Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Lisa Vollmer, investigadora i activista social

"No s’han de dissenyar polítiques de millora urbana, sinó polítiques per millorar la qualitat de vida"

Lisa Volmer / Victor Serri

Els darrers dies, a Berlín, milers de ciutadans han sortit al carrer per mostrar el seu suport a una proposta de referèndum per expropiar més de 3.000 habitatges de lloguer a les empreses immobiliàries. La mobilització respon a l’escalada del preu del lloguer i a un model de gestió de l’habitatge que obliga els veïns a traslladar-se del centre de la ciutat a la perifèria, però que atorga grans beneficis als fons d’inversió. El fenomen, que coneixem com a  “gentrificació”, és l’objecte d’estudi de l’activista i investigadora en ciències socials de l’Institut für Europäische Urbanistik de la Bauhaus-Universität Weimar, Lisa Vollmer (Radolfzell, Alemanya, 1987). Després de dedicar la seva recerca postdoctoral a analitzar les estratègies de l’anomenat tenant movement (moviment de llogaters) a Berlín i Nova York, ha recollit les troballes de la seva investigació a l’obra Estratègies contra la gentrificació (en castellà, publicat enguany per Katakrak). Vollmer va ser fa uns dies a la Lleialtat Santsenca del barri de Sants, a Barcelona, per posar en comú les experiències dels grups de llogaters alemanys amb membres dels moviments socials de defensa de l’habitatge a la ciutat. Abans de presentar el seu llibre, en un acte organitzat per la cooperativa La Ciutat Invisible, la investigadora va parlar amb la Directa sobre el mercat del lloguer, el model actual de renovació urbana i el cost que suposa per al veïnat.


Què és el moviment de llogaters a Alemanya?

Jo anomeno “moviment de llogaters” les iniciatives socials que s’han organitzat a Alemanya, i també a Nova York, per protestar contra l’augment del preu del lloguer. El fet és que cada vegada hi ha més gent a les grans ciutats d’Alemanya que viu de lloguer. Avui ja representa més del 80 % dels ciutadans. Els darrers anys el preu del lloguer s’ha encarit molt, cosa que ha comportat que moltes persones perdin casa seva i s’hagin de desplaçar del seu barri habitual de residència cap a altres zones de la ciutat.


El naixement d’aquest moviment està relacionat amb el que anomenem “gentrificació”. L’ús del terme és debatut i se n’han proposat alternatives. A l’estat espanyol s’ha parlat, darrerament, d'”elitització”.

“A Hamburg, per exemple, grups d’artistes s’han organitzat i han proclamat ‘no en el nostre nom’ per protestar, també, contra la gentrificació”

El concepte de gentrificació és debatut a la universitat alemanya. Sobretot, per la simplificació que en fan els mitjans de comunicació. Expliquen que l’antiga botiga de queviures del barri ha tancat; que, en el seu lloc, s’hi ha instal·lat una nova galeria d’art, i que això és gentrificació. Això condueix a culpabilitzar les petites indústries culturals i de l’oci, o els estudiants, artistes… que s’instal·len en una zona. Tots plegat formen part del sistema, estan instrumentalitzats i, tot sovint, també tenen problemes per pagar un lloguer. A Hamburg, per exemple, grups d’artistes s’han organitzat i han proclamat “no en el nostre nom” per protestar, també, contra la gentrificació. En canvi, en la teoria crítica, des dels seus orígens i amb més profunditat, s’entén per gentrificació la revalorització urbana i immobiliària d’un barri, que té com a conseqüència que les capes socials més desafavorides no puguin pagar els nous preus del lloguer, hagin d’abandonar la zona i, en el seu lloc, s’hi instal·lin persones amb més recursos. En altres paraules, el mercat immobiliari renova i millora una zona, substitueix els veïns pobres per persones de classe mitjana i en treu un profit, perquè fa pagar un lloguer més alt o es beneficia de la venda de l’habitatge. En essència, la gentrificació és el desplaçament de la gent pobra.


Com s’inscriu el procés de gentrificació en el sistema econòmic?

La gentrificació només funciona en sistemes on regeix una gestió capitalista de l’espai urbà. Així, l’habitatge es converteix en una mercaderia. Un dels pilars del capitalisme és la propietat privada del territori. I té una funció molt important perquè no és una mercaderia més: no la produeix ningú; senzillament, és allà, però es pot comprar i vendre. L’habitatge tampoc no es mou, però es pot gestionar d’una manera determinada que influeixi en l’entorn.


Alguns estudis sobre gentrificació donen un valor simbòlic als centres de les ciutats.

