“Aquella cursa va ser fraternitat en moviment”, afirma John Carlos en referència a la carrera que el va portar al tercer esglaó del podi de Mèxic 68. Tant ell com Tommie Smith no anaven a les olimpíades a guanyar, sinó a portar la seva reivindicació fins al final, i per això calia estar al podi.
La història de John Carlos ens presenta un novaiorquès que s’obsessiona amb participar en les olimpíades com a nedador. Amb dotze anys, el racisme intrínsec de la societat estatunidenca li dona un cop de puny a la cara: no pot entrenar als clubs privats d’alt rendiment, són per a blancs. A partir d’aquí, creix la seva consciència sobre la discriminació que pateix la població negra. Probablement es tracta d’un dels atletes amb un dels entrenaments més singulars de la història: robar trens per repartir als pobres de matinada i seguir Malcolm X durant el dia. Així i tot, quan explica que el van acusar de comunista, Carlos afirma: “Jo ni tan sols sabia què volia dir ser comunista”. Una història fascinant narrada de la boca del mateix protagonista.
