“Podran furtar-nos els instruments, però la música mai no se la podran endur”. Amb aquestes paraules prestades d’Eduardo Galeano l’ecopacifista Sabino Ormazabal Elola definia, fa molt, les resistències a la repressió desfermada sota els rigors del funest “tot és ETA”. Aquella doctrina que va convulsionar el País Basc des de finals de la dècada dels noranta, sota l’era de l’excepcionalitat basca. Aquella onada embogida que ell tant va denunciar i que el va acabar enxampant. L’octubre del 2000, en paper timbrat d’Estat, el jutge Baltasar Garzón equiparava la desobediència civil pacífica i noviolenta amb delictes de terrorisme, en la peça separada del macrosumari 18/98 contra la Fundació Joxemi Zumalabe. I decretava presó incondicional contra Ormazabal. Fruit d’aquella operació, l’advocat August Gil Matamala, que va ser observador internacional durant el procés, ja va advertir premonitòriament: “primer es van empescar la figura del terrorista desarmat i aviat s’inventaran la figura del terrorista pacífic”.
Les giragonses de la història que tan al detall ha documentat Sabino Ormazabal obliguen avui a recordar-ne una. Poc abans de la seva detenció, en el decurs d’una travessa transpirinenca col·lectiva, la seva colla va arribar a un refugi català d’alta muntanya. S’hi van van trobar molt de rebombori. Se sentia gresca de sobretaula i la tornada de la ranxera “El rey”: “hago siempre lo que quiero y mi palabra es la ley”. Dins hi havia el jutge Baltasar Garzón. Un mes i mig després d’aquella topada, Ormazabal Elola dormia empresonat per ordre del jutge estrella. Primer a la presó Soto del Real i després a Navalcarnero, en total gairebé un any.
El novembre de 2005 van arrencar setze mesos de judici extenuant i esgotador a l’Audiència Nacional. El 2007, 47 persones foren condemnades a 525 anys de presó. Ell, a nou. Però el maig de 2009, el Tribunal Suprem va absoldre categòricament tots els encausats en la peça de desobediència. En aquella resolució, que alliberava Ormazabal i duia la rúbrica de José Manuel Maza, s’hi llegia: “la desobediència civil pot ser concebuda com un mètode legítim de dissidència front l’Estat, devent ser admesa tal forma de pensament i ideologia en el si d’una societat democràtica”. A misses dites, havien passat ja nou anys des de la detenció. “El procés va ser el càstig”, va dir parafrasejant Kafka.
L’octubre del 2000, el jutge Garzón equiparava la desobediència civil pacífica i noviolenta amb delictes de terrorisme i decretava presó incondicional contra Ormazabal
Anys abans, cent condemnats per insubmissió a la mili havien impulsat a Catalunya una campanya directa de suport solidari amb els encausats que va recollir milers d’adhesions personals, la de centenars d’entitats i el suport explícit de representants de la CUP, ICV, ERC, PSC i CiU.
“Podran endur-se els instruments, però mai la música”. I Sabino mai ha deixat de repetir-ho, sempre cantant, en cruïlles impossibles, en anys incerts i en moments fotuts. El fet, però, és que la dita li escau del tot per resumir també una vida sencera. Anys i panys dedicats a cercar i afinar els instruments que podien fer sonar la música de la desobediència, l’autonomia social, la desmilitarització de la vida, les alternatives democràtiques i les autodeterminacions quotidianes.
Coherent fins al darrer alè, alguna vegada havia expressat que ell el que volia era marxar cantant. I així ha estat. Va néixer cantant, va viure taral·lejant i cantant ha marxat. Al cor d’Ikatz Kalea, enmig del barri vell on va néixer i que avui resisteix la gentrificació turística, en uns dies de mobilitzacions socials contra un altre disbarat kafkià aporofòbic: la prohibició, primer, de fer sopars solidaris per a persones sense llar i la prohibició, després, de donar menjar a qui el necessiti.
La tarda atziaga del 15 d’agost, quan Ormazabal va caure accidentalment amb resultat mortal, estava cantant a peu de carrer. Amb la kantujira –passa-carrers– en la qual participava ininterrompudament des de 2003, quan va néixer com a resposta al tancament il·legal del diari Egunkaria.
L’endemà, Gara obria en portada: “L’activista que estimava Euskal Herria”. La tira gràfica dibuixava un Sabino dient: “més que murs ens calen ponts”. Al seu torn, Mattin, ninotaire de Berria, rememorava l’activista ecologista Gladys del Estal en bicicleta, amb totes les lluites a les espatlles i un “mil gràcies, Sabino”. L’exalcalde de Donosti per EH Bildu, Juan Karlos Izagirre, escrivia de seguida: “el poble que no mor perquè encara canta, canta avui plorant”. I Porrotx, el pallasso que més ha fet riure el País Basc, maldava: “Sabino, ecologista, pacifista, revolucionari… ploren Irati, Aralar, Gorbeia, Urbia, Gladys Enea i totes les muntanyes, boscos i rius d’Euskal Herria! Plorem fins els nassos vermells”. El col·lectiu ecologista Eguzki i Ecologistes en Acció emetien comunicats urgents de dol i comiat. Argituz, entitat de drets humans on Ormazabal n’era un actiu, penjava un vídeo on se’l veia, inevitablement, cantant “Mendian gora haritza”, muntanyes amunt.
