi ha una samarreta amb les espatlles a l’aire que sigui de noi?”. I em va dir: “No, això no és possible”. Ella, pobre, m’adora i tenim una relació boníssima avui. Però aquesta escena és un exemple de com, fins i tot a una persona que encara no ha conformat les seves preferències, la seva identitat, la seva orientació sexual, ja és víctima d’aquesta violència correctiva, amb una cosa tan innocent com una samarreta. De petites, ja estan latents els rols i la repressió de la feminitat.
En aquest camí, la identitat es construeix gràcies a referents que ens mostren que podem sortir del camí preestablert. Quins han sigut els referents que et van marcar personalment i artísticament?
“Tinc referents que van des de les travestis de Shin Chan fins a gent com el Tigrillo, Manuela Trasobares, la Kika Lorace o La Prohibida”
Sense sortir de la llar, el meu germà, que és un marieta empedreït, té set anys més que jo, i sempre ha sigut un referent. No perquè tinguéssim converses explícites parlant de la seva sexualitat, sinó perquè jo ja el veia passejar-se com un maricó ben orgullós, dins de les seves limitacions perquè ser gai als 2000 era complicat. Va obrir moltes portes i va fer camí, perquè jo ja sabia el que era ser homosexual i veia com es relacionava amb la meva família, quins eren els riscs i què era l’homofòbia. Tot això ho vaig poder conèixer des d’un lloc de seguretat i saber que no era la meva identitat. I això va ser una sort, la veritat. L’entorn familiar en el qual vaig créixer, en general, és positiu. Més enllà d’això hi ha referents que van des de les travestis de Shin Chan fins a gent que en aquella estava YouTube a l’època com el Tigrillo, Manuela Trasobares, la Kika Lorace, La Prohibida… En un general soc una noia assedegada que beu de moltes fonts. Sigui com sigui, des del batxillerat fins ara, la gent que m’envolta són les principals referents.
I quina relació, gràcies a totes aquestes referents i aquest camí que has fet, tens ara amb la feminitat?
“Si he fet la transició ha sigut per eufòria, no per disfòria”
Ha evolucionat d’una forma molt natural, Mai he tingut un sentiment contradictori o angoixant respecte a la meva transició. Ha sigut molt progressiva i molt naïf, també. Ara estic en teràpia hormonal, però vaig començar d’un dia per l’altre, perquè una amiga meva va començar. Però en realitat ni tan sols tenia el desig de canviar certes parts del meu cos per sentir disfòria. De fet, en la cançó Disfòria de Música para muñecas, parlo d’aquesta idea des d’una perspectiva externa. És més un dit que assenyala el concepte de sexe biològic i diu que és un verí que no pas com un patiment personal. Si he fet la transició ha sigut per eufòria, no per disfòria. Ara estic còmoda dins de la feminitat, però crec que també és una feminitat travesti. Crec que no replico els patrons més normatius de la feminitat.
A vegades critiquen la teva feminitat, la teva sexualització…
“Per a les dones cis, la feminitat ha sigut una imposició, però per a la gent del col·lectiu, un espai a conquerir. Per tant, no té el mateix valor simbòlic”
És un tema controvertit i polèmic, però crec que és fonamental observar la realitat, tenir una visió crítica del que t’envolta, del concepte de la bellesa, de la feminitat, de la masculinitat, entendre com operen aquestes lògiques, quines són les estructures sobre les quals s’ha construït aquest concepte, entendre el gènere com una imposició colonial, el binarisme de gènere… Però tenir esperit crític és una cosa, i una altra és demonitzar la feminitat o la masculinitat, perquè cada persona és un món. Per exemple, per a les dones cis la feminitat ha sigut una imposició, però per a la gent del col·lectiu, la gent queer, la feminitat ha sigut un espai a conquerir. Aleshores no té el mateix valor simbòlic i, per tant, la feminitat no es relaciona de la mateixa manera amb aquestes persones. Hem de trobar un punt intermedi, un equilibri entre exaltar els estereotips i els rols de gènere i convertir-los en un dogmatisme a seguir i demonitzant-los. No pot ser que per ser feminista m’hagi de treure el maquillatge, posar-me texans i tallar-me els cabells d’una forma concreta. Encara que una persona que és molt femenina o s’hiperfeminitza també és víctima de la misogínia. Però tu des del feminisme no pots atacar-la des del paternalisme. A Me dibujaron así de Noemí López Trujillo es parla sobre com el que és femení sempre es veu com un artifici, com una pantomima. Com si ser molt femenina és perquè estàs alienada pel sistema. Però clar, de la gent molt masculina ningú diu res.
