La vida i l’obra del cantautor Raimon –nom artístic de Ramon Pelegero Sanchis, nascut a Xàtiva el 1940 i resident a Barcelona– han sigut objecte de molts estudis, però fins ara la seva llarga trajectòria artística i personal no havien rebut el tracte que li ha atorgat el periodista valencià Miquel Alberola: una completa biografia que podem considerar com el llibre definitiu sobre l’autor d’“Al vent”.
Presentat com un relat redactat en tercera persona, on les declaracions del biografiat són gairebé inexistents, ni tampoc abunden els retalls extrets de la premsa o d’altres assajos, Raimon. Aquest jo que jo soc (Ara llibres, 2026) ens mostra el cantant de Xàtiva com si fos el protagonista, per activa o per passiva, d’una crònica política, social, cultural i lingüística dels últims vuitanta anys llargs de la història d’aquest país, com fos el capità que comanda un vaixell que tant pot lluitar contra les tempestes més violentes com suportar les feixugues fases de manca de brises o les temporades de bonança, que també n’hi ha hagut.
El llibre ens presenta Raimon com fos el capità que comanda un vaixell que tant pot lluitar contra les tempestes més violentes com suportar feixugues fases de manca de brises o les temporades de bonança, que també n’hi ha hagut
La tasca de resumir en 300 pàgines la carrera de Raimon no deu haver sigut gens fàcil, i més quan el propòsit d’Alberola era combinar els diversos elements del recorregut vital, artístic i polític del cantautor, sense oblidar la seva privadesa, ja que la presència i el suport constant de la seva companya Analissa Corti apareix com un element més que definitiu en la seva carrera. Però el biògraf ha sabut acoblar tots aquests ingredients per oferir-nos d’una manera molt planera i sense entrebancs, el retrat d’algú que volia ser professor universitari i va acabar sent un dels estendards de la protesta contra la dictadura franquista, integrant-se en el moviment de la Nova Cançó –però sense formar part del seu nucli dur en la primera etapa, els Setze Jutges–, barrejant un repertori on cabien les cançons de lluita, les d’amor i les adaptacions de poetes clàssics i contemporanis, d’Ausiàs March a Salvador Espriu.
Víctima de la censura implacable, Raimon va trobar un recurs per sobreviure amb les actuacions que li sortien a l’estranger, dels Estats Units al Japó, passant per París, on va ser rebut com un dels símbols de la resistència contra Franco. El 1975, un cop mort el dictador, tant la gent de la cançó com ell van viure uns anys d’apogeu gràcies als festivals solidaris que amb qualsevol excusa s’organitzaven arreu de l’Estat espanyol, on les lletres en català, basc i gallec no eren un factor de disgregació, sinó d’unitat en el combat contra un enemic comú, el feixisme que es resistia a desaparèixer. Va arribar un moment, però, que Raimon es va afartar d’aquestes convocatòries, perquè volia tornar als recitals en recintes tancats, ja que constituïen el seu mode d’expressió favorit i el més adequat.
La carrera de Raimon ha estat, des de sempre, com deixa clar Alberola, una fugida del comercialisme i del conformisme. I aquesta fugida el va dur a retirar-se quan encara estava en un excel·lent estat de forma creatiu, físic i vocal
El músic va viure en primera persona aquesta evolució que va acabar amb el desencís provocat, a principis dels anys vuitanta, arran de les victòries del PSOE a Madrid i de CiU a Catalunya, que van comportar l’arraconament de la cançó d’autoria compromesa en favor d’una pretesa modernitat que propiciava la comercialitat musical hedonista. Com tants d’altres, el creador de “Diguem no” va patir aquesta situació, que es faria especialment greu al País Valencià, i va estar a punt de llençar la tovallola, però la seva persistència, el seu caràcter íntegre, coherent, autoexigent i autocrític i el seu posicionament independent en matèria política, el van animar a continuar en actiu, enregistrant nous discos amb plantejaments literaris i musicals molt més elaborats, i amb actuacions i declaracions no exemptes de polèmiques, com la que es va suscitar arran de la seva participació en el festival en homenatge del regidor del PP, mort en un atemptat d’ETA, Miguel Ángel Blanco, celebrat a Madrid el 1997, on el van xiular en el moment de posar-se a cantar la peça “País Basc” en català –l’única llengua que ha utilitzat en tota la seva trajectòria–, o quan, anys després, va dir que no veia clares les tesis de l’independentisme català.
Llevat de la seva intervenció al Festival de la Cançó Mediterrània el 1963, on va guanyar amb la composició “Se’n va anar”, la carrera de Raimon ha estat, des de sempre, com deixa clar Alberola, una fugida del comercialisme i del conformisme. I aquesta fugida el va dur a retirar-se quan encara estava en un excel·lent estat de forma creatiu, físic i vocal, perquè les seves capacitats artístiques no havien deixat de créixer amb el pas dels anys. El 28 de maig del 2017 va oferir l’últim d’una llarga tanda de recitals de comiat al Palau de la Música de Barcelona. La cançó amb què va tancar el darrer concert va ser la primera que va compondre, “Al vent”.
Miquel Alberola ha sabut narrar aquesta història fil per randa, amb tots els ets i els uts, ja que ha comptat amb la imprescindible complicitat del cantautor valencià, que li ha confiat la tasca d’explicar la seva versió d’una vida única i, al cap i a la fi, transcendental per a més d’una generació.
