La historiadora i crítica d’art Victoria Combalia (Barcelona, 1952), ha estat professora i directora del Centre Cultural Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat (1996-2002). Entre moltes altres facetes, ha estudiat i divulgat la vida i l’obra de moltes artistes del segle XX, que per raons de sobra conegudes i denunciades, havien quedat ocultes rere els grans noms masculins de la cultura oficial: sota l’ombra dels homes creadors o als calaixos dels homes historiadors i comissaris. La seva anterior biografia de la pintora Dora Maar (Circe, 2013) va servir de retruc per deixar clar el perfil del Picasso manipulador psicològic i maltractador; mentre que Amazonas con pincel (Destino), publicat fa ara vint anys, reivindicava la vàlua i la tragèdia d’un seguit de creadores injustament oblidades. Es pot considerar un precedent del seu volum més recent,
Amb Las extravagantes (Circe, 2026), traça una mena de continuació d’aquell llibre, que ja tractava de “dones fora de norma”, que és el subtítol d’aquest. Continua havent-hi una lectura de regust trist, sovint tràgic, i això és així perquè aquelles dones fora de norma, si bé a vegades provenien d’ambients privilegiats, van haver de bregar amb els constrenyiments socials i familiars que s’aplicaven a tota dona, més alguns altres, reservats a les artistes, creadores i performadores: figures ja d’entrada imaginatives, originals, lliures o si més no amb necessitat i ganes d’autonomia. Si a les “amazones del pinzell” les amenaçava comunament el perill de la denúncia, la marginació, fins i tot el calvari de l’enclaustrament en institucions que les posessin “al seu lloc”, a Las extravagantes veiem unes creadores que tot sovint provenen de la superació del trauma, l’abús, i s’encaminen cap a una societat refractària. Només l’eventual originalitat militant, el suport de col·legues i de persones més obertes de mires, i l’èxit d’una carrera artística (quan arribava), podien funcionar com a salvavides. Però el perill mai no les abandonava, i això queda una vegada i una altra ben reflectit en les seves obres.
Una anterior biografia de Combalia, de la pintora Dora Maar, va servir per evidenciar el perfil de Picasso com a manipulador psicològic i maltractador
Per les pàgines del llibre desfilen artistes ben conegudes en el nostre entorn (Maruja Mallo, Marina Abramović, Tracey Emin), potents creadores que s’atreveixen a mostrar costats foscos i realitats crues; i d’altres també actuals, però més llunyanes (Yayoi Kusama o Vivian Maier, d’una sensibilitat atípica que les duria inestabilitat mental i a problemes relacionals), i encara algunes altres d’anteriors com la Baronesa Dadà i Leonor Fini. Destaca especialment la figura de la Marquesa Casati, que potser és la més “extravagant” de totes als nostres ulls, ja que accentuava la visió decadent i funambulesca, del seu dia a dia, a nivells carnavalescs.
Totes apareixen retratades per Combalia com a creadores a contracorrent per mil motius, artistes genials que han anat més enllà de l’art, amb una llibertat ampliada fins a l’extravagància, amb la qual han fet esclatar tot de normes: sexuals, d’indumentària, morals, conductuals, convencionals, en la manera d’entendre la vida, l’amistat, i l’autonomia en tots els sentits, a tot de nivells vitals que en altres temps (i encara avui) estaven inexplorats i vedats.
La diva més diva, sense aire
En la mateixa lleixa dedicada a les creadores destacades, pioneres i lluitadores, hi hem de posar l’autobiografia del veterà Jerome Charbyn sobre la cantant d’òpera Maria Callas (Circe, 2026), que en la seva edició original en anglès es presentava com “Maria La Divina”, i que està a cavall dels gèneres, entre la biografia i la novel·la, ja que té passatges que funcionen com a recurs ficcionat en suport tant a les tesis del llibre com als fets més documentats. També treu conclusions i aporta visions pròpies del reporterisme, que resumeix en passatges encertats: com quan, per exemple, relaciona la continuada interpretació de personatges de princeses, amb certs dots per al drama, que –diu Charbyn– li serviren en moments puntuals de la seva vida.
L’autor captura a la vulnerabilitat i la grandesa de qui fou considerada la diva més diva de la història de la música, i una de les majors cantants d’òpera de tots els temps. Maltractada, explotada, abusada, en diferents etapes de la seva vida (la família, el representant-marit…), també fou abandonada per l’empresari i playboy Aristotelis Onassis, i, d’altra banda, adulada pel seu gran amic i còmplice Pier Paolo Pasolini (per a qui protagonitzà el film Medea). Es va fer molt èmfasi en el seu final trist i solitari (en un apartament-mausoleu a París, sense veu i addicta als somnífers), i el que fa Charbyn és narrar tot de capítols més desconeguts. Dibuixa la figura d’algú que, provinent de la pobresa i la fam, supera obstacles (de salut i tants altres), entra amb fascinació al món del glamur i els tabloides, i arriba a les cotes més altes de la creació (a les millors òperes del món, i també al teatre d’Epidaure), moment en què esdevé una icona cultural. Però pagà un alt preu, i, allà a les altures més altes de la fama, es quedà sense aire.
