Comencem el curs igual que el vam acabar. Dies i nits amb calor de rècord al juny, al juliol, a l’agost i al setembre. Ideal per reprendre el ritme. I fa yuyu pensar que potser algun dia recordarem aquest estiu amb nostàlgia, com un estiu encara suportable. Tot i que, és clar, suportable poder pel que fa al termòmetre perquè, definitivament, l’apocalipsi no era com l’havíem imaginat. Anem fent tests, de desastre en desastre, fins al desastre final. Però eh! Sempre hi haurà un reel absurd o un bon reportatge sobre les batalles de farmejar aura dels adolescents per no pensar-hi. Literal bro.
Ha estat un estiu sense treva perquè ha passat, està passant, el desastre orquestrat i pitjor gestionat de Ceuta. Que és una CRISI HUMANITÀRIA i no una invasió. I han passat els terratrèmols a Veneçuela, Colòmbia i Granada. I els milers de sepultats pel fang al Nepal perquè les glaceres es fonen arreu, i la terra no para d’avisar. I ara, com cada setembre, ja ens hem oblidat dels incendis devastadors, de les morts per la calor (milers) i per les tempestes (a Roda de Berà). Ha estat, de nou, un estiu en què l’aigua no refresca i la pluja no sap ploure, i no hem parat de repetir-nos que on anirem a parar.
Potser algun dia recordarem aquest estiu amb nostàlgia, com un estiu encara suportable
I anem a parar a una tardor que tampoc no pinta tranquil·la en cap sentit real ni figurat. La consellera d’Interior ha obert el curs polític presentant la campanya “Tot pot canviar de cop” per “conscienciar que la tardor és una època especialment propícia per als episodis de pluges intenses”, i “fomentar la percepció que el risc d’inundacions, en el marc del canvi climàtic, no es manifesta de forma gradual sinó de cop”. Després de normalitzar confinaments i evacuacions per foc, ara toca autoprotegir-se i no prendre riscos innecessaris per les pluges i les inundacions que, ojo cuidao, són el desastre natural que provoca més morts i més pèrdues econòmiques. Quants municipis tenim amb risc d’inundacions alt o molt alt? 520. El 55% del país. La Parlon al mando. On coi és la consellera de transició ecològica? El secretari de Transició ecològica? La directora general de Canvi climàtic? No tenen res a dir al 55% del país? Apa, motxilleta preparada per sortir corrents de casa, kit d’emergències i a seure a esperar un Es-Alert.
El primer desastre, el més desastrós, l’origen de la resta, és la claudicació de la política
Quin millor exemple que el primer desastre, el més desastrós, l’origen de la resta, és la claudicació de la política en una nova versió del “There Is No Alternative” tatcherià: com que no farem res per canviar res de debò, ens encomanarem als déus i a les policies vàries i assumirem les conseqüències. O més ben dit, les assumiran primer i sobretot els de sempre. L’IDRA (Institut d’Investigació Urbana de Barcelona) ja ens ha explicat com era la víctima tipus de les onades de calor: dona gran, malalta, que viu en un barri de renda baixa i sense aire condicionat. Apostem que elles seran també les víctimes potencials de futures tempestes salvatges? Com les protegirem? I més enllà, als barris i pobles empobrits on no tenim ni refugis climàtics, de quins equipaments d’emergència disposarem? De quines ajudes per a les comunitats de veïns d’edificis precaris i envellits que ja sabem, des del temporal Glòria, que no aguantaran més envestides, si les assegurances (barates) no responen? Qui pagarà els enterraments o les repatriacions? Quin dispositiu hi haurà per a tots els sense sostre i la gent dormint en tendes i infrahabitatges per tot arreu? Qui i quan s’explicarà tot això?
