Teresa de Santo Domingo, coneguda amb el sobrenom de Chicaba, va ser la primera afroespanyola protagonista d’un procés de beatificació que encara no s’ha resolt, des de la publicació de la seva hagiografia l’any 1752, obra del rector Carlos Manuel de Paniagua, Compendio de la vida exemplar de la Venerable Madre Sor Teresa Juliana de Santo Domingo, en la qual se li atribuïen diferents miracles -com la curació amb la seva saliva o la levitació- i visions místiques, va ser decisiva pel coneixement de la seva vida i obra, de la qual només es conserva un poema místic, recollit per Paniagua.
Segons aquesta única font biogràfica, Chicaba va néixer l’any 1676 a Ifsini –entre les actuals Ghana i la Costa d’Ivori–, filla d’un rei autòcton. Quan tenia nou anys fou raptada, va ser batejada com Teresa de Santo Domingo, i la van esclavitzar per portar-la després a Sevilla on fou entregada al rei Carles II, qui al seu torn va lliurar-la a qui va ser al Marqués de Mancera, virrei de Mèxic, que la va anomenar esclava personal de la seva dona.
La vida de Chicaba va estar molt marcada pel maltractament tant físic com psicològic que va patir, primer com a nena segrestada amb indicis d’haver sigut víctima d’abús sexual pels seus captors i després com esclava a casa dels marquesos de Mancera, on sembla que la resta de criades intentaren enverinar-la i, fins i tot, ofegar-la a l’estany del parc del Retiro a Madrid. Després d’un intent de rapte per part d’un home que li havia promès casar-se amb ella, amb 24 anys, Teresa va decidir que volia ser monja; i amb la mort de la marquesa de Mancera, Chicaba va poder-se emancipar i ingressar en un convent.
“Recia cosa es, hayamos de estar gobernadas de una negra y que rendida a la Priora a su voluntad, hemos de vivir a ella todas sujeta“, va escriure una de les seves companyes al Convent de la Penitència de Salamanca quan Chicaba va començar a agafar protagonisme
Després de rebre diverses negatives per part de diferents ordes religiosos, va aconseguir ser acollida com a membre de la Tercera Ordre al Convent de la Penitència de Salamanca on el marquès va haver de pagar el seu dot més una aportació extra dipositada pel nebot del dramaturg Pedro Calderón de la Barca per la seva “negritud”. D’entrada li va denegar la condició de monja, era només novícia. Com a terciària, Chicaba no tenia els mateixos drets que una monja –no tenia dret a un llit o a entrar a menjar al refectori, per exemple– i va passar a ser una mena de serventa a la qual delegaven les tasques més dures. Així i tot, va aconseguir fer-se un lloc en el convent ajudant a pagar a les novícies més pobres el seu dot, teixint relacions amb els sacerdots de la zona i fent llargs dejunis –entesos a com una forma d’apropament a Déu–, fins a tal punt que alguna de les religioses que convivien amb ella va arribar a queixar-se del poder que tenia al convent: “Recia cosa es, hayamos de estar gobernadas de una negra y que rendida a la Priora a su voluntad, hemos de vivir a ella todas sujeta“.
Des dels primers textos cristians, el color negre s’ha associat a quelcom negatiu, al color del pecat i la corrupció, la inferioritat moral. Com recorda Valérie Benoist en els seus textos, “els teòlegs pensaven que la raça negra provenia d’una maledicció de Déu. Segons ells, constituïa un càstig de Déu sobre Cam i els seus descendents perquè Cam s’havia burlat de la nuesa de Noè [el seu pare]. Altres religiosos proposaven que era una maledicció de Déu cap a Caín per haver mort a Abel”.
Chicaba va morir el 6 de desembre de 1748 al convent de Salamanca i va ser enterrada amb la resta de monges, blanques, cosa que devia molestar a algú, ja que immediatament després de la seva mort van saquejar la seva cel·la
Aquesta associació de l’obscuritat, encarnada en la negritud, a allò moralment dolent, va ser una forma de legitimar també el discurs esclavista, que trobava en l’esclavitud i la colonització una forma de “salvació” de les seves ànimes corruptes. La figura de Chicaba s’ha intentat blanquejar en moltes ocasions, en sentit literal i figurat. Paniagua, autor de la seva hagiografia, al·ludeix a la seva negritud com un fet natural i inevitable però al to clar de la seva pell com qualitat que mostra un apropament a la fe cristiana. Fins i tot arriba a justificar l’esclavitud de Chicaba com un acte de divina providència en un intent d’encabir-la a un sistema que tenia com a requisit la puresa de la sang –blanca– i la noblesa per accedir a l’estatus de santa.
Chicaba va morir el 6 de desembre de 1748 al convent de Salamanca i va ser enterrada amb la resta de monges, blanques, cosa que devia molestar a algú, ja que immediatament després de la seva mort van saquejar la seva cel·la.
