El periodista estatunidenc Jon Lee Anderson ha estat un dels grans cronistes del darrer mig segle. Nascut el 1957 a Califòrnia, la seva va ser una infància nòmada ja. De pare diplomàtic i mare escriptora infantil, Anderson va créixer entre llocs tan diversos com Corea del Sud, Colòmbia, Libèria o Anglaterra, a més dels Estats Units. Des de llavors, no s’ha aturat. Els seus reportatges de llarg recorregut –sobretot per la revista The New Yorker– s’han convertit en testimoni per a la posteritat de conflictes i esdeveniments històrics a l’Amèrica Llatina, l’Orient Mitjà o l’Àfrica. Ha explicat la realitat a peu de carrer, però no ha defugit els palaus del poder, amb perfils de líders polítics de tots els espectres, des de Fidel Castro i Hugo Chávez fins a Augusto Pinochet o Javier Milei. La seva investigació per a un llibre biogràfic sobre el Che Guevara als anys noranta va portar-lo a una troballa sorprenent. També és autor, juntament amb Patricia Simón, del llibre Guerra, paz y periodismo, de la col·lecció Voces de 5W.
Vostè va començar a fer de reporter a l’Amèrica Llatina en un moment de doble esperança. D’una banda, les revolucions que s’hi estaven produint generaven una certa il·lusió que pogués haver-hi un canvi cap a l’esquerra. De l’altra, també era un moment d’esperança en el periodisme, que era un motor de canvi i transformació política i social. Com recorda aquells inicis?
Era un món amb horitzó, tot i que estaven passant coses nefastes. Es tractava d’una era de molta preocupació per la violència desfermada sobretot per l’extrema dreta, en l’última embranzida de la Guerra Freda, a través dels règims de dreta militars al sud i també a Centreamèrica, amb els esquadrons de la mort com una arma d’estat per amenaçar i aterrir la població. Tot va acabar en una boira en esfondrar-se l’URSS. És a dir, ambdós bàndols de la Guerra Freda van retirar el suport directe als seus aliats als camps de batalla. I a la majoria dels llocs on havien estat combatent es van tancar treves o paus. Però els conflictes, en realitat, es van congelar. Hi va haver molt poca justícia. El que més recordo, i que vaig assumir com una píndola amarga en aquella època, és que en la majoria dels casos es va optar pel model espanyol de transició, és a dir, amnèsic, en què no es buscava justícia, sinó pau. Crec que va costar temps entendre que aquestes paus sense justícia es cobrarien vides en el futur, minarien les oportunitats democràtiques que tenien molts d’aquests països.
Com es va materialitzar això?
“Trump ha creat una nova fase en què aquests mateixos immigrants s’han convertit en l’arma de torn per a una nova guerra ideològica”
Crec que l’era democràtica dels anys 90 i el primer decenni d’aquest mil·lenni van anar acompanyats d’una mena d’esperança minvant davant l’evidència d’una corrupció cada cop més abundant i la constatació, per part de molts ciutadans de l’Amèrica Llatina, que la democràcia havia arribat amb una mena de llibertinatge corporatiu. Va començar la necessitat d’emigrar per a molta gent, sobretot a Centreamèrica, per buscar-se la vida com fos als Estats Units. Hi va haver desencant de les poblacions, que es van adonar que les promeses de la postguerra a les urnes eren, en molts casos, una farsa. I va donar com a resultat unes societats buidades en part del seu contingut i amb una població cada cop més exposada al mercat i a la sort del mercat. Trump ha creat una nova fase en què aquests mateixos immigrants s’han convertit en l’arma de torn per a una nova guerra ideològica, cada cop més messiànica i també corporativa, és a dir, com l’imperialisme sense màscara i transaccional.
Ha cobert processos a l’Amèrica Llatina que van despertar molta il·lusió a tot el món, com el sandinisme a Nicaragua o la revolució cubana. O més tard l’arribada de Lula al poder al Brasil. Van ser processos que, en diferents moments, van arribar a ser un far per a les esquerres mundials. Què va passar amb aquests processos?
Potser el més important va ser el de Fidel Castro a Cuba. Fidel va envellir, va perdre la manera d’il·lusionar la nova generació de cubans davant les vicissituds que comportava guiar i governar una illa a expenses del món. Durant la Guerra Freda ho va poder resoldre amb Rússia, i més endavant, després d’uns anys de penúries, amb Chávez. La mort de Chávez va coincidir amb la baixada precipitada del preu del combustible, que és el que finançava Veneçuela i, per tant, Cuba. Maduro no era un home tan capaç com Chávez, no tenia el mateix swing. Cuba va pagar els efectes d’ambdues coses perquè mai no ha construït una altra economia. En l’era post-Castro, parlo de Fidel i Raül, [els nous dirigents] no han sabut inspirar a la joventut. No només inspirar-la, sinó donar-li feina i futur. Així que els joves, i els qui han après un ofici, marxen perquè no poden viure a Cuba. I acabo d’estar-hi: és molt trist, se sent la buidor. [NdA: aquesta entrevista es va fer abans del darrer setge dels EUA contra Cuba]
Nicaragua és un cas realment terrible. Daniel Ortega ha fet tot el que ha pogut per adquirir poders grotescament dictatorials, juntament amb la seva dona. El vell clixé que les revolucions devoren els seus fills mai s’havia vist tan ben il·lustrat com a la Nicaragua d’avui: primer els crítics, després els clergues, i ara els mateixos revolucionaris, acaben a la presó. Han creat una mena de monarquia cretinesca al tròpic, una oligarquia familiar pròpia.
