Terra i resistència. La resistència de la Terra, de la terra i des de la terra versus dominació de la terra. Monocultius i monopolis dels cultius. Manipulació, dominació i monopolis de les llavors. Pesticides, fertilitzants químics que enverinen, emmalalteixen i maten. Emmalalteixen la terra i, amb ella, tot ésser viu. Ens estem intoxicant i no és cap secret. Les barbaritats que li fem a la terra ens afecten directament i indirectament, ja que som part d’un mateix ecosistema que es relaciona de manera holística.
M’agrada la paraula holístic. És un concepte que es contraposa a la dominació, a la verticalitat. Subratlla la importància de cada element dins d’un mateix sistema, la necessitat d’entendre el tot com un tot relacional. Celebra allò individual sense caure en l’individualisme. Reforça la idea de comunitat i d’interdependència. Siguem, doncs, éssers holístics. Cuidem la terra i els éssers que en depenen. Sembrem i collim.
Caminant, no hi ha camí, es fa camí en caminar, i com farem camí si ja no hi ha terra per trepitjar?
Cisjordània és el territori més pobre per a l’agricultura de la Palestina Històrica, el més àrid i el que menys humus té; és ple de pedres i treballar la terra és un gran esforç humà. Per això, la pagesia d’allà s’identifica amb la paraula Falah, que evoca el treball dur de la terra, la seva transformació: ensenyant a la resta del món com, des de la cura i la dedicació, es pot mantenir una conversa amb la terra. Si treballes la terra, respon amb fruits; si en tens cura, respon amb fruits saborosos; i si vius en relació amb ella, trobes pau dins del caos.
La dependència forçada del mercat israelià configura un escenari d’ofec material que busca trencar l’autosuficiència del poble palestí
El poble palestí està desbordat de problemes, diguem-ne polítics, tant externs com interns. El colonialisme que viuen, que és —no ho oblidem— colonialisme europeu, s’embolica en una xarxa complexa que afecta el dia a dia d’una manera molt profunda. Afecta la materialitat de la vida i afecta la psicologia individual i col·lectiva de la població. Començant pel seu propi govern, l’anomenada autoritat palestina, que manté l’statu quo i se sustenta en la corrupció de l’oligarquia política; seguint per totes les mesures invivibles que l’Estat d’Israel dissenya meticulosament (com la separació de zones A, B, C; els checkpoints, el mur de separació que creix vertiginosament, la infinitat de colònies, els segrestos, la violència constant, etc.), sense oblidar la difícil situació de la diàspora palestina.
Moltes de les poques feines assalariades que aconsegueixen són en la construcció per a l’ocupació; i el monopoli de la producció d’aliments també el posseeix l’Estat d’Israel. La dependència forçada del mercat israelià configura un escenari d’ofec material que busca trencar l’autosuficiència del poble palestí.
L’estratègia política de dominació més efectiva és controlar els aliments, i que els colons destrueixin sistemàticament collites, bestiar i terres no és cap casualitat
La zona més violenta de Cisjordània és la regió d’Hebron, ciutat coneguda per la producció de béns materials. La base d’un poble és la capacitat de produir per si mateix, i per això els principals objectius són les zones de producció: Hebron, d’una banda, i el camp, de l’altra. L’estratègia política de dominació més efectiva és controlar els aliments, i que els colons destrueixin sistemàticament collites, bestiar i terres no és cap casualitat. És estratègia. És violència estructural. Atacar l’autonomia d’un poble és atacar-ne la supervivència.
Durant la meva estada allà, d’un mes i mig a finals de 2025, un dels projectes que més em va impactar va ser Om Sleiman Farm, un hort basat en agricultura solidària situat als afores de Bil’in, poble agricultor conegut per la seva oposició contra el mur de separació. El projecte, pel que fa a permacultura, boscos antròpics, fertilitzants artesanals, creació de compost, és impressionant, però no va ser això el que em va commoure, sinó la proximitat d’una colònia.
Modi’in Illit, una de les colònies més grans de tota Cisjordània, es troba a pocs metres del terreny, separada per un mur de formigó amb torres de vigilància des d’on et poden disparar. Així i tot, encara no va ser això el que em va colpir.
La metròpoli colonitza el camp, contamina els seus rius i l’aire i expulsa els seus habitants
Va ser la imatge. La colònia-ciutat. Respirar l’oxigen generat per plantes, passejar entre el jardí de verdures dissenyat amb cura, escoltar els ocells i insectes que troben en aquell espai un refugi, i tenir com a fons un gran conglomerat d’edificis, carreteres, cotxes i soroll. Allà ho vaig veure clar. Colònia israeliana versus poble palestí. Ciutat versus camp. Els assentaments israelians roben la terra palestina, colonitzen les engrunes que els va deixar l’Acord d’Oslo.
