Una amistat a la universitat i un estiu d’escoltar havaneres posen la llavor del grup De Gairó. Recentment, ha tret el primer EP, Si desembarco al poble, un combinat de tradició i respecte a la comunitat que els connecta amb els seus avis i àvies fet a la seva manera, diuen, i amb els codis culturals de la seva generació.
Diuen que tot torna i que està de moda reivindicar les tradicions culturals. Sou d’aquesta corda?
Ricard Munné: Jo crec que aquí es barregen moltes coses. Per una banda, hi ha una mica el signe dels temps que vivim, en un sentit negatiu, que és com deia Mark Fisher que és més difícil imaginar la fi del món que imaginar la fi del capitalisme. En aquest sentit, hem perdut la capacitat d’imaginar el futur; com pot ser un futur diferent i millor. Llavors l’únic que ens queda és tornar cap al passat, tornar amb aquesta reacció nostàlgica que també d’alguna manera o altra és el que està alimentant certs discursos d’extrema dreta. Ara bé, nosaltres evidentment no ens inscrivim dins d’això, el que ens ha portat a nosaltres a fer aquesta revisitació de la tradició és el fet que durant els anys 80-90 d’auge del neoliberalisme i la globalització, es venia que el que és innovador, el que és guai, el que és el progrés, és la cultura mainstream nord-americana, no? Dels ianquis. I jo crec que amb els últims anys hi ha hagut una reflexió sobre això i s’ha dit, “ostres, estem abandonant tota la riquesa i diversitat cultural que tenim els diferents pobles del món”, i ara hi ha hagut un retorn a això en un sentit també de confrontar-ho.
“La tradició no és una cosa que facis fent-la exactament com era en el seu moment per conservar-la i preservar-la, sinó que nosaltres la fem a la nostra manera, entenent que la tradició és una cosa viva”
Per tant, nosaltres no ens volem inscriure dins la idea nostàlgica d’incapacitat d’imaginar. Per això per nosaltres la tradició no és una cosa de museu; que facis fent-la exactament com era en el seu moment per conservar-la i preservar-la, sinó que nosaltres la fem a la nostra manera, entenent que la tradició és una cosa viva i, per tant, l’adaptem als codis culturals de la nostra generació; no la fem igual que els senyors grans de Calella, no perquè no ens agradi com ho fan, ho fan superbé, però tampoc seríem capaces de fer-ho igual. Ens surt més natural fer-ho a la nostra manera.
Quin públic teniu i quin aspireu a tenir?
Luar Alberdi: Depèn una mica del lloc on toquem.
Roc Ramoneda: Com més a prop estàs de Barcelona, més jove acostuma a ser el públic, per un tema també que en els espais on se’ns convida a tocar fora de Barcelona són espais més oficials, com les festes majors. Llavors el públic potser no mira qui tocarà, sinó que és la cantada d’havaneres, i ve gent gran molts cops. En canvi, quan toquem a espais més a prop de l’àrea metropolitana, acostuma a haver-hi públic més jove, per proximitat a nosaltres, perquè els ha agradat el projecte o perquè toquem en espais que també interpel·len directament al jovent.
L. A.: El que sí que és bonic és que sempre, encara que sigui la majoria joves o gent gran, sempre hi ha aquesta diversitat. A mi m’agrada veure el contrast del públic.
Júlia Munné: Els últims concerts m’he estat fixant en el públic i sempre hi ha algú jove que mostra bastant de suport i emoció, això m’agrada. Per mi és com un indicador que està funcionant el projecte, perquè si veus gent jove que està connectant amb això penses que ho estem fent bé. Perquè al final és un dels objectius.
R. R.: El nostre projecte surt de la necessitat de repensar o fer-ho simplement a la nostra manera, i si estem aconseguint que s’apropi la gent de la nostra generació, però també que la gent que ja ho consumia no s’allunyi, estem encertant. De moment la sensació és que quan anem a un concert no hi ha una generació a qui no li sembla bé, acostuma a funcionar.
Comenceu amb pocs recursos, però ja heu tocat a Razzmatazz i, de fet, us heu convertit en el primer grup d’havaneres que hi toca. Us imaginàveu portar un gènere que normalment es fa a l’aire lliure, davant del mar, a una sala tancada?
R. R.: Era una por que teníem, el Riki [Ricard Munné] sobretot.
R. M.: De fet el primer o segon bolo que vam fer va ser també en una sala, al teatre l’amistat de Premià. Hem tocat 4 o 5 cops a sales, la resta sí que han estat en format havaneres clàssiques, festa major i tal. I al principi se’ns feia una mica estrany, però jo crec que a poc a poc ho hem anat agafant.
