L’assalt de l’escola Armando Diaz de Gènova ens va canviar la vida. Fins aleshores, mai no havíem sentit el perill de mort de tan a prop. Era la nit del 21 de juliol de 2001. Aquella jornada havia estat molt dura. Una manifestació de protesta per l’assassinat de Carlo Giuliani, on van assistir prop de 300.000 persones, va acabar amb una gran batalla contra la Polizia i els Carabinieri. Desenes d’entitats bancàries cremades, barricades per tota la ciutat, 280 persones detingudes i centenars de ferides. L’aire era irrespirable; gasos lacrimògens per tot arreu, mocadors amb aigua i suc de llimona per refrescar la cara. Cal recordar que estàvem en una ciutat fantasma. De les 800.000 residents habituals, només en quedaven uns milers. La resta havia fugit a conseqüència de la campanya de por instigada per les cinc cadenes de televisió que controlava Berlusconi. Els vidres de la pràctica totalitat d’establiments comercials estaven coberts amb planxes de fusta, fins i tot les finestres dels primers i els segons pisos de molts edificis. A la ciutat, hi van arribar 300.000 activistes provinents de tot Europa, entre elles, 2.000 catalanes. S’allotjaven a càmpings, estadis de futbol i atletisme i la Scuola Armando Diaz.
El recinte de l’escola s’ubicava en un petit turó amb dos grans edificis separats per un carrer estret. L’edifici Diaz s’utilitzava per allotjar activistes, l’edifici Pascoli acollia la seu d’Indymedia –tant o més important que Twitter per a l’activisme de l’època–, els serveis mèdics del Fòrum Social i el centre internacional de mitjans. Nosaltres érem a la planta baixa. Rengleres de taules amb connexió a Internet i ordinadors portàtils. A diverses aules del mateix passadís, les dependències eren plenes de màrfegues i sacs de dormir. Hi teníem la nostra motxilla i petites provisions de menjar que vam portar des de Barcelona. Era difícil aconseguir aliments a Gènova. La majoria de les botigues van estar tres dies amb la persiana abaixada. Feia deu hores que corríem pels carrers de la ciutat. Pots de fum, càrregues, detencions, gent ferida i el soroll insistent dels helicòpters policials que sobrevolaven el cel genovès sense pausa. Quan sortíem de la zona groga, un perímetre d’un quilòmetre al voltant de la zona roja on hi havia els mandataris del G-8, respiràvem més tranquils. Tot i així, de tant en tant, ens creuàvem amb columnes de blindats de la Polizia. A la part superior del vehicle, en una mena d’escotilla, sovint hi anava un agent alçat que cridava i cantava. “Però, què canten?”, vaig preguntar a un autòcton. “’La Giovinezza’, l’himne dels feixistes de Mussolini”, em van respondre, davant la meva sorpresa incrèdula.
Vidres trencats i gasos lacrimògens
El sol s’estava ponent quan vam arribar a l’escola. Diversos manifestants feien petar la xerrada al carrer i comentaven el que estava passant al centre de la ciutat. Un cotxe de policia va passar lentament per la zona. Un jove va llançar una llauna buida de beguda contra el vehicle –no una ampolla de vidre, com s’ha explicat en diversos documentals. El vehicle no es va aturar. Allà, tot estava força tranquil i va continuar així durant una bona estona. Vaig entrar a l’edifici Pascoli. Hi havia molta activitat. Corresponsals de premsa estrangera –alguns d’ells catalans, com en David Casablancas de Catalunya Ràdio i en Joan Cañete Bayle d’El Periódico– enviaven les seves cròniques des de la sala de mitjans. Vam sopar unes galetes i una mica de fruita. Sense previ avís, va arribar el desconcert més absolut. Un veritable exèrcit d’antidisturbis avançava pel carrer donant cops a tothom. Un gran furgó policial els obria pas, fins i tot envestint els vehicles aparcats a la zona. Vaig mirar per la finestra. Ja era fosc, era de nit.