A la resta del món, l’esquema es replica. Les ciutats són les colònies de la terra. La metròpoli colonitza el camp, contamina els seus rius i l’aire i expulsa els seus habitants: primer s’extermina tot ésser viu, vegetal i animal, després es va expulsant la mateixa ciutadania metropolitana (desnonaments, gentrificació…). Les ciutats continuen creixent, robant espai al camp, on també s’imposen les lògiques de dominació: els monocultius acaben amb la diversitat paisatgística, contribueixen al problema global de la sequera i les grans maquinàries i els productes químics necessaris per mantenir aquestes lògiques de producció acaben amb qualsevol ecosistema arrelat en un terreny ja de per si pobre.
En lloc de construir de manera més sostenible, seguim la lògica del benefici econòmic immediat
Les millores energètiques que ens venen segueixen la mateixa lògica: renovables que arrasen amb diferents ecosistemes. En lloc de construir de manera més sostenible, seguim la lògica del benefici econòmic immediat. Boscos talats per construir macroplantes de plaques solars, aerogeneradors que creen barreres mortals per a les aus… Tot macro, oblidant-nos del micro. La terra és cada cop més pobra en microorganismes, els nostres estómacs cada cop més pobres en flora intestinal. El micro és necessari i prioritari en els nostres ecosistemes, precisament perquè és el micro el que sosté l’holisme del sistema.
L’agroecologia ens ensenya que és possible produir aliments suficients sense grans extensions de terra. Que és possible cultivar de manera respectuosa amb la terra i obtenir aliments saludables per al nostre consum. A més, aposta per l’intercanvi i el suport mutu. Es fonamenta en sistemes holístics, on unes plantes ajuden les altres tant a l’hora d’aportar compostos a la terra com a l’hora de repel·lir insectes invasors. Se sembra pensant en les temporalitats i estacions, creant una seqüència a l’hora de collir.
En els diferents projectes en què he treballat, planten entre oliveres i colliran els fruits abans de la recollida de l’oliva. En els monocultius d’oliveres que recorren tot el nostre estimat regne és impossible plantejar-se una cosa així; el camp està dissenyat per a les grans màquines i el benefici monetari ràpid, no per a la maximització dels recursos.
La Palestina agrària
Són projectes molt interessants, de diferent mida i abast, cadascun amb la seva especificitat:
Nabat Ecofarm, un bosc entròpic que treballa des de la permacultura, tallers per a infants i trobades comunitàries per a la població palestina en el que oficialment és territori israelià, també anomenat Palestina 48. Els problemes que han de resoldre són semblants: robatori d’aigua i de terres, prohibició legal de construir i de vendre certs béns agrícoles i ramaders, però l’estratègia política varia: són lleis racistes disfressades. Són lleis generals, però la ciutadania israeliana pot obtenir permisos que els exoneren, mentre que la població palestina —anomenada àrab, no palestina— mai no els obtindrà. El terreny està dissenyat perquè uns arbres ajudin els altres, i la mateixa idea s’aplica a plantes i cultius. També tenen com a objectiu generar un sòl que es comporti com una esponja i emmagatzemi aigua.
El Jardí de l’Alegria és un petit projecte basat en el suport mutu: publiquen anuncis a Facebook perquè la gent vingui a collir verdures i llegums i, a canvi, doni una quantitat voluntària pels productes que s’emporta. És una manera de proporcionar aliments saludables a la gent de Ramallah i apropar ciutat i camp.
Tot i que totes les muntanyes de Cisjordània estan aterrassades i plenes d’oliveres, no es veuen parcel·lacions; el territori es manté obert a la població
As-Sa’ad Land for a Simple Life és el projecte on més temps he estat, i el nostre contacte principal: pioner de l’agroecologia a tot el món àrab i impulsor de molts altres projectes i idees per a la Palestina agrària. El projecte s’estén entre el poble de Mazara’ al-Nubani i la seva veïna, l’ecoaldea de Farkha. Entre les oliveres mil·lenàries que inunden les terrasses del vessant, hi trobem tota mena de cultius, sembrats en cavallons enriquits amb biochar casolà i que es corben per seguir la inclinació del terreny i no perdre ni una sola gota d’aigua de pluja.
Els últims dies de la nostra estada allà vam ajudar a construir una tanca per mantenir els senglars a ratlla —l’entitat ocupant va introduir el senglar als anys 70, condemnant així les collites de blat, aliment fonamental en la dieta palestina; i ara el 96% de la farina que consumeixen és importada. És curiós observar que, tot i que totes les muntanyes de Cisjordània estan aterrassades i plenes d’oliveres, no es veuen parcel·lacions; el territori es manté obert a la població. Tancar és conseqüència de l’ocupació; és car i és trist, però també necessari per cultivar blat i sostenir així l’autonomia alimentària. Per això, aposten pel tancament comunitari: set Falah s’havien unit per tancar les seves terres conjuntament, abaratint costos i evitant la fragmentació del territori.