Aquest és el cas particular dels centres històrics, però les teories sobre gentrificació que s’han formulat des dels anys seixanta, s’han ocupat, primordialment, de tractar les àrees urbanes pròximes al centres urbà, on viu la classe treballadora. A mesura que s’hi desplaça la classe mitjana i hi actuen les empreses immobiliàries, es revaloritzen. Sovint, la gentrificació crea discursos, com aquell que diu que el negoci immobiliari ha transformat una àrea, posem, “empobrida i problemàtica” en un barri “ric i divers”. La gentrificació crea la imatge positiva d’una àrea perquè les persones s’animin a traslladar-s’hi.


Aleshores, no podem renovar zones de la ciutat?

Millorar l’habitatge i la qualitat de vida és bo, però no si les persones que hi viuen no se’n poden beneficiar. No s’han de dissenyar polítiques de millora urbana, sinó polítiques per millorar la qualitat de vida de les persones. Crec que és possible fer processos de revalorització i regular el preu del lloguer, per exemple. Però on és el benefici per al negoci privat? En alguns cercles d’esquerra, a Alemanya, s’ha arribat a parlar de crear discursos de “desvalorització”, en lloc de “revalorització”. És a dir, donar una imatge negativa d’un barri perquè ningú hi vulgui invertir. Però no crec que aquesta estratègia s’adreci al fons de la qüestió, que és la manca de regulació de l’interès del capital immobiliari.


Així que l’agent de la gentrificació és el mercat immobiliari.

“Sovint, els ajuntaments de les ciutats tenen interessos en conduir la gent de rendes més altes al centre perquè, així, tributin a la ciutat”

No és l’únic agent. La gentrificació pot començar quan una immobiliària identifica una àrea amb potencial per esdevenir el pròxim barri de moda. Té una bona localització, afluència de comerços…I s’hi veu una “rent gap”, que és la possibilitat de fer-se amb pisos a un cost baix i llogar-los, després, a un preu més alt o vendre’ls.  Però un propietari particular pot fer el mateix. I no s’ha d’oblidar que, sovint, els ajuntaments de les ciutats tenen interessos en conduir la gent de rendes més altes al centre perquè, així, tributin a la ciutat. A Berlín, a més, hi ha fortes connexions entre els ajuntaments locals del Partit Socialdemòcrata Alemany i el mercat immobiliari des dels anys noranta. Alguns representants als ajuntaments són advocats amb bufets que treballen amb empreses immobiliàries. Així que no està clar que el fet de portar gent més rica al centre sigui en benefici de la ciutat, sinó en interès del negoci.


En un procés de gentrificació hi ha una qüestió de classe. Hi afecten, també, variables com l’ètnia, l’edat o el sexe?

És, sobretot, un tema de classe que també afecta el discurs. A Alemanya és habitual que els ajuntaments de les ciutats apostin pel que es coneix com a “social mixing” (barreja social). No és un concepte que estigui ben argumentat; només es diu que quan un barri és més pobre, es pot “millorar” si s’hi crea més “diversitat social”. És un discurs adreçat al gueto perquè, en canvi, ningú no es planteja que un barri benestant hagi de ser socialment divers. I no funciona, perquè el desplaçament de persones s’acaba produïnt i la gent pobra continua sent-ho, però en una un altre lloc de la ciutat. Naturalment, la qüestió de classe s’entrecreua amb altres característiques, com l’origen cultural. Són moltes les persones migrades que habiten en guetos i aquesta multiculturalitat, fins i tot quan es presenta com a positiva, acaba sent instrumentalitzada pel mercat. Les persones jubilades, d’altra banda, són un col·lectiu força afectat per l’apujada del lloguer. Sobretot a l’est d’Alemanya, fruit de la reunificació. No tenen prou recursos per fer front als preus actuals de l’habitatge. Però són activistes excel·lents, perquè tenen temps!


És possible posar xifres a aquest desplaçament de persones?

Per fer-ho, hauríem de canviar la definició actual de gentrificació. A més, té formes diverses en cada context geogràfic, no passa exactament el mateix a Barcelona que a Alemanya, i tampoc no es pot explicar tot de la mateixa manera. A més, hi ha un debat metodològic a la universitat perquè no es pot mesurar el desplaçament. No pots fer seguiment de les persones que abandonen un habitatge, perquè són dades privades. El que es veu són tendències locals, com el fet que hi hagi un augment de les persones que ja no poden pagar el lloguer en una zona determinada, i que acaben coincidint globalment. Fins i tot hi ha estudis que apunten al sud, així que no sembla ser un fenomen específic dels països del nord. S’han estudiat, també, variables connectades amb la gentrificació, com el “lifestyle displacement” (desplaçament d’estil de vida). Consisteix a dissenyar estratègies per mantenir la casa, però potser compartint pis, comprant menjar més barat… No hi ha un desplaçament físic, però sí un desplaçament d’estil de vida, perquè no pots seguir vivint com ho feies abans.