També a Catalunya, la notícia trasbalsava l’esfera del moviment pacifista i dels drets humans, i el Centre Delàs remetia un sentit comunicat. En declaracions a la Directa, Gil Matamala el rememorava amb 91 anys: “la meva relació amb en Sabino, de tanta categoria intel·lectual i humana, va ser segurament la més intensa de totes les que vaig mantenir amb els encausats al llarg dels mesos i anys que va durar el procés; m’interessava especialment el seu cas perquè expressava millor que cap altra la profunda aberració en termes jurídics d’aquell procés i posava al descobert el paper del jutge Garzón, responsable de transformar una entitat dedicada a la lluita per la pau en una organització terrorista”.
Des de Madrid, Amador Fernández-Savater hi feia un perfil ben singular, definint-lo amb dos mots: sempre enmig. Imanol Zubero, exsenador del PSE i un dels primers a reaccionar en saber-se la notícia, escrivia d’urgència al seu blog i recordava que va declarar com a perit al judici, en favor d’Ormazabal, mentre duia escolta perquè estava amenaçat per ETA. Jonathan Martínez, des de Público, ho clavava amb l’article “Genealogia del lawfare”: “Per a l’audiència espanyola, ha mort un sobirà desconegut. Un anònim sense solució. Qui vulgui conèixer Ormazabal per la via del prejudici estarà condemnat a no entendre res. Avui en terres basques l’acomiaden les famílies més dispars: excompanys del diari Egin, víctimes d’ETA, pacifistes recalcitrants, veterans de l’esquerra abertzale i activistes de l’esquerra federal”.
De tan clar com era Sabino Ormazabal, el resum podria ser visual: aprendre a mirar i saber imaginar. Podia sorprendre tothom sostenint: “aquí es pot fer un pont”. La resta mirar i dir: “on? Aquí?”. Assenyalava el lloc. Tots deien: “impossible”. “S’haurà d’intentar, no?”, reblava. I al cap dels mesos allà on ningú veia res, hi havia un pont que aguantava. A contravent i a contracorrent, a vegades en solitud i sovint enmig de buits i incomprensions, l’enginyer de la utopia no parava d’obrir finestres, traçar camins i construir ponts.
D’Egin a Argituz
Nascut a Sant Sebastià el 1953 mai no va deixar de militar en l’ecologisme social, l’antimilitarisme, la desobediència civil, el periodisme independent, la memòria i els drets humans per a tothom. Periodista i activista de llarga trajectòria, Ormazabal també va ser responsable de la secció d’opinió del diari Egin, fins que Garzón el va tancar. Allà va impulsar, anticipadament, la secció de debat “Ez-Bai” (per què sí/per què no). Periodistes amb porra i policies amb ploma, sempre les veia venir i per això havia escrit, també precursorament, Mil coces contra la disidencia –en dos volums. Un recull antològic de tots els disbarats de la incipient guerra mediàtica. Després va continuar aquella tasca periodística en els primers anys de Gara, per dedicar-se posteriorment i a fons en la reconstrucció de les memòries fragmentades del conflicte basc.
Periodista i activista de llarga trajectòria, Ormazabal també va ser responsable de la secció d’opinió del diari Egin, fins que Garzón el va tancar
Estava obsedit per acollir tots els dolors i documentar fins la darrera osca del conflicte basc, que el va marcar des de sempre. Especialment des del 6 de juny de 1979, a Tudela, quan la vida se li va capgirar. Va presenciar l’assassinat de la jove ecologista Gladys del Estal, per trets de la Guàrdia Civil, en el decurs d’una protesta pacífica contra el polígon de tir de les Bardenes sota el context de la llarga i convulsa lluita contra la central nuclear de Lemoiz. Ormazabal militava amb ella al Grup Ecologista d’Egia i als Comitès Antinuclears. L’agent que la va abatre, José Martínez Sala, va ser condemnat a divuit mesos per imprudència. El PSOE el va condecorar el 1982 i el 1992.
Cada any, Ormazabal va impulsar l’homenatge a l’activista al monòlit en la seva memòria que acull el parc Cristina Enea, justament on les amistats i la família van acomiadar-lo el passat divendres. Allà on ell volia, sempre al costat de Gladys. De fet, un dels seus darrers treballs visibles –en va fer molts més de forma discreta i callada– va ser guionitzar el documental Ez, eskerrik asko! La ventana de Gladys (2019).