“Estan entrant, estan entrant”, cridava una noia en anglès. Primer, vam veure com els carabinieri, equipats amb escuts, cascs i porres, entraven a l’edifici Diaz. Des dels finestrals de la nostra sala a l’edifici Pascoli es podia veure el passadís de la primera planta de l’edifici Diaz, que també tenia finestrals. Allà van pujar tots els activistes en veure la policia avançant pel pati del recinte. Vaig córrer fins a la porta de la nostra planta baixa. Agents de la Polizia, sense material antidisturbis però amb la cara tapada amb un mocador blau i un subfusell sota el braç, havien obert la porta del jardí i venien cap a mi. Amb dues o tres persones que no sabia ni quina llengua parlaven, vam bloquejar les portes de vidre amb cadires i vam córrer per un llarg passadís. Vam notar una forta picor als ulls, la boca i el nas, a conseqüència del gas lacrimogen que entrava per tot arreu, impulsat per les aspes d’un helicòpter que s’acabava de situar sobre l’edifici. Vam arribar al final del passadís, però no hi havia escapatòria. Recordo el gest instintiu de rascar la paret amb les ungles. Se sentia el soroll dels primers vidres trencats. Vam tornar enrere, fins a la sala de premsa. En poc més de trenta segons, vam consensuar –com vam poder– que seuríem a terra, amb el DNI, el passaport o el carnet de premsa a la boca. Érem una trentena de persones. Amb les mans alçades. He de confessar que em vaig pixar a sobre. No vaig ser l’únic. Més soroll de vidres trencats i un llarg minut esperant. Vaig fer una última cosa: trucar amb el meu mòbil al Lokal del carrer de la Cera de Barcelona –punt de coordinació de les mobilitzacions antiglobalització a la capital catalana– i vaig parlar amb l’Iñaki Garcia. Li vaig demanar que es mantingués a l’espera i escoltés. Potser jo no podria parlar. Just aleshores, vam mirar cap a l’esquerra. Els carabinieri havien accedit a la primera planta de l’edifici veí. La gent corria, presa del pànic. Un noi va quedar atrapat. El vèiem darrere de l’últim finestral. Un policia va apuntar cap a ell a una distància molt curta i va disparar. El noi va caure. Estàvem terroritzats. Aleshores sí: realment, vam pensar que ens podien matar. L’endemà vam saber que aquell noi ferit era el periodista anglès Mark Covell. Tenia el pulmó perforat, un greu traumatisme cranial i havia perdut deu dents. Va sobreviure.
Asseguts a terra i terroritzats
Al passadís, se sentien veus que parlaven en italià. Eren ells. Tres agents armats i amb mocador blau a la cara van entrar a la sala. Silenci absolut. Van passar uns minuts que es van fer eterns. Mentre no deixàvem de mirar els ulls dels policies, sentíem –entre esgarrifances i tremolors– els crits de les víctimes de la brutal carnisseria de l’edifici del costat. Indescriptible. Els policies, aleshores, van dir unes paraules en italià. Una noia ens ho va traduir. Només volien identificar-nos. Sobtadament, però, van rebre l’ordre de sortir de l’edifici. Es van anar retirant fins al jardí i, després, fins al carrer. Vam abaixar les mans, ens vam aixecar i, tímidament, vam anar sortint al passadís. Vam parlar amb companys de la primera i la segona planta. Allà sí que s’havien produït agressions. Sobretot, cops de porra. Res a veure amb el que estava passant a pocs metres. L’operació continuava a l’altre edifici. Els portaveus del Fòrum Social, Vittorio Agnoletto i Luca Casarini, van arribar acompanyats de Giuseppe Pericu (Partit Democràtic de l’Esquerra), l’alcalde de Gènova. Els antidisturbis els van empènyer amb els escuts i els van escopir. Venint d’una realitat com la barcelonina, allò trencava els meus esquemes mentals. La societat italiana, totalment polaritzada, feia possible una escena com aquella.
Desenes de persones sortien de l’edifici detingudes. Les introduïen en furgons policials i les portaven fins a la presó de Bolzaneto, on van patir tortures salvatges durant tres dies. Altres van tenir més mala sort. Desenes de persones sortien en llitera, moltes d’elles, inconscients. L’estudiant alemanya d’arqueologia Melanie Jonasch, amb fractura cranioencefàlica; Karl Wolfgang, també alemany, amb traumatisme cranial i hemorràgies internes. Un noi italià va estar tres dies en estat de coma. Començaven a arribar totes les agències de notícies i les televisions internacionals. El dispositiu policial, aleshores, es va començar a retirar. L’edifici va quedar amb les portes obertes. Hi vam entrar. A la planta baixa, tot eren pertinences de les activistes: sacs de dormir, motxilles, sabatilles, raspalls de dents… Sabíem que, a la primera planta, hi trobaríem el testimoni gràfic de la salvatjada. Després dels primers esglaons, la presència d’un manyoc de cabells a terra va ser la primera prova. Encara conservava un tros del cuir pilós. Era d’un dels joves ferits. Els trenta metres de passadís i les habitacions situades a banda i banda eren el testimoni viu de la barbàrie. Les taques de sang eren per tot arreu i et feien girar el cap. Només d’imaginar el que s’havia viscut allà dins uns minuts abans et trastocava el pensament. Al fons, una gran biga de fusta amb restes de sang. Després vam saber que, amb aquella mena d’ariet, havien estimbat persones contra la paret i els havien trencat braços i cames. L’últim impacte visual d’aquell passatge dels horrors va ser un grapat de dents trencades i banyades en sang. No vam poder suportar-ho més. Vam sortir de l’edifici.
