Fa la impressió que no hi ha cap altre llibre que pugui arribar a encarnar millor la síndrome de la noia insuportable que la mateixa síndrome de la noia insuportable. Etna Miró (Barcelona, 2001), amb Amèlia de les Camèlies, la seva particular sàtira del moderneig barceloní, publicada per Cap de Brot (2026) aconsegueix dur el concepte fins al clímax, desenvolupant no només una protagonista, sinó tot un eixam de personatges que l’acompanyen i exemplifiquen el panorama contemporani de la ciutat i català.
La novel·la funciona com un mirall de la paradoxa i la hipocresia que sovint caracteritzen la joventut barcelonina actual. Els seus personatges són prou conscienciats políticament per construir-se un discurs crític, però no tant com per renunciar als privilegis que sostenen i jerarquitzen els seus vincles. Aquesta contradicció travessa tota l’obra i acaba definint-ne tant l’estètica com la moralitat.
L’Amèlia, estudiant d’estudis literaris a l’edifici central de la Universitat de Barcelona, es troba immersa en una profunda crisi espiritual. Allò que abans li semblava diàfan, clar i senzill, s’ha vist enterbolit per una acumulació de suposicions centrífugues, que turmenten una ment tan avesada a la plausibilitat i familiaritat de les coses quotidianes com la seva. Davant la divina buidor i el neguit de no saber en quin moment havia deixat enrere la seva felicitat, l’Amèlia es refugia en espectacles contemporanis, festes en pisos modernistes, clubs de lectura i escapades ocasionals fora de la ciutat; experiències que aconsegueixen apaivagar, només de manera momentània, la seva crisi interior.
Barcelona, a la novel·la, és la interessant, aquella que fa que els altres sempre en vulguin més, i, seguint aquesta mateixa lògica, no és també ella qui pateix amb més intensitat aquesta síndrome de la noia insuportable?
Barcelona esdevé protagonista i escenari alhora. És convulsa, frenètica, desendreçada, i és precisament dins d’aquest caos intermitent on rau el seu encant: un magnetisme dolç com un esquer de mel. Barcelona, a la novel·la, és la interessant, aquella que fa que els altres sempre en vulguin més, i, seguint aquesta mateixa lògica, no és també ella qui pateix amb més intensitat aquesta síndrome de la noia insuportable?
Malgrat quedar dessagnada per les ferides de la modernitat i pel desencant d’una contemporaneïtat cada vegada més buida per la decadència de la iconoclàstia, a Barcelona encara li resisteix l’art. La ciutat esdevé a Amèlia de les Camèlies el tòtem que captura a tots aquells joves enamorats de la sensibilitat i del delit de la pèrdua, també anomenats pobresophistes (concepte elaborat per persones de l’entorn de qui escriu, que consisteix s remoure’s eternament dins la tragèdia). Així s’estableix una comunió eclèctica entre la ciutat i la pulsió més intensa d’un encerclament etern, que es caragola dins la identitat de totes les abelles de la ciutat.
Barcelona conserva una capacitat gairebé innata d’entendre els seus voltants i transformar-los en emoció, fent experimentar sentiments precisos a aquells que saben veure-la com cal. És cínica, però en el sentit positiu més lúcid de la paraula; intel·ligent, despreocupada i sempre un pas per davant dels altres, com un ésser avançat de característiques gairebé nietzscheanes. Barcelona ens fa patir, ens jutja i ens esprem; però mentre ens quedi el seu art, continuarem beneint el verí de la seva pròpia obra.
