Els darrers tres mesos han estat marcats per la posada en marxa del procés de regularització extraordinària, una finestra d’oportunitat per a centenars de milers de persones migrades que fins ara havien patit l’exclusió i precarietat a què els aboca el sistema d’estrangeria espanyol. El moviment antiracista i la societat organitzada ha entomat aquest procés amb responsabilitat i força militant per aconseguir no deixar ningú enrere. Al llarg de les setmanes hem pogut veure com, arreu dels Països Catalans, casals i ateneus obrien les seves portes per esdevenir punts de suport, assessorament i tramitació, demostrant que l’autoorganització popular continua sent l’única garantia quan les institucions fallen. Perquè la regularització no és una concessió, sinó el reconeixement d’uns drets que mai no haurien d’haver estat negats.
Una victòria popular amb un històric llarg
La regularització extraordinària aprovada pel govern espanyol el passat 27 de gener no és, com alguns voldrien fer creure, una iniciativa generosa del PSOE. És, abans que res, el resultat de més de cinc anys de lluita sostinguda del moviment antiracista, de l’autoorganització de les persones migrades i de la pressió constant sobre les institucions.
Mentre els col·lectius migrants i el moviment antiracista han empès per la regularització per a dignificar la vida de centenars de milers de persones, el govern espanyol ha respost només quan el sistema ha reclamat mà d’obra
El punt de partida el trobem en els moments més crítics de la pandèmia de la covid-19, quan va quedar en evidència la vulnerabilitat extrema de les persones en situació administrativa irregular, excloses dels ERTO i de l’IMV per la seva condició d’invisibilitat legal. Va ser aleshores quan va néixer la plataforma RegularizaciónYa, que va culminar amb la recollida de més de 700.000 signatures per a una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) presentada al Congrés l’abril del 2024. La ILP va obtenir un molt suport —310 vots a favor i només 33 en contra—, però va quedar bloquejada per la inacció del govern.
Mentre els col·lectius migrants i el moviment antiracista han empès per la regularització com una manera de dignificar la vida de centenars de milers de persones excloses del sistema i condemnades a la precarització i la pobresa, el govern espanyol ha respost només quan el sistema ha reclamat mà d’obra per als sectors més precaris, com són el del totxo i el turisme barat. Ho recorda la història recent: Aznar ja va fer dues regularitzacions extraordinàries abans de l’esclat de la bombolla immobiliària. D’aquesta manera reforcen la lectura absolutament racista que fonamenta la llei d’estrangeria: les persones migrants com a actius econòmics i no com a persones amb drets a garantir.
Organització popular davant el col·lapse institucional
Amb la publicació del Reial Decret i la materialització del procés de regularització extraordinària, també es va crear un estat de confusió i malestar profunds per l’evidència de la manca de recursos públics, la mala gestió i coordinació entre institucions i la responsabilitat que el govern va atorgar a les entitats antiracistes d’assumir el que l’Administració ja es veia clar que no assumiria. Davant aquesta crua realitat i la desesperació de tantes persones que patien de quedar-se fora d’aquesta via de regularització, la resposta popular ha estat exemplar.
Regularització Ja i el moviment antiracista del país com a punta de llança, van fer una crida a l’organizació i el suport mutu. L’Esquerra Independentista i la Xarxa de Casals i Ateneus vam voler donar-hi resposta coordinant-nos amb molts moviments populars del país i destinar els recursos i força militant disponibles per no deixar ningú enrere. El resultat va ser molt potent: la Xarxa de Casals i Ateneus ha vertebrat arreu dels Països Catalans més de 40 punts d’assessorament, suport i tramitació en coordinació amb Regularización Ya i amb la Coordinadora Obrint Fronteres i en aliança amb col·lectius de cada barri i de cada poble. Aquesta resposta no hagués estat possible sense les aliances de les entitats locals que fa anys que piquen pedra per la defensa dels drets de les persones migrades i sense la infraestructura que facilitava una Xarxa de Casals i Ateneus que aplega centenars d’espais al servei de les classes populars.