Per un mapa inacabat dels sofriments
Obrint camins intransitats, conscient que la pau mai no arriba sola –que cal convidar-la, incitar-la, construir-la, anticipar-la–, va escriure el llunyà 2004 el llibre Un mapa (inacabado) del sufrimiento, on detalla els patiments de totes les víctimes des de 1968, sense cap exclusió i amb la voluntat indissimulada de contribuir a la humanització del conflicte i cercar resolucions pacífiques basades en el coneixement i el reconeixement.
El 2004 va escriure Un mapa (inacabado) del sufrimiento amb la voluntat de contribuir a la humanització del conflicte
En el laberint basc, hi havia el fil d’Ormazabal per sortir-ne. Cansat i adolorit de tantes violències, mai es va cansar de sabotejar-les, subvertir-les i tractar d’aturar-les. Va dedicar hores i hores a recórrer arxius de tota mena, a retallar la notícia de premsa més petita, a burxar per contrastar un fet, un nom o els detalls de cada vida estroncada. Aquesta tasca impagable i imprescindible, al costat de la seva formació, trajectòria i capacitat d’escolta, va motivar que deu anys més tard, a partir del 2013, s’integrés en la Comissió de Valoració de Víctimes d’Abusos Policials impulsada pel Parlament Basc, que ha certificat i validat institucionalment el mapa perdut que ell va contribuir a restaurar.
Amatent sempre a les futures generacions, el 2013, amb les productores catalanes Fora de Quadre i Contrast, va fer el pas a l’audiovisual i va guionitzar Ziztadak (tàvecs en basc). Aquell documental recorria la història de la lluita no violenta i la desobediència civil al País Basc, des de l’aprenentatge de la llengua basca sota la dictadura, passant per la insubmissió al servei militar i fins la lluita contra l’embassament d’Itoiz. Abans també –i també sota el paraigua de la fundació Bidea Helburu– havia escrit, per poder explicar la història d’una altra manera, 500 ejemplos de noviolencia (2011).
Cansat i adolorit de tantes violències, mai es va cansar de sabotejar-les, subvertir-les i tractar d’aturar-les
El seu darrer llibre, publicat enguany, Críticas-autocríticas, gestos y puentes (2026) és un recull de gestos improbables en moments impossibles que capgiren la història. “No n’hi ha prou amb fer recompte de violències, cal fer visibles els gestos menors que desactiven les lògiques de guerra, a vegades d’una eficàcia tan discreta com les del propi Sabino”, n’ha dit Amador Fernández-Savater.
Acomiadar-se cantant
Tot plegat es condensava divendres 20 d’agost, a mitja tarda, el parc Gladys Enea de Sant Sebastià. Els jardins es van anar omplint de gom a gom en silenci, acollint una transversalitat social, cultural i política ben inusual que volien acomiadar Sabino Ormazabal entre iguals. Van sonar les cançons de la banda sonora original de la seva vida, començant per “Grândola Vila Morena” i com no podia ser d’altra manera, el primer que es va fer allà va ser desobeir. Desobeir el titular, com va fer Ormazabal mateix quan, al mateix lloc el juliol de 2019, era ell qui acomiadava el seu amic Mariano Ferrer: no diguem que ha mort, celebrem que ha viscut. Parafrasejant-lo, així va arrencar l’acte, transformant el dol en celebració: “Ha viscut Sabino Ormazabal”.
Al comiat popular, van prendre la paraula la catedràtica Mari Luz Esteban, que va recordar la rectitud i la sensibilitat feminista de Sabino: “també en com investigava, fins aconseguir la darrera dada, fins parlar amb la darrera persona”. Va destacar, però, com cuidava els espais i els grups des d’una integritat ètica i política a prova de bombes. Els portaveus d’Argituz van recordar que la tasca mil·limètrica per recomposar una memòria adolorida deixa “l’arxiu més intel·ligent de la memòria basca”.
És probable que caminem, sense saber-ho del tot, sobre els ponts i els camins que va desbrossar pacientment
I finalment, el seu fill, Markel Ormazabal, actualment regidor per EH Bildu a la capital basca i que va estar empresonat entre 2007 i 2013 en el sumari contra les organitzacions juvenils, va cloure l’acte sostenint que els va ensenyar a fer “cançó, vida i món i que el llegat és molt major del que ens pensem”. Va recordar com el pare sempre el convidava a les lluites amb un consell pràctic i senzill: “fes-ho, però abans coneix el que han fet qui us ha precedit”. També com als anys vuitanta, vers a vers, afegia nova frase a una cançó ben basca –“el pare i el fill són a la taverna”– afegint de seguida “i la mare i la filla també”. El fill va detallar la recepta heretada de l’olla fent xup-xup amb totes les seves coherències: empatia, respecte, escolta, perseverança, imaginació i humor.
Lleial a les seves idees ecofeministes, anticapitalistes i antimilitaristes, la veu i el cos el va posar al servei dels altres. La paraula, per Ormazabal, era el primer maó. Ha marxat, en un món en guerra, amb un bocinet de la pau que tant va anhelar i tant va contribuir a construir. És probable que caminem, sense saber-ho del tot, sobre els ponts i els camins que va desbrossar pacientment.