J. M.: Com a grup tenim la idea de revisitar la tradició i reinterpretar-la i això també implica tocar a espais que potser no estan acostumats a aquestes propostes; canviar aquest paradigma també.
També se surt de l’espai de l’havanera tradicional la presència de dones a l’escenari. Com ho entoma el públic?
L. A.: Ens ho han comentat alguna vegada després dels concerts, com “que guai veure-us a l’escenari”, perquè no és gens habitual.
J. M.: Però ha sigut bastant natural.
A la cançó tradicional “Lola la Tavernera” heu canviat la lletra. S’hi deien coses com “Ella mou el cul, balanceja els pits, xiscla una rialla / EI teu cos m’encén, el teu cos em pot, mulateta bella”. Per què ho heu fet?
J. M.: Va néixer de la incomoditat. La primera vegada la vam gravar amb la lletra original, però va sorgir el debat.
L. A.: Volíem gravar-la perquè ens agradava molt la versió de salsa que havíem fet, però hi havia un punt d’incomoditat amb el missatge de pensar, aquesta lletra no…
J. M.: Al final també estem intentant tenir una coherència política i de cop en una cançó dir “mulateta” era incoherent amb el missatge que volem donar.
“A mi m’ha agradat saber, en parlar amb algunes personalitats més o menys importants del món de l’havanera, que ja hi ha hagut canvis, que no ens ho hem inventat nosaltres”
L. A.: Llavors vam decidir que canviaríem aquestes paraules, perquè amb això ens sentíem més còmodes, i així s’ha quedat.
R. M.: A mi m’ha agradat saber, en parlar amb algunes personalitats més o menys importants del món de l’havanera, que ja hi ha hagut canvis, que no ens ho hem inventat nosaltres. Ja hi ha hagut debats i s’han replantejat algunes coses perquè no siguin racistes i masclistes. El que dèiem abans, que la tradició és una cosa viva i que, per tant, no ho hem de fer exactament com s’ha fet sempre, i que podem posar-hi cullerada.
L’altra cançó molt criticada pel pes colonial que té, i que feu al final dels vostres concerts, és “El meu avi”. Per què heu decidit fer-la?
R. M.: “El meu avi” no l’hem gravat, la fem al directe. I és en els concerts on nosaltres lliguem les cançons amb un fil conductor. I una mica la idea d’aquest fil conductor és reinventar la història que ha lligat sempre les havaneres i poder donar la nostra visió. En el nostre cas no és la visió d’algú que se’n va a fer les Amèriques per fer-se ric, sinó que és la visió d’algú a qui allisten de manera involuntària per anar a lluitar, com passava, de fer revoltes com la Revolta de les Quintes a Gràcia o la Setmana Tràgica; són esclats populars i obrers en contra de les quintes i dels allistaments involuntaris. Llavors nosaltres volíem agafar aquesta versió de la història i fer-nos-la nostra. I és en “El meu avi” on el protagonista és una persona que involuntàriament li toca anar a la guerra de Cuba.
“Una inspiració que vam tenir va ser el Rijksmuseum d’Amsterdam, on, en lloc de treure els quadres que tenien algun tipus de relació colonial, van posar al costat una placa amb l’explicació. Llavors no tapes la història, sinó que la fas més evident i serveix per parlar-ne.”
I just quan la vam començar a fer, és quan va esclatar la polèmica i sí que vam tenir el debat. Però vam decidir continuar fent-la perquè al final és una cançó que ja és patrimoni de Catalunya. I sí, pensem que hi ha diferents maneres d’abordar aquestes coses: una és invisibilitzar-ho i obviar-ho, i una altra és continuar-ho fent perquè ja forma part de la nostra història, i que el fet de fer-la sigui una excusa per poder-ne parlar. Una inspiració que vam tenir va ser el Rijksmuseum d’Amsterdam, on, en lloc de treure tots els quadres que tenien algun tipus de relació colonial, van posar al costat una placa amb l’explicació de quin rerefons colonial tenia aquell quadre. Llavors no esborres la història ni la tapes, sinó que la fas més evident i serveix per parlar-ne.
R. R.: I això fem amb el relat que es va explicant entre les cançons. Llavors aprofitem abans de segons quines cançons, fer una mica de discurs, per introduir les cançons canviant-ne la perspectiva.
