Graduada en Ciències Culinàries i Gastronòmiques per la Universitat de Barcelona i la Politècnica de Catalunya, Sofia Alorda s’ha especialitzat en l’àmbit de la sobirania alimentària. Actualment, treballa com a tècnica de l’àrea a l’Observatori DESCA, per al qual ha elaborat diversos estudis, com Quina porcada!, on desgrana els impactes socioambientals de les macrogranges porcines catalanes i la indústria de la soja que les alimenta; o Què hi ha darrere del teu menjar ecològic?, una investigació sobre com Biomarket, la nau dedicada de manera exclusiva a la compravenda de producte ecològic dins de Mercabarna, s’ha convertit en un majorista que prioritza el negoci amb productes importats.
En quin moment històric i per què comencen a aprovar-se tractats de lliure comerç entre la Unió Europea i altres països?
Els acords comercials de la Unió Europea comencen a negociar-se de manera sistemàtica a partir dels anys 90, especialment després del Tractat de Maastrich (1992). Abans dels 90, la Comunitat Econòmica Europea (CEE) ja tenia comerç exterior, però era més proteccionista. Quan neix la UE com a projecte polític i econòmic, el comerç exterior passa a ser una competència clau, ja que es consolida la idea que Europa ha de competir al mercat global. L’any 1995, es crea l’Organització Mundial del Comerç, que impulsa el lliure comerç a escala global i la reducció d’aranzels i barreres en l’àmbit internacional. La UE s’hi alinea completament i és aquí quan els aliments deixen de ser un dret o bé comú per a ser un bé estratègic i una mercaderia exportable. Entre els anys 2000 i 2010 s’expandeixen els grans acords comercials, que ja no regulen només aranzels, sinó també inversions, serveis o propietat intel·lectual.
Amb quin objectiu es plantegen els tractats de lliure comerç?
“Els acords de lliure comerç consoliden l’agricultura i la ramaderia com a sectors clau d’exportació i es fomenta la gran escala, en detriment de la petita pagesia i els ecosistemes”
Es buscava fer una zona de lliure comerç on poder moure els aliments. En un context de posguerra, es van aprovar per a reduir el desabastiment alimentari, però se’ns n’ha anat de les mans amb la signatura de grans acords, com UE-Mèxic, UE-Marroc o enguany UE-Mercosur. Aquests acords consoliden l’agricultura i la ramaderia com a sectors clau d’exportació i es fomenta la gran escala, la competitivitat en preu i la integració en cadenes globals, en detriment de la petita pagesia, els drets laborals i els ecosistemes.
Els tractats de lliure comerç fomenten la importació de productes alhora que s’exporta la producció local?
És clar. Posem d’exemple el fruit vermell. A Huelva es produeixen molts fruits vermells que no es queden pel consum intern, sinó que la gran majoria s’exporta a països com Alemanya i nosaltres importem i ens mengem els fruits vermells del Marroc, que val a dir que són les mateixes empreses les que treballen a Huelva que al Marroc. Açò provoca una concentració en poques mans dels monstres de l’agroindústria i no s’obre el mercat als xicotets productors perquè no responen a la mateixa lògica.
Com s’explica aquest circuit?
“Els aliments són mercaderies que cotitzen en borsa, per tant, el circuit respon a una lògica absolutament mercantilista”
Ara mateix, no som autosuficients, perquè fa anys que el model respon a la lògica de fer benefici, no per ser autosuficients. Els monocultius no responen a les necessitats alimentàries, sinó únicament als interessos econòmics d’un sector o unes determinades empreses. Com no hi ha cap límit en les importacions i exportacions ni en els costos laborals i ambientals de la producció intensiva, les empreses decideixen produir on els surt més rendible. Com s’explica? Doncs perquè s’entén l’alimentació com un bé mercantil. Els aliments són mercaderies que cotitzen en borsa, per tant, el circuit respon a una lògica absolutament mercantilista.
L’Estat espanyol importa productes o matèries primeres per a tornar a exportar-los per una qüestió merament econòmica, ja que els productes importats, principalment del sud global, es produeixen a un cost molt menys elevat que ací. Quin tipus de productes alimentaris solem importar per a tornar a exportar?
Molta fruita i hortalissa, però també carn. És important destacar que no s’exporta tan sols la producció local, sinó que els aliments poden venir de qualsevol país del món i, si es donen les circumstàncies favorables, tornar-los a vendre a un altre país. Però d’això, és molt difícil fer-ne traçabilitat. No hi ha unes estadístiques transparents que deixin entendre de manera clara els moviments importacions-exportacions. A més, les grans cadenes de supermercat tenen les seves pròpies xarxes de distribució i això dificulta encara més l’obtenció de dades, perquè no tenen cap obligació de rendir comptes.