Com t’ha acompanyat el feminisme en tot aquest procés?
El feminisme ha esdevingut una eina fonamental per comprendre el món des d’un punt de vista crític. El feminisme va des de posicionar-se en contra del patriarcat i assenyalar-lo, fins a pensar les interseccions que tenen la lluita de classes, l’antiracisme o allò queer.
Per a moltes persones el feminisme ha estat la porta d’entrada al pensament crític i als moviments socials.
“El feminisme no pot ser blanc i burgès, ni TERF”
La meva generació va coincidir justament amb l’onada del feminisme del 2016. Érem adolescents, estàvem amb les nostres amigues i teníem il·lusió. Va ser un gran moment d’esperança perquè ens vam brindar d’estratègies para enfrontar-nos i posar nom a allò que patíem i deixar de pensar que era natural o normal. Ens va permetre construir un nou llenguatge, noves maneres de relacionar-nos, reconèixer les altres com a companyes… Ens va donar un sentit i una cosa per la qual lluitar. A més ens va mostrar tot allò que té a veure amb les interseccions. Perquè el feminisme no pot ser blanc i burgès, ni TERF.
Actualment, hi ha discursos TERF que precisament defensen excloure les dones trans o les feminitats més dissidents de la lluita feminista. Com valores aquesta deriva?
“L’exclusió dins del feminisme és una cosa que ja succeïa amb les persones racialitzades als setanta, o amb les dones lesbianes”
Em fa mandra i trobo que és un debat estèril. No és una cosa nova. L’exclusió dins del feminisme és una cosa que ja succeïa amb les persones racialitzades als setanta, o amb les dones lesbianes. El meu punt de vista és que com vivim un moment de recessió en matèria de drets, coses que teníem assimilades de sobte perillen. Els discursos TERF pensen que si obres el ventall de les possibilitats, amplies horitzons del teu marc teòric o de la teva lluita, aleshores la teva lluita perdrà força o serà un objectiu per aquells poder que amenacen el que tu has aconseguit després de molts anys. Però no podem ser víctimes de la por. A més em sembla absurd. Qui defensa els discursos TERF nega la meva existència, m’odia, difon un relat pervers per fer-me quedar com una cosa que no soc, retalla les lleis que m’emparen, intenta lluitar legalment contra el meu reconeixement, no vol que vagi al bany, que participi en competicions esportives, no vol que ocupi espai en mitjans de comunicació… I després de tot això té la barra de dir-me que vull esborrar-la. És ridícul. No veig com algú pot sentir-se amenaçat per una persona que comparteix moltes experiències vitals i moltes violències. Hi ha matisos, però la violència és la mateixa. A mi i les meves amigues ens fa por anar pel carrer, hem patit violència sexual, pressió estètica… Som diferents però no oposats ni enemic.
Aquests pànics morals no tenen cap dada al darrere. Quan parlen de violència sexual sabem que qui l’exerceix són persones properes a les víctimes, com la parella, els amics, la família. No pas persones que hagin fet ús de la llei trans.
“En quin cap cap que siguem homes amb perruques que ens canviem el gènere per entrar a abusar sexualment d’algú en un lavabo?”