Al tema “Mal de Terra” parleu de gentrificació, de la crisi de l’habitatge i del turisme massiu amb un llenguatge festiu i fresc. Va ser des del principi una idea que les cançons tinguessin contingut polític?
R. M.: Sí, bastant.
J. M.: Sí, però tampoc va ser buscat. Jo crec que parlem dels temes que ens afecten com a joves, i un d’aquests és la crisi de l’habitatge, i va sortir d’aquí. Vull dir que escriure les lletres és genuí.
L. A.: I també és veritat que no totes les cançons tenen contingut polític.
Quins són els temes que més us interessa abordar?
R. M.: Els que hem tocat a l’EP són la crisi de l’habitatge, la turistificació i l’ètica del treball, en el sentit de tots aquests nous gymbros que et diuen que si treballes pots ser ric. Doncs volem discutir aquest discurs. Llavors, no és que nosaltres busquéssim ser un grup polític, però ens ha sortit ser-ho una mica, de manera natural, però també en un sentit cultural ampli, de generar una proposta cultural que pugui fer front als discursos en els quals està ara immers el jovent: criptobros, xarxes socials, l’onada reaccionària… Contrarestar tots aquests discursos a la nostra manera.
“Els que hem tocat a l’EP són la crisi de l’habitatge, la turistificació i l’ètica del treball, en el sentit de tots aquests nous gymbros que et diuen que si treballes pots ser ric. Doncs discutir aquest discurs.”
R. R.: I també el projecte en si, la proposta cultural que acaba encarnant, és revisitar espais de cultura que potser estan quedant relegats. Revisitar-los i intentar posar-los al centre d’altres espais també és polític i confronta, per l’estil de música o per la proposta musical, segons quins altres discursos d’aquest estil.
J. M.: També partim de la base que la cultura popular no ha de quedar només en mans de la burgesia; l’hem de portar a contexts fora del que és més tradicional.
“Oli d’oliva” és un homenatge a la Mediterrània. El vostre origen té un paper en el projecte?
L. A.: Jo no soc mediterrània, soc d’Iruña, vaig venir a estudiar a Barcelona i fa molts anys que visc aquí. Del món de l’havanera no en tenia gaire idea, però la veritat és que estic a tope i m’encanta el Mediterrani. Però en aquest sentit el meu rol és una mica d’intrusa i aprenent.
R. R.: Està mediterranitzada la Luar. Jo soc de Premià de Mar, el nom indica on està col·locat. Tant per mi com per tota la gent que treballem en la cultura popular de Premià de Mar, el moment de les havaneres de la festa major és bastant emotiu perquè és el moment en el qual ja hem acabat de treballar. Hem passat tota una setmana pencant per tirar endavant la festa major i arriba el moment de descans i escoltar el concert d’havaneres, els focs artificials i acaba la festa major. Llavors també hi tenia una connexió emocional des de bastant jove, perquè ja hi estava implicat, amb la relació mar-havaneres-festa major.
J. M.: Jo soc de Badalona, des de petita sempre, sempre, sempre he anat a la cantada d’havaneres que fan per festa major a la platja. També em recorden a la infància, visc a deu minuts del mar i sempre m’he sentit molt connectada i he tingut aquest sentiment d’estima cap tot el que és marítim.
R. M.: Jo soc de Gràcia, Barcelona, i a mi la connexió amb el món de l’havanera em ve, per una banda, amb la meva iaia, que li agradaven molt, i també amb les festes majors del barri, on hi havia durant una setmana tranquil·lament cinquanta concerts d’havaneres. Jo hi anava sistemàticament a rebaixar la mitjana d’edat del públic, i això també la gent ho celebrava.
L’havanera històricament és un gènere cantat en castellà i molts grups que aquí en fan combinen peces en les dues llengües. En feu dues de tradicionals als vostres concerts en castellà, la resta són en català i les vostres del disc també. L’idioma ha estat un aspecte que heu tingut en compte en el repertori?
R. R.: Jo crec que és molt difícil que ens surti de composició pròpia alguna cosa en castellà; de fet crec que és bastant impossible, ningú el té com a idioma habitual, ni als nostres entorns. No en som gaire usufructuaris. I les que fem en castellà són “Soledad y el mar”, que és d’una cantautora mexicana i no li anàvem a canviar la lletra al català, i l’altra és “La bella Lola”, que és en castellà, i tampoc l’anàvem a traduir. És una de les més populars a les cantades d’havaneres i la fem com és. Bé, de fet no; la fem a la nostra manera, però la lletra no l’hem modificada.
