A la vida d’algú normalment hi ha un moment progenitor. Algunes van preguntar-lo als més grans per curiositat i en tenen una situació imaginada o uns motius versemblants, altres simplement el pressuposen i altres ni s’han pres la molèstia d’interessar-se sobre com va anar, però saben que el moment existeix: és aquell on algú altre que t’ha precedit decideix quin nom duràs. Com seràs, en termes de fonètica, conegut pels altres. El moment de triar un nom, vaja.
Els motius de la tria són tan diversos que és impossible enumerar-los sense caure en un simulacre d’infinit i, amb això i tot, la humanitat continua tenint criatures i anomenant-les d’una manera o altra. Sembla un fet tan evident que ens resulta natural: som el nostre nom de la mateixa manera que som les nostres emocions, el nostre cos i les nostres vivències, però com ens diem mai no és innocent. El nom, com l’accent amb què parlem, és una marca invisible del so. Una informació que afegeix un supòsit al fet de dir-nos com ens diem. Aquests supòsits, no cal dir-ho, no el tria la teva gent quan considera la possibilitat de dir-te així o aixà; són un reflex de la ideologia del present. Una càrrega simbòlica inconscient amb què cada moment de la història marca el teu nom amb una expectativa.
Som el nostre nom de la mateixa manera que som les nostres emocions, el nostre cos i les nostres vivències, però com ens diem mai no és innocent
Diversos sociòlegs i lingüistes han dut a terme, molt amablement des de fa anys, uns quants estudis que indiquen que el nostre nom és un marcador d’identitat que condiciona com germinem socialment; com ens veuen els altres fins i tot si no ens han vist. És com si et preguntessin com et dius i els hi ensenyessis el cul… Seria un despropòsit absolut, però la humanitat som menys racionals del que ens agrada creure i, segons sembla, en sentir el nom d’algú li associem un pròleg de la seva biografia que ens permetem escriure nosaltres, sense cap ajuda. El seu rigor, és clar, és de sota zero, i, tanmateix, funciona. La sociolingüística en diu “capital simbòlic” i, segons les seves investigacions més erudites, el nostre nom afecta el curs de les nostres vides d’una manera constant i exagerada.
El nostre nom afecta el curs de les nostres vides d’una manera constant i exagerada
La Sílvia i el Karim (o el Karim i la Sílvia, tant és) van decidir passar un diumenge d’hivern com molta gent de classe treballadora passem: mandrejant pel seu sofà al voltant d’algunes llaunes de refresc i bosses de patates xips mentre alternaven sèries de Netflix amb alguna cigarreta de les que fa riure. De relax: amb xandall i sabatilles, d’estar per casa molt aliens a les disquisicions sobre els noms que els investigadors de les ciències socials duen a terme ben lluny de l’harmonia casolana. Potser a força d’anomenar-se l’un a l’altre per les coses més banals del quotidià, aquell diumenge els seus dos noms estaven en pau. No hi havia espai per als sermons de l’acadèmia. Però aquell dia va passar una cosa molt extraordinària; una que no sol passar mai a ningú quan el que fa és estirar-se entre l’estufa i la pantalla. Com que, a més d’extraordinària, va ser una cosa molt del capitalisme, va començar al supermercat: sense ser-ne conscient, el dia anterior, el Karim havia posat al carret de la compra una bossa de Doritos que contenia un sorteig. Ho va descobrir al taulell de la cuina, quan la va obrir per abocar-ne el contingut a un bol i tenir-lo a mà entre un capítol i un altre. Del seu interior va brollar un petit sobret blanc, una mica pringat de colorant, que deia “ENHORABONA”. Va dur-lo fins on era la Sílvia atrapat entre el dit índex i el dit gros i, un cop allí, el van obrir i van trobar-hi un codi QR. El codi deia que havien estat premiats, que moltíssimes felicitats, que hi havia uns estrats de premi diversos i que el premi gran era un viatge de cinc dies a Los Angeles, Califòrnia. També demanava el correu de l’afortunat. Primer no van fer gaire cas a l’assumpte, però a base de tenir-lo allà al costat, en algun moment el Karim va jugar amb la idea del misteri dels premis menors i, llavors, va tornar al codi per enviar el seu correu. Això fins a l’hora de dormir.
