Malgrat el relat oficial del neoliberalisme utòpic, el capitalisme dóna cada cop més senyals del seu caràcter distòpic. Aquest sistema es caracteritza per una necessitat permanent de creixement, que assoleix trencant totes les barreres naturals que troba al seu pas, a través de la depredació de qualsevol mena de recurs i a costa del grau de contaminació i destrucció de la natura que convingui, dirigint-se així acceleradament cap al col·lapse ecològic.
Més encara, com s’afirma des de l’economia crítica i feminista, el capitalisme és incompatible amb el ple desenvolupament de la vida, el creixement del capital es fa a expenses del progrés d’aquesta. Lluny d’assolir la felicitat òptima del mitològic homo economicus, la pressió del treball assalariat impedeix que puguem destinar la major part dels nostres recursos i esforços a les tasques de cures i a viure un temps que mereixi de debò l’apel·latiu de “lliure”. Transcendint el nivell individual, la capacitat productiva social assolida en el capitalisme és incomparable amb la de qualsevol altre moment de la història, tanmateix resulta inútil i absurda, ja que el seu objectiu no és millorar i desenvolupar la vida.
L’altra cara de la monstruosa potència productiva del capitalisme és l’impuls cap al consumisme descontrolat, es calcula que cal més d’un planeta i mig per sostenir el nivell de vida global actual. Això no obstant, és obvi que no a tot arreu el nivell de consum és igual, la petjada ecològica dels EUA és nou o deu cops superior a la de la majoria de països africans, i la de l’Estat espanyol ho és cinc o sis vegades. L’anàlisi no pot fer-se, per tant, sobre la humanitat en abstracte, sinó que cal assenyalar que la riquesa i el malbaratament d’un pol de la societat es dóna a costa de la mancança i la misèria a l’altre, tant a escala internacional, com a l’interior de cadascun dels països.
Aquest sistema es caracteritza per una necessitat permanent de creixement, que assoleix trencant totes les barreres naturals que troba al seu pas, a través de la depredació de qualsevol mena de recurs i a costa del grau de contaminació i destrucció de la natura que convingui
No podem atribuir, doncs, la responsabilitat de la situació actual a una mena de pulsió antropològica cap a la destrucció. Durant mil·lennis, les societats humanes han satisfet les seves necessitats, de forma més o menys modesta, ja que la capacitat productiva era escassa, i mai han tingut, com succeeix ara, la possibilitat de posar en perill la viabilitat ecològica del planeta. L’evolució dels indicadors d’emissió de CO₂ a l’atmosfera i d’altres gasos d’efecte hivernacle, l’acidificació dels oceans, etc., clarament indiquen que ha estat en els darrers 150 anys quan s’han incrementat extraordinàriament els problemes de sostenibilitat, resultant en un preocupant increment de la temperatura mitjana des de la segona meitat del segle XX i assolint un grau de destrucció de la biodiversitat animal equivalent al de les grans extincions de la història natural. Tant és així que, pel caràcter entròpic del procés de destrucció capitalista, cada cop més experts situen, en diversos dels seus aspectes, un punt de no retorn que podria trobar-se en l’actual segle.
Així doncs, cal assenyalar el mode capitalista de producció com el causant d’una fractura metabòlica, que es manifesta especialment en el canvi climàtic, que el fa incompatible amb la superació de la crisi ecològica. Més encara, en el capitalisme, la mateixa contaminació pot esdevenir una font de negoci, com succeeix amb el mercadeig dels drets d’emissió de gasos contaminants o amb el reciclatge, per exemple, en el cas d’Ecoembes. En aquest sentit, qualsevol alternativa del tipus d’un capitalisme verd o ecològic està condemnada al fracàs.
Queda descartada també, per l’escala i la dimensió del problema, qualsevol solució de tipus individual. Només alguna forma de planificació col·lectiva podria obrir la possibilitat de resoldre’l. Intentant veure el got mig ple, si alguna cosa ha posat de manifest el desastre capitalista, és la capacitat humana de transformació del món. El que cal és treure aquesta capacitat de la seva submissió als objectius del capital, per posar-la al servei de la vida, en tant que és una de les seves condicions de possibilitat.
Intentant veure el got mig ple, si alguna cosa ha posat de manifest el desastre capitalista, és la capacitat humana de transformació del món. El que cal és treure aquesta capacitat de la seva submissió als objectius del capital, per posar-la al servei de la vida
Aquesta acció col·lectiva pot interpel·lar multitud de subjectes de transformació pertanyents a diversos àmbits (ecologisme, territori, producció, consum…), que, en virtut del que fins ara hem exposat, haurien de guiar-se per una brúixola clarament anticapitalista. Cal remarcar aquest últim aspecte perquè, així com en el feminisme hi ha una certa disputa per l’hegemonia, fins al punt que ha calgut l’invent aberrant d’un feminisme explícitament liberal per confrontar els feminismes anticapitalistes, pel que fa al discurs ecologista, l’hegemonia ha estat tradicionalment de caràcter liberal i, com dèiem a l’inici, això significa utòpic en el mal sentit, és a dir, desconnectat del desenvolupament de la realitat econòmica i social.
Al nord que assenyala aquesta brúixola hi trobem el restabliment del metabolisme entre l’ésser humà i la natura, això és, la vida, la qual cosa significa recuperar per a aquesta els mitjans de producció i reproducció socials, cosa que implica subvertir les formes de propietat donant prioritat a la propietat estatal, municipal, comunal, cooperativa… per sobre de la propietat privada, incidint tant en les llars com en les empreses. Per a les primeres, calen formes d’empoderament i d’alliberament d’aquelles que duen a terme els treballs de cures, que passarien principalment per la socialització d’aquestes tasques. Pel que fa a l’àmbit productiu la lluita pot anar des de les polítiques públiques, a la lluita obrera i sindical, passant per l’àmbit cooperatiu.
Al nord de la brúixola anticapitalista hi trobem el restabliment del metabolisme entre l’ésser humà i la natura, això és, la vida, la qual cosa significa recuperar per a aquesta els mitjans de producció i reproducció socials, cosa que implica subvertir les formes de propietat
En relació al consum, la brúixola assenyala cap a la desmercantilització de la societat i la naturalesa. Així, aquells elements que es considerin fonamentals per al desenvolupament humà haurien de distribuir-se fora de la lògica del mercat. Caldria pensar, debatre i dur a terme formes planificades col·lectivament d’alimentació, habitatge, sanitat, educació, ús dels espais i recursos naturals, disposició del propi temps lliure…
Per assolir tots aquests objectius d’una forma substantiva i no com a simples pegats dins el capitalisme, caldria transformar radicalment les relacions de poder, encaminant-les cap a la màxima horitzontalitat i participació possibles, la qual cosa implica desenvolupar tàctiques i estratègies col·lectives per enfrontar-se a aquelles que acumulen immenses quotes de poder i que voldran seguir fent-ho a qualsevol preu, no oblidem que cada any són assassinades al món unes 200 activistes pel medi ambient. En altres termes, les causants del desastre ecològic, per exemple les empreses transnacionals nòmades que desmantellen territoris, venuts sovint pels poders públics al millor postor, o els fons voltor que inverteixen en projectes tòxics, miraran d’apropiar-se del discurs ecologista mitjançant la creació de partits polítics, campanyes publicitàries, lideratges espuris, think tanks, fake news, grups de pressió… per rentar-se la cara. Cal assenyalar la seva brutícia i aconseguir que deposin les seves armes de destrucció massiva.