La Xarxa de Casals i Ateneus ha vertebrat arreu dels Països Catalans més de 40 punts d’assessorament, suport i tramitació
Els resultats d’aquest desplegament organitzatiu són contundents. Posarem dos exemples que, entre molts altres casos, ens ajuden a comprendre millor la dimensió. A Reus, Reus Refugi, amb el suport del Casal Despertaferro, ha emès 800 certificats de vulnerabilitat i ha tramitat 150 sol·licituds, amb més de 50 persones voluntàries mobilitzades i un sistema informàtic propi desenvolupat per un dels membres. Un èxit que no s’explica sense una trajectòria de molts anys de treball de base. D’altra banda, a Lleida, Fruita amb Justícia Social, conjuntament amb l’Ateneu La Baula i altres col·lectius de la ciutat, ha hagut d’atendre més de 200 persones per cada dia que s’ha obert el punt d’assessorament. Això vol dir que només el 15 de juny ja s’havia atès a 2.268 persones. Amb més de 80 voluntàries implicades, han creat una xarxa amb totes les entitats antiracistes de la ciutat. Malgrat les situacions generades per les mancances de l’administració, la resposta de voluntaris i la xarxa ha estat excepcional i els ha servit per situar-se com un actor polític de suport a les classes populars migrants.
Aquests exemples demostren que la força de l’organització popular ha estat cabdal per estructurar i donar resposta a la necessitat, suplint les mancances d’una administració desbordada i oferint un servei gratuït i de qualitat a milers de persones.
A més, és important destacar la força de la xarxa que s’ha generat. Sense una Xarxa de Casals i Ateneus i la coordinació que brindava, hagués estat impossible donar resposta a persones amb casos molt complexes que per diferents motius s’han hagut de traslladar dins del país i la xarxa generada oferia la possibiltat de compartir expedients i d’atendre un mateix cas i oferir-los suport des de diferents llocs.
Un horitzó de lluites compartides
Però la regularització extraordinària és, com han assenyalat les activistes de RegularizaciónYa, “un punt de partida”. La necessitat no s’acaba amb l’obtenció dels papers.
L’objectiu ha de ser clar: tombar la llei d’estrangeria. És una llei que obliga a qui immigra a sobreviure en l’economia submergida durant un període mínim de dos anys
Ara comença un procés fora de focus mediàtics on s’haurà de lluitar per seguir garantint els drets i l’accés als serveis públics de les persones regularitzades. Per exemple, a molts municipis on s’han impulsat punts d’assessoraments o tramitació denuncien una gran problemàtica històrica amb el padró municipal o que moltes persones han de fer front a tràmits costosos a nivell econòmic. I cal no oblidar la situació de les persones que no s’han pogut acollir a aquesta convocatòria o que seguiran arribant, ja que la injustícia estructural de les polítiques migratòries espanyoles no es resol amb la regularització extraordinària, sinó que només la pal·lia.
Per tant, l’objectiu ha de ser clar: tombar la llei d’estrangeria. És una llei que obliga a qui immigra a sobreviure en l’economia submergida durant un període mínim de dos anys abans de poder optar a un permís de residència i treball, dificultant l’accés a l’habitatge i recursos essencials i posant-lo en risc permanent de ser detingut, internat en un CIE o deportat. Aquesta és una llei estructuralment racista perquè divideix la classe treballadora entre les que tenen papers i les que no, entre les que poden cotitzar i les que són explotades sense drets.
L’experiència organitzativa d’aquest procés de regularització ha estat breu i intensa, i les aliances creades a partir d’aquest treball s’han de poder mantenir i solidificar en el futur. Aquestes experiències viscudes els darrers mesos mostren un camí a recórrer per l’enfortiment dels lligams amb el moviment antiracista i la unitat de classe.
Un país lliure de racisme
La lluita per la derogació de la llei d’estrangeria, el tancament dels CIEs, la fi del perfilament racial i la desmilitarització de les fronteres no és només una demanda sectorial. És una lluita de classe.
El sistema capitalista necessita persones en situació irregular per sostenir els sectors més precaris de l’economia: l’agricultura, l’hostaleria, la cura, la construcció
El sistema capitalista necessita persones en situació irregular per sostenir els sectors més precaris de l’economia: l’agricultura, l’hostaleria, la cura, la construcció. Necessita treballadors que no puguin queixar-se, que no puguin sindicar-se, que visquin amb la por constant de ser deportats. I l’Estat espanyol, amb la complicitat de la Unió Europea i el seu nou Pacte sobre Migració i Asil —que copia l’estratègia d’empresonaments i deportacions de Trump—, actua com a gestor d’aquesta explotació.
Per això, l’aposta per uns Països Catalans socialistes, feministes i antiracistes no és una declaració abstracta. És la via per construir un país on la vida valgui més que el benefici, on les persones migrades no siguin tractades com a mà d’obra barata sinó com a subjectes de drets. On la llibertat de moviment sigui una realitat i no una quimera. La lluita contra els estats espanyol i francès com a estats opressors de fonaments colonials és indissociable d’aquesta aposta per la construcció d’un país lliure, on les persones migrades siguin part activa de la comunitat política i la societat.