Creieu que fer política amb la música només s’aconsegueix amb les lletres?
L. A.: Jo crec que hi ha una mica de tot. Crec que per molt que parlis de política a les teves cançons, si després els teus actes no corresponen al missatge que envies, no serveix de res. I, en canvi, pots fer cançons que no tinguin contingut polític a les lletres –tot i el que diem sempre que tot és política– i després saber aprofitar els espais que ocupes de manera que, amb el missatge que transmets als directes sí, que fas política.
“Pots fer cançons que no tinguin contingut polític a les lletres i saber aprofitar els espais que ocupes de manera que, amb el missatge que transmets als directes, sí que fas política”
J. M.: Està bé ser conscient de quin espai estàs ocupant i fer servir el teu altaveu sent responsable del poder que tens. Nosaltres no creiem que estiguem en aquest nivell, però si estàs en una posició de poder on pots arribar a molta gent, jo crec que sí que s’ha de fer servir.
L. A.: I que no cal que sigui amb totes les cançons, però sí que està bé aprofitar l’art, que al final és això, enviar i transmetre alguna cosa.
La cultura necessita espais alternatius per sobreviure?
R. R.: Depèn de com siguin els espais oficials. Són necessaris els espais alternatius perquè expressen formes de cultura que en els espais oficials triguen a aparèixer. Molts cops es descobreixen en espais alternatius altres formes d’expressió, però hi ha espais oficials on hi ha prou valentia per fer apostes polítiques. En els espais alternatius s’hi ha de ser. Nosaltres com a projecte tenim bastant clar que vagin com vagin les coses volem estar en segons quins espais, sempre que ens hi vulguin, perquè evidentment hi ha espais alternatius on potser no encaixem, però per nosaltres és una responsabilitat ser-hi.
Heu dit mai que no a algun bolo perquè no encaixava amb el projecte?
R. R.: Encara no hem tingut cap proposta que políticament no ens encaixi.
J. M.: Però perquè justament qui ens ha contactat per ara són espais populars i festes majors.
R. M.: L’únic que ens hem trobat, de moment, és que un diputat de Junts per Catalunya ens va deixar un comentari en un vídeo aplaudint.
R. R.: Llavors vam dir “val, hem de ser més punkis”.
Teniu l’EP a Spotify. Heu tingut aquest debat?
L. A.: Jo crec que ho haurem pensat tots, però no ho hem parlat. Jo personalment ho he pensat molt, però clar, després com a usuària continuo tenint-ne… És complicat. Crec que molts artistes i també molts usuaris hauríem de deixar Spotify i no ho estem fent.
J. M.: I el problema és que la plataforma s’aprofita dels artistes, llavors si ets un artista petit és molt difícil anar en contra d’això. El que hauria de passar és que els artistes grans es posicionessin en contra per fer un canvi real, perquè són els que tenen poder.
L. A.: A la vegada, si tots els usuaris ho deixéssim…
R. M.: És d’on rebem més escoltes, que tampoc són una barbaritat. De moment tampoc guanyem diners amb la plataforma.
A la cançó “La barca xica” expliqueu la història d’un pescador que, amb objectes diminuts, es construeix una petita barca amb què aconsegueix triomfar en el seu ofici i tornar a port amb grans captures. Començar un projecte nou, amb pocs recursos… Com us ho heu fet? Com heu produït el disc?
L. A.: L’ha gravat i produït el Pau Esteve, al Locus Estudio. L’estiu passat vam fer molts concerts, teníem bastantes cançons que fèiem als directes i no sé en quin moment vam decidir entrar a l’estudi, però va ser tot bastant ràpid.
J. M.: Vam fer servir els diners que havíem fet amb els concerts de l’estiu per pagar-ho.
R. R.: Gairebé tot el que va arribar dels concerts ho vam destinar a pagar el disc i la promoció.
R. R.: No vivim d’això i estem lluny de fer-ho, tant de bo, però és molt complicat.
L. A.: Es necessita trajectòria també per arribar a un punt que et puguis mantenir amb això.
Quins són els següents passos que teniu per De Gairó?
R. R.: Fer-nos rics i no treballar més. (Riuen)
L. A.: Ara volem gravar més coses, volem fer més cançons pròpies, i en això estem. Quan s’acabi aquesta temporada, que tenim molts concerts, uns 40, descansarem del directe per continuar repensant les havaneres i tocar-les a la nostra manera per tots els pobles on se’ns aculli bé.