A Jerusalem fan la collita dels oliverars que queden a l’altra banda del mur per lliurar-la a aquells a qui les lleis israelianes impedeixen collir
També vam conèixer molts altres projectes, com una cooperativa a Saffa que reuneix joves amb diferents iniciatives a tota la Palestina Històrica, o una cooperativa de dones a Mazara’ al-Nubani. També existeixen xarxes de suport entre la població palestina amb passaport israelià i la de Cisjordània: a Jerusalem fan la collita dels oliverars que queden a l’altra banda del mur per lliurar-la a aquells a qui les lleis israelianes impedeixen collir.
Van quedar molts projectes per conèixer. Un dels que no vam poder visitar va ser a causa de l’atac de l’exèrcit israelià al banc de llavors d’Hebron i a les oficines del sindicat de la pagesia palestina a Hebron i Ramallah. Van robar, destruir i detenir. L’endemà la mobilitat era inviable. La perillositat del moment ens va impedir viatjar a Hebron. No era la primera vegada: un parell de mesos abans havien cremat gran part de les reserves de llavors.
A causa d’episodis com aquest, Palestina s’està preparant per a un Gaza II, en paral·lel al que va precedir el genocidi: setge, desconnexió i manca de subministrament pel bloqueig de l’Estat d’Israel. Els estan robant tot, però encara els queda part de la terra. I amb ella, molts projectes que la defensen.
S’ha produït una forta desconnexió amb la terra i amb els sabers ancestrals. La situació es fa cada vegada més difícil, però la resposta també és ferma: agroecologia
Els diferents llocs on vam cooperar formen part, directament o indirectament, de la xarxa PAF: Palestinian Agroecological Forum. Impulsen diferents iniciatives, com les trobades de dones Falah per parlar i intercanviar experiències sobre els problemes que afronten en el món agrícola. La xarxa també denuncia les receptes hipòcrites que arriben des d’Occident: les grans ONG es queden molts diners i no impulsen projectes factibles.
Igual que a la resta del món, el sistema capitalista neoliberal s’imposa a Palestina, utilitzant les mateixes eines. S’ha produït una forta desconnexió amb la terra i amb els sabers ancestrals. La situació es fa cada vegada més difícil, però la resposta també és ferma: agroecologia. Molta gent era reticent al principi, però avui dia Palestina és el territori àrab pioner en aquestes pràctiques. I els projectes es multipliquen.
Vam assistir a una primera jornada de repartiment de llavors que el PAF va organitzar a Mazara’ al-Nubani. Van repartir gairebé una tona de diferents llavors locals entre 57 persones o projectes. Esperen recaptar més diners per arribar a més gent. La idea és crear una biblioteca de llavors a cada poble, sostinguda per la mateixa pagesia. Tenir el control de les llavors. Descentralitzar-les. I preparar-se per al bloqueig. També vam col·laborar en una altra cooperativa agroecològica-ramadera on acabaven de comprar una somera per si els retiren el subministrament de gasoil. Encara que sembli mentida, la preparació davant la violència més extrema, la militarització més professional i la tecnologia més avançada és tornar al que és primari.
El dia que ens faltin els aliments, espero que no hàgim cobert tota la superfície amb ciment i asfalt
Tornant a la base, a la terra, és com podem construir un fonament ferm on trepitjar. Perquè l’autonomia i l’autogestió són claus per a la supervivència. Quan ens falli la tecnologia, encara ens quedaran les mans. Mentre depenguem d’agents externs, som manipulables, controlables i doblegables: abandonem la nostra llibertat a la seva sort.
Malgrat tot, el poble palestí planta cara. Davant les calamitats que pateix, continua somrient. Continua ideant noves estratègies. I, sobretot, aposta per l’agroecologia: els projectes creixen en nombre i les xarxes de solidaritat mútua es reforcen. Davant les destrosses dels senglars, intenten apostar per tancaments comunitaris. Davant els monocultius, creen petits horts sostenibles; davant la manca d’aigua, construeixen cisternes i dissenyen sòls que es comportaran com esponges quan plogui. La força amb què resisteixen, la força amb què es relacionen amb la terra, és sorprenent. I és per això que són un exemple. Perquè resisteixen, però també perquè la resistència és una necessitat. A la resta del món també necessitem resistir, encara que la comoditat ens cegui i creguem que aquest és el sistema de benestar real. El dia que ens faltin els aliments, espero que no hàgim cobert tota la superfície amb ciment i asfalt o que no hàgim contaminat tant la terra que ja no sigui possible tornar-hi.
