L’estiu del 2010, després d’anys de perseverança de moviments socials de tot el planeta, l’Assemblea General de Nacions Unides reconeixia en la seva Resolució A/RES/64/292 el Dret Humà a l’Aigua i el Sanejament, emmarcant-lo en la categoria de dret indispensable per a garantir un nivell de vida adequat i el gaudi de tota la resta de drets humans. La definició d’aquest Dret Humà a l’Aigua se sustentava, entre d’altres, en l’Observació General Núm. 15 del Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC), que defineix que el dret humà a l’aigua és el dret de tots a disposar de prou aigua, salubre, acceptable, accessible i assequible per a l’ús personal i domèstic. Aparentment, ens podria semblar que tot això està resolt a Catalunya.
De fet, podem arribar a pensar que quan les Nacions Unides va aprovar el Dret Humà a l’Aigua i el Sanejament (DHAS), pensava clarament en els 2.000 milions de persones que no tenen garantit l’accés a l’aigua, 4.000 milions sense un sanejament adequat, ubicades principalment a l’Àfrica Subsahariana i a altres països que sempre ocupen els llocs més baixos de la llista de l’Índex de Desenvolupament Humà. Però no pas Catalunya. Això podríem arribar a pensar.
Sense que potser ens ho esperéssim, resulta que per a un nombre significatiu de famílies, el dret a l’aigua no està plenament satisfet. És a dir, el cost de l’aigua no sempre resulta assequible.
Fixem-nos en els darrers dels conceptes que utilitza Nacions Unides per a descriure el compliment del DHAS: l’assequibilitat. I què vol dir que l’aigua és assequible? Novament, Nacions Unides ens ajuda amb aquesta definició: el cost de l’aigua no pot superar el 3% dels ingressos familiars. Arribats a aquest punt, ens tornem a preguntar: què succeeix a Catalunya? Doncs resulta que, només a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, més del 9% de les llars destinen més del 3% dels seus ingressos a pagar el rebut de l’aigua. És a dir, sense que potser ens ho esperéssim, resulta que per a un nombre significatiu de famílies, el dret a l’aigua no està plenament satisfet. És a dir, el cost de l’aigua no sempre resulta assequible.
Cal tenir en compte que, Catalunya, a conseqüència de la greu crisi econòmica del 2008, es va produir una extensió notable de la vulnerabilitat econòmica i social, que va afectar a amplis sectors de la societat, limitant significativament la possibilitat de satisfer les seves necessitats bàsiques. I a tot això cal afegir les recurrents i creixents sequeres, que estan comportant, entre d’altres, un increment del preu de l’aigua, que novament afectarà de forma especial a les llars més vulnerables, augmentant i fent crònica la desigualtat i l’exclusió social. En aquest context sorgeix l’anomenada pobresa hídrica, que constitueix una manifestació d’aquestes situacions d’exclusió social, i que arriba al seu extrem quan les llars pateixen avisos i talls consumats del subministrament d’aigua, o quan directament les persones no disposen d’aigua allà on viuen. I, arribats a aquest punt, cal tenir present, novament, l’Observació General núm. 15 del Comitè DESC de Nacions Unides, quan al seu paràgraf 56 prescriu que en cap circumstància s’haurà de privar a una persona del mínim indispensable d’aigua.
És a dir, l’accés a l’aigua no només ha de ser assequible, sinó que s’ha d’evitar que, per motius econòmics, s’arribi a suspendre el servei a les llars. I donada la importància de fer efectiu aquest dret essencial per a la vida, varis són els països que han recollit a les seves legislacions, i fins i tot a les seves constitucions, aquest dret. Però Catalunya no era un d’aquests. Fins ara.
L’accés a l’aigua no només ha de ser assequible, sinó que s’ha d’evitar que, per motius econòmics, s’arribi a suspendre el servei a les llars. La legislació catalana no ho recollia així fins fa tot just unes setmanes.
El 2 de juliol, el Parlament va votar la Llei de Mesures Fiscals, Financeres, Administratives i del Sector Públic, popularment coneguda com a llei d’acompanyament dels pressupostos, on per primer cop, a Catalunya, es reconeix a la legislació el Dret Humà a l’Aigua i el Sanejament. I no es reconeix només a mode retòric i declaratiu, sinó que introdueixen elements per a fer-lo efectiu.
En primer lloc, es modifica la Llei d’Aigües de Catalunya, per a explicitar el reconeixement del Dret Humà a l’Aigua, indicant que els operadors d’abastament i sanejament han de garantir a totes les persones l’accés bàsic als serveis d’abastament i sanejament, independentment de llur capacitat econòmica. I que ho faran garantint a totes les persones una quantitat mínima indispensable d’aigua potable, un mínim vital, suficient per a satisfer en condicions dignes les necessitats bàsiques de consum humà, preparació d’aliments i higiene personal i domèstica. Aquest mínim vital, que hauran de fixar els reglaments municipals, se situarà entre els 60 i els 100 litres per persona i dia.
Per a garantir l’assequibilitat, a la mateixa llei s’estableix que, de forma universal, el mínim vital tindrà un cost reduït per a tota la població, i que per a les famílies vulnerables estarà bonificat al 100%, per mitjà d’una tarifació social. Bonificació que s’estendrà a altres prestacions relacionades, com ara l’alta del servei, els comptadors i el clavegueram. D’aquesta forma, s’evita l’endeutament de les famílies vulnerables, es redueix el risc d’impagament, i es minimitzen les situacions de tall. Tot i així, la modificació legislativa ara aprovada recupera la prohibició del tall del servei, per motius econòmics, a les llars vulnerables, que ja dictava la Llei 24/2015, de 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. Aquesta Llei 24/2015, entre d’altres, establia les mesures per a evitar la interrupció o desconnexió de les instal·lacions o serveis d’aigua per incapacitat de pagament, mentre duri la situació de risc d’exclusió.
Les administracions públiques, els seus serveis socials i els seus operadors d’aigua han d’oferir una resposta en consonància amb el reconeixement i protecció del dret a l’aigua.
Arribats a aquest punt, un cop aprovada aquesta llei, el que cal ara és exigir als serveis públics la màxima eficàcia per a garantir el Dret Humà a l’Aigua. Es fa necessari que les administracions públiques, els seus serveis socials i els seus operadors d’aigua ofereixin una resposta oportuna, coordinada i en consonància amb el marc legal català de reconeixement i protecció del dret a l’aigua.
La present proposta legislativa, però, constitueix només una primera passa per a incorporar la perspectiva dels drets humans a la gestió de l’aigua a Catalunya, i valorar la funció social, ambiental i cultural del recurs, la seva condició de bé comú i la conveniència de gestionar el sistema de subministrament i sanejament com un servei públic d’interès general.