“Una gran feblesa de l’esquerra ha estat girar al voltant d’uns [líders] que es reivindiquen com a éssers sense pecat, quan en realitat són gent amb peus de fang”
L’excepció de tot això és Lula. És d’una generació més jove que Fidel. No va arribar al poder amb un Kalàixnikov, sinó després de molts anys de lluita sindical; és un home experimentat, ve de la perifèria urbana i, amb una gran destresa d’habilitats pràctiques humanes i molt carisma, ha aconseguit establir el seu tercer mandat al Brasil. I ha aconseguit navegar d’una manera o altra a través de les envestides del món actual i, sobretot, les de Trump.
Però tu m’has preguntat què va passar amb amb les revolucions d’esquerres… Van cometre el gran error de no mirar-se al mirall ni evolucionar. En massa casos van optar per una mena de religioideologia de la revolució força primitiva, amb culte a la personalitat. Una gran feblesa de l’esquerra ha estat girar al voltant d’uns [líders] que es reivindiquen com a éssers sense pecat, quan en realitat són gent amb peus de fang.
En aquest context, s’han consolidat líders d’ultradreta com Bukele o Milei. Com explica el seu èxit?
Per la corrupció, en alguns casos de la mateixa democràcia. Per exemple, [a El Salvador] després dels acords de pau i abans de Bukele, hi ha hagut quatre presidents, tant de la suposada esquerra com de la dreta, tots corruptes. I això ha permès que un arrogant com Bukele pugi al poder. Una cosa semblant va passar a l’Argentina, amb 17 anys de vida política dominada pels peronistes, que ocupen un espectre polític des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra.
Els Kirchner van crear un sistema de culte per a molts argentins que, també, sens dubte, comportava corrupció. Per alguna cosa els argentins van votar aquest ximple d’en Milei. No és una justificació de Milei, però explica com un país tan culte, amb nivells d’educació pública excel·lents, acabés amb un tipus així, enamorat dels seus gossos i que va amb una motoserra i que es fa selfies fent una cara que –em va reconèixer– imita l’Alex, de La Taronja Mecànica. El president de la República Argentina! I l’altra pose que adopta en les sessions més llargues és, segons em va dir, un encreuament entre l’Elvis i en Wolverine [un superheroi de Marvel].
Vostè el va entrevistar recentment per a un reportatge de perfil. Com va ser la seva trobada amb Javier Milei?
“Bukele i Milei només són possibles a partir de Trump, ja que va rebaixar el to polític fins al vulgarisme més baix”
És un tipus estrany, difícil d’encasellar perquè té un verb molt encès, no sembla tenir control emocional. És un tipus molt propi de l’era trumpiana, diria jo. Bukele i Milei només són possibles a partir de Trump. Per què? Va rebaixar el to polític fins al vulgarisme més baix. Són addictes a les xarxes socials i és allà on lliuren les seves batalles. No els importa que allò que es projecti de la seva imatge tingui tradicionalment una interpretació negativa. Per exemple, això d’explicar-me que el seu look era com el de l’Alex, el psicòpata de La Taronja Mecànica, abans hauria pogut ser la seva mort com a candidat polític. Trump diu coses diàriament que són esgarrifoses. Això ha permès que Bukele posi al seu compte d’X quelcom com “el dictador més cool del món”.
Clar, això resultaria gairebé anecdòtic si no anés lligat a una deconstrucció de l’ordre legal internacional, a una nova era de la impunitat.
Ells es creuen els amos d’aquest nou món i l’estan configurant virtualment i a través de les xarxes. Han pres el control, abolint de pas molts dels partits tradicionals, que no han sabut estar al dia. S’han adonat que el que necessiten tenir són followers, seguidors. Punt. Per això, l’aliança entre el poder i el Big Tech és tan preocupant. Què significa la sobirania tradicional dels estats nació davant d’una figura com Elon Musk, que serà el primer trilionari del món que té coets que van a l’espai, que és el gran fabricant dels vehicles elèctrics i és l’amo d’X, i al seu propi compte té 186 milions de seguidors? I intervé quan li dona la gana en les disputes polítiques d’altres països, des d’Alemanya o Anglaterra, fins al Brasil. Què significa ser president, per exemple, d’un país com Brasil, amb 220 milions d’habitants, quan algú com Musk pot venir amb la seva nau galàctica, que és X, posar-se a flotar damunt del teu país i dirigir missatges falsos i discursos d’odi als teus ciutadans? I després desafiar-te quan li dius que se’n vagi amb el seu ovni a una altra banda. No pots.