A les tertúlies de l’agost a la ràdio, un periodista va gosar dir, arran dels aiguats, les morts i l’evacuació d’un càmping a Roda de Berà, quelcom tan revolucionari com que caldria revisar l’urbanisme i les infraestructures i deixar de construir en terrenys inundables, i va recordar que una hipotètica ampliació de l’aeroport també es faria sobre aquest tipus de terreny. Uuuuui, el que va dir! Ni cinc segons va trigar algú altre a dir-li que no es podien aprofitar els desastres per “fer ideologia”, i que els desastres no podien aturar el progrés ni el creixement. La trampa eterna que ens porta a l’infern. Ampliar l’aeroport és de sentit comú, no ampliar-lo és ideologia. I així cada dia. Critiquem els adolescents per les seves lògiques il·lògiques però molts adults reclamen menys regulacions i menys impostos però després volen més bombers, serveis i ajudes per pal·liar els desastres que no volen evitar. I cal afegir ara els economistes que no paren de repetir que créixer en població farà inviable el país, però que créixer en tota la resta és imprescindible.
Critiquem els adolescents per les seves lògiques il·lògiques però molts adults reclamen menys impostos i després volen més bombers, serveis i ajudes per pal·liar els desastres
Tornant a la vulnerabilitat i a la calor, segons els experts de trescientosmil i del Departament de Ciències de la Terra del Barcelona Supercomputing Center, el Prat de Llobregat és precisament un dels municipis de l’Estat, juntament amb d’altres propers a l’aeroport (Castelldefels, Vilanova i la Geltrú, Gavà) on més creixeran els dies amb onades de calor fins al 2050. Més calor, més contaminació i més soroll. Planazo per al Prat, que l’any passat va acollir a 57,5 milions de passatgers, i que els proampliació pretenen que aculli fins a 80 milions. 80 milions de persones passant per una ciutat que cremarà. Quants recursos de tot tipus necessitarà l’aeroport per mantenir la seva bombolla de confort?
Quan ja n’hi ha un acord social majoritari sobre la necessitat de reduir el turisme i tots els seus efectes perversos, si ja estan més que explicats els seus impactes ambientals i socials -com ens expulsa de casa, com genera feina de baixa qualitat-. Si ja sabem que els experts en canvi climàtic qüestionen l’ampliació perquè no és coherent amb els pressupostos de carboni aprovats pel mateix govern. Si ja sabem que la majoria de la gent no agafa pràcticament mai l’avió, o en fem un ús puntual. Llavors no és difícil deduir al servei de qui es fa l’ampliació. L’Illa del Polònia ho explica bé: vale que trigues quatre hores per anar de Puigcerdà a Barcelona en tren, però un cop a Barcelona, podràs anar a Chicago sense escales. Just el que tothom fa cada dia.
Si ja sabem que la majoria de la gent no agafa pràcticament mai l’avió, o en fem un ús puntual. Llavors no és difícil deduir al servei de qui es fa l’ampliació.
El president de debò ha concretat qui són el club aquest de Barcelona-Chicago, Chicago-Barcelona: ara la idea no és portar més turistes (qui s’ho creu?), l’ampliació és per als empresaris que necessiten viatjar, per als congressistes que han de venir al Mobile, perquè l’economia catalana estigui connectada. No és, per descomptat, per a la majoria de catalans i catalanes. L’ampliació de l’aeroport, la insistència, els pactes per darrere són ara mateix l’evidència més clara de la incapacitat política per reinventar o reorientar res, i per abandonar un model de desenvolupament suïcida i anacrònic que ens condiciona el futur en el sentit contrari al que la prudència i la sensatesa ambientals dictarien, per tal d’encarar la transició ecosocial que, tard o d’hora, haurem de fer.
Certament tot pot canviar de cop. Els familiars dels 1.370 morts i gairebé 5.000 desapareguts del Nepal ja ho saben. Els familiars de les víctimes de la dana de València també. Les polítiques climàtiques segueixen sense ser estructurals i no estan frenant ni revertint res als nivells i la velocitat que caldria. Però que la sobreinformació i la desinformació no es noquegin. El fatalisme és només una forma sofisticada d’omissió de socors. Quan segur que tot pot canviar de cop, és si no hem fet res per impedir-ho. No és impossible aturar l’ampliació de l’aeroport i el moment d’expressar-ho és ara. La manifestació convocada per Zeroport contra l’ampliació és el 20 de setembre a les 12 hores. Get up, stand up: Don’t give up the fight.
