Les últimes dues setmanes va estar desfilant el papa de Roma per l’Estat espanyol. Va estar-hi tants dies que al final fins i tot ens n’oblidem, excepte polítics de (quasi) tots els colors que aplaudien a l’uníson com si no hi haguera alternativa a l’ovació. Com si el silenci o el rebuig no foren possibles en ple 2026, quan es creia superada una institució retrògrada que, malgrat continuar atraient a moltes persones, representa una minoria si no li donem de sobte un poder que estava minvant i caient en descrèdit, després de dècades d’abús i de silencis còmplices.
Es pot comprendre que la part institucional i fins i tot la mediàtica tinga cert interés, però no és admissible que una televisió pública seguisca el minut a minut de la visita com si no visquérem en un estat aconfessional, com si fora d’interés general quan les enquestes, malgrat tot, continuen mostrant un país cada vegada menys creient i, sobretot, menys practicant.
El Congrés que representa, se suposa, el sentir popular no ha d’obrir-se per a una persona amb discursos que qüestionen els avanços democràtics sostinguts per una majoria
Per les imatges de la suposada televisió de tots, pareixerà que existeix un fervor generalitzat que adora a “Sa Santedat” i que la passió cristiana està desfermada en tots els racons. És, com a mínim, curiós que haja coincidit en dates amb els nombrosos concerts de Bad Bunny a Barcelona i Madrid. Si ens posem a comparar assistents, a més, uns gratis i altres pagant, podríem parlar d’unanimitat cap al cantant porto-riqueny. Seria absurd el mateix amb el papa, però si només t’hi fixes en els mitjans, pareix que el moviment reaccionari ja ha guanyat.
Un altre dels missatges més escoltat aquests dies ha sigut que “la societat ha virat tant a la dreta que el papa sembla d’esquerres”. Parlen de la mateixa figura pública que va acudir al Congrés dels Diputats a criticar dues lleis que s’han aprovat per majoria absoluta en eixa cambra. S’hauria de començar pel debat de què pinta el representant principal d’una religió i un pseudocap d’estat triat a dit (o a fum), convidat a la seu de la sobirania popular.
Criticar el maltractament continu a la gent migrada està molt bé, però el papa és incapaç de negar la recepció a mandataris que contínuament els degraden
Que visite a la Zarzuela o la Moncloa, si els seus residents ho creuen apropiat, però eixe lloc que representa, se suposa, el sentir popular, no ha d’obrir-se per a una persona amb discursos que qüestionen els avanços democràtics sostinguts per una majoria ciutadana. Que qüestiona que les dones facen el que consideren amb el seu cos o que prefereix tindre a una persona endollada a una màquina i patint abans que pal·liar eixe dolor i que puga decidir el seu final. Ja ho deia l’Antic Testament, és important enganxar a nombrosos tubs una persona i condemnar-la a un dolor insuportable pel bé de Jesús. O una cosa així.
Criticar el maltractament continu a la gent migrada està molt bé, però és incapaç de trencar o negar la recepció a mandataris que contínuament els degraden mitjançant paraules i lleis. Si dies abans de visitar les illes Canàries i abraçar persones que van perdre familiars en la mar, rep a Díaz Ayuso, que bombardejaria pasteres si fora legal, de què valen les seues paraules? Per a acontentar tothom. Per a rebre un aplaudiment de set minuts del suposat govern més progressista de la història mundial. Que semblava que es donaven colzades per a eixir a la foto i poder compartir unes paraules amb ell. Fa no molt, l’esquerra a l’esquerra del PSOE hauria sigut a la porta del Congrés al costat de la ciutadania, protestant perquè eixe discurs no tinguera lloc en eixe espai polític. Ara somriuen i aplaudeixen fins quan se’ls pixa en la cara només per fer promeses vàcues i simples. Ser partit de govern ho anomenen.
Assaltar els cels no era per a conéixer a Déu, era per a construir un món nou. Com a mínim, hem de continuar creient en això. No per fe, sinó per principis
És més fàcil parlar del fet que les noves generacions són més creients. Que existeix un retrocés entre els joves. Que tots voten a Vox i abracen la fe cristiana. El que és difícil és plantejar alternatives i no assumir que continua existint una majoria no-creient i que les víctimes d’abusos, que es van esmentar de seguida i quasi a la força, continuen confiant a tindre representants polítics amb els quals comptar. Si aplaudim al representant d’una institució anacrònica, permetem que la televisió pública sotmeta la programació a la seua visita, comprem el discurs de la seguretat en els barris de població amb majoria migrada i fem lleis d’habitatge que no toquen ni un pèl dels amos, és normal que cresca Vox. El rar és que l’esquerra transformadora no desaparega en algunes regions, encara que camí va.
Esperem que en les pròximes eleccions, quan la gent li pregunte a eixe espectre polític per què augmenta la pobresa, els desnonaments i el preu de l’habitatge, no responguen com el santíssim al xiquet que estava a punt de quedar-se al carrer: “No és fàcil respondre per què hi ha gent a la qual li passen coses dolentes”. Se suposa que hauríem de tindre respostes, encara que siguen incòmodes. Assaltar els cels no era per a conéixer a Déu, era per a construir un món nou. Com a mínim, hem de continuar creient en això. No per fe, sinó per principis.