En aquest circuit, des que una empresa industrial produeix carn al Brasil, per exemple, fins que aquesta carn es ven a la Unió Europea, quins actors es beneficien?
“La PAC està agreujant les desigualtats entre productores, ja que les ajudes es basen tan sols en la superfície que es gestiona i no tant en les necessitats de l’agricultora”
L’oligopoli o el monopoli està establert ja. Se’n beneficien els quatre gats que controlen la cadena i els supermercats. Per exemple, una empresa com Campofrio pot comprar carn a JBS, la processadora de carn més gran del món; i exportar-la o vendre-la a supermercats espanyols. En el cas del pinso, empreses com Valls Companys, BonÀrea o Casa Tarradellas controlen tota la cadena, des de la producció, perquè estan associades amb les grans empreses de soja; fins al processament del pinso, la cria de porcs, la gestió dels escorxadors i la venda. A més, la majoria de les finques de porcs de Catalunya formen part d’aquests holdings. Per tant, controlen tots els beneficis. Aquest model és rendible per les economies d’escala, perquè integrem verticalment tota la cadena.
També controlen el transport? O se’n beneficien les grans navilieres, com MSC, Maersk o Cosco?
Moltes empreses tenen les seves pròpies logístiques, la seva pròpia xarxa naviliera i ferroviària. Per exemple, en el cas de la soja, els principals actors en la importació i processament de soja a l’Estat espanyol i Catalunya encara són Bunge i Cargill, dues grans multinacionals que operen plantes de trituració i importen grans volums de soja, principalment de països com el Brasil i els Estats Units. Tot i que hi ha altres traders globals com ADM, LDC o Cofco, Bunge i Cargill continuen tenint una presència dominant en aquest mercat. Així i tot, Bunge i Cargill no són navilieres comercials, però controlen el transport marítim de la soja perquè noliegen vaixells a gran escala i tenen terminals pròpies als ports. Això els permet controlar tota la cadena logística, des del camp fins al port d’arribada.
Tot i els ingents beneficis de l’agroindústria, les polítiques públiques també beneficien les grans empreses?
“Uns 900 fons controlen 100.000 milions d’euros en terres agrícoles i només l’1% de les explotacions agràries controla el 70% de la superfície agrària mundial”
I tant. Aquestes empreses tenen una injecció brutal de diners públics. De fet, la Política Agrària Comuna (PAC) està agreujant les desigualtats entre productores, ja que les ajudes es basen tan sols en la superfície que es gestiona i no tant en les necessitats de l’agricultora o ramadera. Per tant, com més gran és la superfície que conrees, més diners reps. A més a més, tot i la vinculació de la PAC amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), s’estan subvencionant les regions amb les pràctiques agràries més contaminants i menys respectuoses amb el medi ambient. Les regions responsables de les majors emissions de gasos amb efecte d’hivernacle procedents de la ramaderia industrial, estan rebent milers de milions d’euros cada any sense tenir cap obligació de reduir la seva contaminació. El preu barat de la carn ha invisibilitzat tots els impactes ambientals.
Hi ha una articulació entre alts càrrecs públics i empreses, tant a l’Estat espanyol com a Brussel·les, per mantenir i reforçar aquests tractats. Quan es parla dels lobbistes de l’agroindústria, de quines empreses estem parlant en concret?
A la Unió Europea hi ha grups de pressió molt influents en política agrària, alimentària i climàtica. Els principals són COPA-COGECA, el lobby agrícola europeu més gran, amb un paper central en la PAC i en el bloqueig o dilució de reformes ambientals. També s’hi troba FoodDrinkEurope, que representa la gran indústria alimentària. A això s’hi suma un altre actor clau: els fons d’inversió. El 2022, els inversors van moure més de 1.000 milions d’euros en terres agràries a la península Ibèrica. Segons la COAG, uns 900 fons controlen 100.000 milions d’euros en terres agrícoles i només l’1% de les explotacions agràries controla el 70% de la superfície agrària mundial.
Quins impactes socioeconòmics té aquest circuit per la població i sector primari locals al sud global i al nord global?
El mateix model és possible gràcies a la vulneració de drets i de la normativa ambiental. On ens portarà? El sector primari de petita o mitjana mida anirà desapareixent o acabarà integrat en les cadenes verticals. Aquests models de producció no poden competir en preu amb un model que rep una gran quantitat de diners públics. Farà desaparèixer tots els mitjans i petits agricultors.