Quines són les estratègies per lluitar contra la gentrificació que tracta al llibre?

El llibre té una primera part en què recullo les teories acadèmiques que s’han formulat sobre la gentrificació. En una segona part, intento sistematitzar les estratègies que el moviment de llogaters alemany ha desenvolupat per fer-hi front. Sóc de l’opinió que, fonamentalment, el que cal és ampliar el parc públic d’habitatge i regular l’activitat immobiliària per prevenir la gentrificació. Tot això són propostes polítiques que també ha formulat el moviment i que jo exposo, per deixar clar que hi ha una manca de voluntat política per resoldre el problema. Ara bé, un cop dit això, al llibre explico com s’organitza el moviment de llogaters alemany i quines estratègies de pressió als governs locals fa servir. Fa molta tasca de lobby per pressionar els governs locals, amb trobades amb representants polítics, a més de feina de comunicació. En aquest sentit, intenta desfer els discursos negatius sobre els barris, que legitimen la gentrificació, a través de la creació d’identitats locals positives. En general, la resistència s’organitza per col·lectius que viuen en un barri. A l’àrea berlinesa de Kreuzberg, per exemple, els veïns s’han agrupat en la iniciativa Kotti & Co, per forçar una negociació per regular l’apujada del lloguer d’una de les immobiliàries més importants, Deutsche Wohnen. Aquestes iniciatives locals acaben fent xarxa amb les d’altres barris afectats i constitueixen un grup de pressió més gran per arribar a les instàncies polítiques.


Hi ha una iniciativa important que demana expropiar l’habitatge que pertany a Deutsche Wohnen.

La campanya Deutsche Wohnen & Co Enteignen ha fet sortir a protestar al carrer, aquests darrers dies, dos mil llogaters de la immobiliària. Demanen fer un referèndum sobre l’expropiació de les seves propietats. El fet és que, des dels anys noranta i, sobretot, el 2000, organismes municipals van vendre moltes propietats públiques i això va permetre l’entrada al mercat de l’habitatge de grans grups immobiliaris. Avui, Deutsche Wohnen té uns mil habitatges a l’estat de Berlín i exerceix molta pressió sobre els preus del lloguer. La campanya ha rebut una atenció mediàtica massiva. Planteja un recorregut llarg perquè no es resoldrà fins d’aquí un any o un any i mig. Però, per primera vegada, la resistència ha assolit un abast nacional i permet visibilitzar el problema de l’habitatge.


Poden funcionar els models d’habitatge cooperatiu?

“La història de l’habitatge cooperatiu neix al segle XIX amb l’arribada de la industrialització, l’augment de la densitat de les ciutats i la tardança de les administracions públiques per reaccionar”

La història de l’habitatge cooperatiu neix al segle XIX amb l’arribada de la industrialització, l’augment de la densitat de les ciutats i la tardança de les administracions públiques per reaccionar. Així, grups de treballadors es van agrupar per crear opcions d’habitatge i, a Alemanya, en la dècada dels anys quaranta, l’estat va arribar a col·laborar-hi amb ajuts. Aquest sector encara existeix, però als anys noranta es va desregular i va deixar de créixer. A banda, el fet és que aquest model mai no ha arribat a satisfer les necessitats de les capes socials més desafavorides, perquè cal una certa inversió de capital per participar-hi. Per això cada vegada s’ha anat apostant més pel model d’habitatge públic. A Alemanya, a més, l’habitatge públic mai no ha estat dissenyat per crear guetos, sinó per acollir un sector més ampli de la societat. Entenc que als Estats Units, o potser a Espanya, el mercat públic d’habitatge és més reduït i sí que pot arribar a crear àrees de gueto.


Té pensat estudiar la situació d’altres països en la seva recerca futura?

M’agradaria enfocar la meva investigació en la implementació de noves polítiques d’habitatge i comparar Berlín, Nova York, Barcelona i alguna ciutat de l’Europa de l’est, potser Potsdam o Varsòvia, a Polònia. Crec que pot ser interessant a l’hora de veure com incideixen els diferents models socials en el disseny de les polítiques d’habitatge. A Alemanya ens fixem força en Barcelona i en les polítiques que ara duen a terme les administracions públiques. D’aquí a quatre anys, pot ser interessant avaluar quins són els resultats assolits a la vostra ciutat.