Peregrinació als boscos
Havíem arribat a Gènova en cotxe particular. Érem quatre catalans amb acreditació de premsa. Un redactor (jo) i tres fotògrafs. Començaven a arribar rumors de declaració de l’estat d’excepció i, a través d’Indymedia, s’anaven confirmant episodis similars de brutalitat a d’altres punts de la ciutat. El pànic es va apoderar de les activistes. S’havia de marxar de Gènova. Tothom corria perill. Vam sortir en direcció nord. Als vorals de la carretera, una llarga columna de gent amb llanternes caminant amb motxilles a l’esquena. Passada la mitjanit, va començar una peregrinació massiva a peu cap a la perifèria de la ciutat, cap als boscos i les urbanitzacions més properes. Vam aturar el nostre vehicle en un lloc per poder dormir. Al matí, vam comprovar que, al nostre voltant, hi havia cases. Érem en una urbanització. Un petit bar tenia les portes obertes. A la fi, vam menjar un entrepà calent. El propietari de l’establiment ens va confessar que ell era comunista i que no era gens segur tornar a entrar a Gènova, que no ens ho aconsellava. Però, convençuts que amb l’acreditació de premsa no ens podia passar res, vam enfilar cap a la ciutat fantasma. Vam col·locar un cartell amb la inscripció PRESS als parabrises de la furgoneta i, així, vam superar els controls policials. La ciutat era buida. Ni residents ni activistes. Només policia. A l’Estadi Carlini, on unes hores abans més de 10.000 activistes del moviment Ya Basta corejaven incansablement la tradicional cançó partisana del “Bella Ciao”, no hi havia ni una ànima. Tota la superfície de la pista d’atletisme estava coberta d’objectes personals abandonats.
Tortures als detinguts de Saragossa
Als tres càmpings més cèntrics, la imatge era la mateixa. Mentre observàvem aquella escena dantesca, vam veure pujar la cremallera d’una tenda d’acampada. Uns nois de Saragossa, molt joves, van sentir que parlàvem en català i van trencar el silenci. “Estem amagats aquí des d’ahir a la nit. Han detingut els nostres germans grans i no sabem què fer”, ens va explicar un d’ells recuperant el somriure. Els vam proposar que anessin darrere nostre amb el seu cotxe, que nosaltres obriríem pas amb els braçalets de periodistes. Era un risc, però el volien córrer. Vam aconseguir arribar de nou a l’escola Armando Diaz. El nucli dur de l’organització del Fòrum Social de Gènova s’havia reagrupat a l’edifici i estava fent una roda de premsa. Els nois de Saragossa van saber que els seus familiars eren a la presó de Bolzaneto. Poc després, van comprovar que els havien torturat de manera salvatge. Dues setmanes més tard, van ser deportats fins a l’Estat espanyol. L’ambaixador del govern d’Aznar va mostrar una certa indiferència davant dels fets. Els països de la Unió Europea, en general, no van criticar massa l’aleshores totpoderós Berlusconi. Amnistia Internacional ho va descriure com “la vulneració més greu dels drets humans a Europa des de la Segona Guerra Mundial”. L’endemà, nosaltres vam tornar a casa.
Els fets de Gènova, a mi i a centenars de catalans i catalanes, ens van canviar la vida. Trastorns posttraumàtics difícils de superar, replantejaments de l’activisme social… Molta gent va llançar la tovallola o va optar per replegar-se en projectes que no impliquessin l’acció directa al carrer. El moviment anti G-8 va perdre embranzida. Prop de 300.000 activistes europees havien anat a Gènova preparades per manifestar-se en condicions difícils, però ningú no s’imaginava que anava a una guerra, que posava en risc la seva vida. Ningú no ho havia previst, excepte Berlusconi. Una setmana abans de la cimera del G-8, Il Cavaliere havia encarregat la compra d’un centenar de bosses funeràries. Els fets de Gènova van ser el primer toc d’atenció del poder capitalista global al moviment antiglobalització. Cinquanta dies més tard arribarien els atemptats de les torres bessones i la pitjor retallada de llibertats, a escala planetària, de les últimes dècades.