A causa d’aquest tipus d’abusos i tiranies, veurem nous autoritarismes. Per exemple, jo entenc que Lula i [el jutge] Moraes prenguin mesures per protegir la sobirania del Brasil davant un flux d’informació que Musk i Trump al·leguen que és llibertat d’informació. No, és troleria. Però com ho demostres? I el dia que la Xina o un altre país aixequi un tallafoc propi per tenir la seva pròpia galàxia d’informació controlada, serà una contradicció. És a dir, hi haurà nous autoritarismes que retornaran els seus ciutadans a mons propis bloquejats del flux d’informació que hem tingut els darrers anys, davant la por que els seus ciutadans es contaminin amb les idees de fora. En alguns casos serà ben nefast, en altres és lògic.
Tornem al periodisme. Hi ha reporters que aborden la realitat de baix a dalt, a partir de les històries a peu de carrer. N’hi ha d’altres que sempre expliquen la realitat des de dalt. Vostè ha decidit combinar tots dos estils. Per què és important donar veu al poder?
“Un sol individu pot ser el recipient de molt poder, a partir del qual tots oscil·lem com si fóssim ninots de drap. Mira el que està fent Trump amb els Estats Units”
Perquè són ells els que dominen les nostres existències. Des de molt jove vaig entendre que les nostres societats estaven dominades i manipulades per uns quants individus. He discutit amb gent que em diu que és l’economia el que ho regeix tot. Jo responc: “llavors, si traguéssim d’escena en Trump, en Xi i en Putin, seria el món diferent?” Jo crec que sí. No va ser pels preus del sucre que Cuba va fer una revolució comunista fa 70 anys. Va ser per Fidel Castro. El sucre va venir després. M’he adonat que de vegades un sol individu pot ser el recipient de molt poder, a partir del qual tots oscil·lem com si fóssim ninots de drap. Mira el que està fent Trump amb els Estats Units. Crec que és molt important mirar el poder de prop. I sobretot fiscalitzar-lo. Entendre quina és la relació d’aquests líders amb el poder i sobretot amb la justícia, és el que m’interessa.
La resta som el poble, som nosaltres, la massa. I és important conèixer la textura i la mística i l’avenir d’aquesta massa, de la societat del present però cal tenir proximitat amb el poder per dir “aquesta persona és la que està fent això, mireu-la!”. Quan li vaig preguntar a Pinochet: “vostè va ser dictador?”, em va mirar, va riure i em va dir: “només vaig ser aspirant a dictador”. No m’esperava que respongués això, però ens diu alguna cosa, oi que sí?
El curiós és que aconsegueix que aquesta gent vulgui parlar amb vostè malgrat tenir una mirada crítica i clarament discrepant amb ells.
Sí, intento que no se sentin jutjats en el moment en què parlem. M’interessa de veritat la seva condició humana, i en alguns casos es convencen que no és mala idea parlar amb mi.
Fins i tot, el 1995 va aconseguir que el general bolivià retirat Mario Vargas Salinas li confessés el que fins llavors havia estat un secret d’estat molt ben guardat: on estava enterrat el cadàver del Che Guevara.
Havíem parlat durant tres hores, havíem establert una bona relació, hi havia certa simpatia. I de sobte va admetre haver executat un dels guerrillers del Che capturats. Va acceptar haver comès un crim de guerra. Quan me’n vaig adonar… vaig tenir la sensació que el senyor estava en un moment de la vida en què volia despendre’s d’aquell passat. Llavors vaig començar a pensar què més preguntar-li… i ja gairebé acabant l’entrevista –de fet havia apagat la gravadora i la vaig tornar a engegar– li vaig preguntar: “per cert, què van fer amb el cos del Che?”, sense imaginar que m’ho diria. I m’ho va deixar anar, em va dir: “bé, noi, d’això et volia parlar, el vam enterrar sota la pista aèria de Vallegrande”. I allà mateix va violar el secret militar bolivià. Aquell general el van posar sota arrest domiciliari durant cinc anys, els militars. O sigui, li va caldre coratge i valor. No sé per què ho va fer. No em va veure com algú amb ullals i banyes. Vam aconseguir una bona entesa i va voler ser sincer amb mi.
Vostè ha cobert a més la caiguda de Bagdad, el retorn dels talibans al poder i les anomenades primaveres àrabs. Són processos en què els Estats Units hi han tingut un paper. Com descriuria el rol de Washington al món al llarg dels últims temps?
Una de les grans paradoxes dels Estats Units és que la majoria dels seus ciutadans no considera que el seu país sigui un país bèl·lic. La resta del món sí que ho considera, ho sé del cert. Creuen que els Estats Units són un país guerrer, bel·licista, i ho ha estat des que va emergir a l’escenari, de fet, caram… des d’abans de la Segona Guerra Mundial. Els Estats Units han tingut la gran habilitat d’explicar unes narratives pròpies a nivell intern i unes altres cap al món exterior. Crec que Trump, per trencar-ho tot, està canviant també la lògica, o es podria dir, la psiquiatria de la política estatunidenca. Estem davant el risc que els ciutadans dels EUA –o almenys uns quants milions d’ells– tornin a interpretar el que fan i el seu paper al món segons el marc que estableix el discurs de Trump, cosa que seria molt perillosa.