El Karim va trucar a la Sílvia i, amb certa excitació a la veu, li va dir tot de cop: el viatge a Los Angeles, els havia tocat. Una sensació molt semblant a l’alegria li va recórrer l’esquena i la va fer somriure
El dilluns laborable lògicament tots dos se’n van oblidar. En això de tirar endavant la vida, normalment, la gent tenim altres recursos que un sorteig dels Doritos i era un dilluns com molts altres. Això fins que l’extraordinari es va proposar caure al damunt seu: a mig torn el Karim va trucar a la Sílvia i, amb certa excitació a la veu, li va dir tot de cop: el viatge a Los Angeles, els hi havia tocat. Ni més ni menys. El premi gros. Una sensació molt semblant a l’alegria li va recórrer l’esquena i la va fer somriure, encara que no era ben bé alegria. Què s’hi fa, cinc dies a Los Angeles? Primer ho va explicar a les companyes de feina i aquestes van reaccionar fent festa i rialles de sorpresa al seu voltant. La cosa va córrer de pressa i de seguida, qui fos que la saludava hi afegia un gran somriure i unes paraules de felicitació. Mai una bossa de Doritos havia donat tant de si. Era com si una de les coses que només passen a Netflix hagués saltat de la pantalla a casa seva. Al vespre, quan va arribar-hi, va abraçar-se amb el Karim per, després, escriure al Google “que s’hi fa, cinc dies a Los Angeles?”. Va prémer enter i una gran quantitat de llocs meravellosos i platges amb glamur es van apilonar a les respostes. Això dilluns al vespre.
Pepsico els va posar en contacte amb l’agència encarregada de gestionar el seu premi. Aquí va començar l’enrenou. Un enrenou que acabaria en maldecaps
Dimarts es van posar en contacte amb la Pepsico, el grup empresarial que comercialitza les bosses de Doritos, i els van felicitar amb vehemència i els van posar en contacte amb l’agència encarregada de gestionar el seu premi top. Aquí va començar l’enrenou. Un enrenou que acabaria en maldecaps: l’agència els va demanar velocitat de concreció en les dates del viatge, ja que els bitllets d’avió i els hotelets de bufet lliure serien més econòmics si es reservaven abans, donant un marge més ampli de tria entre ells, que acabaria repercutint en les qualitats dels àpats. El premi duia inclòs l’esmorzar i el sopar de tots cinc dies, però el dinar havia de ser a càrrec seu i, com més ràpid triessin les dates, millor esmorzar i sopar tindrien, que eren gratuïts. Van haver de posar-se d’acord per triar una data, que no va ser gaire difícil perquè el viatge només era de cinc dies, però la van triar per treure’s del damunt la pressió i, un cop triada, van accelerar les sol·licituds de dies lliures a la feina. Això i la resta d’accions burocràtiques pertinents: una assegurança mèdica, formularis, registres, l’ESTA… Electronic System for Travel Authoritzation, un permís digital obligatori per entrar als Estats Units. Amb l’ESTA el Karim va tenir un petit entrebanc: allà on pregunta “has tingut accidents que hagin damnat una propietat?” Ell va interpretar que sí. Mesos abans, maniobrant amb el cotxe, va fer malbé una moto aparcada que no havia vist. Res greu: l’assegurança i la responsabilitat civil van resoldre de seguida, però a ell li havia sabut realment greu haver picat la moto sense voler i va interpretar que ho havia de dir. “No crec que calgui”, va dir la Sílvia. “Però si ho esbrinen creuran que he mentit”, va dir ell en un excés de zel.
Amb l’ESTA, el Karim va tenir un petit entrebanc: allà on pregunta “has tingut accidents que hagin damnat una propietat?” Ell va interpretar que sí
Li van denegar l’ESTA. Això amb el bitllet d’avió comprat. Va intentar explicar que l’accident havia estat menor i que potser havia exagerat en admetre’l, però no tenia on fer-ho: totes les veus que responien a les seves trucades eren robòtiques… No hi havia cap humà. Va trucar a l’agència i aquesta li va recriminar haver confós aquell petit accident amb un “dany a una propietat”, però li va dir que no era motiu per patir. Encara que et deneguin l’ESTA i no et permetin apel·lar, pots omplir online el formulari DS-160, pagar una taxa de visat d’uns 170 euros i demanar cita amb un funcionari consular. Havia de fer-ho ràpid, això sí: els bitllets ja estaven comprats. Va fer com deien i, com que a Madrid hi havia cites ofertades i a Barcelona no, va comprar un bitllet de l’AVE pel dia convingut. Els barcelonins, ja se sap, discutim les coses serioses a Madrid, però ni el Karim ni la Sílvia van massa sobrats d’eurets, encara que el primer premi bé s’ho valia. Gastant-se un altre dels pocs dies de lliure disposició a l’any que permet la feina va pujar al tren amb tot d’optimisme: segons li havien relatat diverses persones, molt més enteses que ell, un petit accident no invalida cap VISA i, tot allò, només era un petit contratemps burocràtic. En poques hores s’hauria esclarit.