Òbviament que hi ha gent que pot cometre frau de llei. No obstant això, el col·lectiu trans, és una minoria i una minoria no pot ser amenaçadora per al 50% de la població. A banda hi ha les evidències. En quin cap cap que siguem homes amb perruques que ens canviem el gènere per entrar a abusar sexualment d’algú en un lavabo? No em fa falta canviar-me el sexe al DNI per entrar en un bany i cometre una agressió. Vulnerar de forma tan contundent i tan pensada, perquè el pensament TERF és teòric i sorgeix de dones que són catedràtiques i professores a la universitat, és malvat. Estàs creant un discurs per difamar i violentar un col·lectiu que ja de per si ho té molt difícil. És absurd. Per què has d’esborrar una persona o empènyer-la fora d’espais que consideres que et pertanyen, en comptes de reclamar més espais per a totes?
“Si delimites tant el que és ser una dona de veritat, segurament acabem fora la majoria”
Em sembla, que volen acabar amb els rols de gènere, però després veuen a una persona amb un cos dissident que precisament trenca amb aquests rols de gènere i no fan una altra cosa que imposar-li a aquesta persona dissident els mateixos rols de gènere dels quals es queixen. Defineixen el que és una dona de veritat i hem d’anar amb compte amb això, perquè si delimites tant el que és ser alguna cosa de veritat, segurament acabem fora la majoria. Ja ha passat en competicions esportives on han fet fora a dones racialitzades perquè tenien un índex de testosterona més alt. Què és ser una dona de veritat? Tenir vagina? Doncs me la poso. Donar a llum? I si una dona no vol tenir criatures o és estèril? Tenir pits? I si he tingut un càncer i me’ls han extirpat, soc menys dona? Vas perfilant i acabes construint una cosa molt perillosa que segurament exclou a la majoria de les noies.
Estem presenciant una onada reaccionària global. Com vius aquest moment polític?
Amb esperança!
De debò creus que són temps per tenir esperança?
“Per lluitar contra l’extrema dreta cal col·lectivització, mobilització popular, militància, les amigues i el barri”
Sí, i crec que ha de ser així. Lluitem contra un monstre gegant que té infraestructura, doblers, xarxes socials… Saben perfectament com difondre una fake news, estan molt organitzats, tenen grups de WhatsApp, de Telegram, estan als mitjans de comunicació, controlen els mitjans de comunicació generalistes… Com hi lluites? Per descomptat, amb la col·lectivització, la mobilització popular, la militància, les amigues, el barri… Sobretot és important que ens agafi la lluita a totes juntes. No poden haver guanyat abans de fer la batalla. S’ha instaurat aquesta alerta que és necessària, però podem fer coses. No podem paralitzar-nos i sento que ens estan traient l’esperança i la possibilitat d’imaginar un futur més amable. El futur és desconegut, el present fa por i el passat està totalment desdibuixat perquè s’esborren històries, s’invisibilitza allò que va succeir, i cada vegada la gent té menys consciència del passat. És molt fàcil caure en el nihilisme i, precisament, aquesta és l’estratègia: generar por i imposar una visió d’odi i escurçons perquè tu et rendeixis i et plantegis que no tens res a fer. Per això, els vincles de les dissidències són per sempre.
Fa poc vaig estar a Buenos Aires i vaig tenir la sort de visitar l’Arxiu de la Memòria Trans d’allà que recopila com imatges, documents, testimonis de dones trans dels anys 70 i 80. Explicaven unes històries brutals: passaven dues setmanes als calabossos, sorties, et transvesties amb les amigues i et tornaven a ficar a la presó on rebien pallisses. Tot i això, el vincle amb les amigues prevalia i permetia resistir a la violència, la persecució i el maltractament. L’amor de dues persones als marges, que estan disposades a arriscar la seva vida per la seva veritat, per la justícia, per reivindicar-se i per reclamar la dignitat i el respecte que es mereixen només per existir, això és per sempre. Ara estem malament, podríem estar molt pitjor, però resistirem. Si tomben un dret l’aconseguirem de nou i el blindarem de nou. Però no podem perdre l’esperança, encara que a vegades pugui ser una idea enganyosa, que t’obnubila la mirada i et fa no ser realista. Ha de prevaldre el sentiment que podem guanyar aquesta batalla. Sigui demà o en un segle.