A l’Ambaixada dels Estats Units d’Amèrica a Madrid el va rebre una dona elegant, molt correcta i seriosa. S’havien citat i seien l’un davant de l’altre amb una taula enmig. Ell va posar-hi la paperassa referent a l’assegurança, disposat a explicar-ho tot, però a la dona no li va despertar el mínim interès. “De què treballes?”, va preguntar. “On vius?”. La moto aparcada que no havia vist va desaparèixer per sempre. “Soc del barri de la Prosperitat, a Barcelona, i faig de mosso de magatzem”. Ella va arronsar el nas. “Mosso?”, va dir. “Sí”, va dir ell. “Rebem mercaderies, comprovem albarans, preparem comandes… mosso de magatzem”. Ella ho va entendre de seguida. Va balancejar lleugerament el cos sobre la seva taula de despatx, mirant-se’l. “On va néixer, el teu pare?” Li va dir. El Karim això ho va trobar molt estrany perquè havia vingut a parlar de retrovisors i de cantonades que fan angles morts. “Al Marroc”, va dir alçant lleugerament una espatlla. Ella va assentir amb el cap, però aguantant la mirada fixa. “Et sents més espanyol o marroquí?” Ell va dubtar uns segons. “Soc català”, va dir. Mai s’havia preguntat aquestes coses. Ella continuava escrutant-lo amb els ulls. “Perquè vols viatjar, als EUA?” va demanar. “M’ha tocat un premi dels Doritos”.
La dona va pronunciar una frase que al Karim encara li dol: “Et denego la VISA”
La dona, que ja pensava en la pròxima entrevista, va pronunciar una frase que al Karim encara li dol: “Et denego la VISA sota la secció 214(b), que es refereix a no tenir garanties que, un cop als EUA, no et quedis allà il·legalment”. No va saber què respondre. Només li va venir al cap la idea que el seu nom, pronunciat des de la llunyania i el desconeixement, arribava en forma d’eco convertit en negativa. En prejudici. El viatge de tornada a Barcelona va ser trist. D’una tristesa connectada amb aquella bossa de Doritos que l’havia premiat amb tanta sorpresa. Va trucar la Sílvia i va explicar el resultat de l’entrevista. “Carinyo meu…” va dir ella.
La marca Pepsico, molt amable, de seguida es va fer càrrec del racisme estructural i li va dir que, malgrat haver perdut l’oportunitat de gaudir el premi, la Sílvia podria viatjar a Los Angeles amb les reserves d’hotel vigents i els taxis a l’aeroport del primer i l’últim dia inclosos. Ella, la Sílvia, el va consolar amb un petó només arribar a casa i, així, en un to informal i familiar, d’aquests que s’usen per fer broma en ambients de confiança, li va dir “Si vaig a aquella merda de país només serà per fotre una bomba al primer filtre migratori que em trobi a l’aeroport”. És una cosa que fa de mal dir si el que vols és anar als EUA. Havia decidit no anar-hi, és clar.
“Si vaig a aquella merda de país només serà per fotre una bomba al primer filtre migratori que em trobi a l’aeroport”, va dir la Sílvia al Karim. Havia decidit no anar-hi, és clar.
El Karim i la Sílvia (o la Sílvia i el Karim, tant és) només són dos dels milions de noms que no han pogut anar a Los Angeles. Dues persones que volien anar-hi i a qui se’ls hi ha negat. Dos àngels caiguts sobre el quitrà dels seus carrers. Diverses investigacions periodístiques publicades als EUA denuncien que les persones amb noms associats a la religió musulmana reben més escrutinis, controls de seguretat, negatives de Visa… que altres noms sense aquesta connotació. Especialment, des d’algunes polítiques migratòries impulsades els darrers anys. Això és així i no ens costa gens entendre’ho des d’Europa, on el racisme associat al nom comporta moltes formes de biaix o discriminació: als currículums, a les agències immobiliàries, als controls policials rutinaris… però i la bona gent de Los Angeles? A la bona gent se’ls hi ha negat conèixer al Karim i la Sílvia, conversar-hi, riure amb ells, fer unes copes a la terrassa d’un bar i intercanviar-se els correus per si, un dia, algú va a Barcelona i els vol tornar a veure. Se’ls hi ha negat conèixer als guanyadors d’un premi.
La Sílvia i el Karim no són dos noms inventats: aquesta història és del tot real. Tan real com les fronteres que ens neguen somriures, coneixences, experiències i fins i tot amor, ja que el que ens neguen són persones
La Sílvia i el Karim no són dos noms inventats: aquesta història, com més o menys ha estat narrada, és del tot real. Tan real com les fronteres que ens neguen somriures, coneixences, experiències i fins i tot amor, ja que el que ens neguen són persones. Milions de persones amb noms. Les fronteres oficials i les que duem a l’interior, que ens fan interpretar amb estereotips i estigmes. Cada dia ens plouen àngels caiguts a la pell: moltíssimes persones a qui se’ns nega conèixer. Desamor.
