Ovaris, arpa i cor. Tres paraules que defineixen Miss Bolivia a la perfecció en un vers de la seua cançó “Paren de matarnos”, ara tot un himne. Aquest projecte musical, encapçalat per l’argentina Paz Ferreyra, el nom que s’amaga darrere de Miss Bolivia, és una fusió d’estils que va des de la cúmbia, el rap, el reggae o el dancehall, fins als sons electrònics, junt amb unes lletres compromeses políticament, feministes i que conviden a ballar menejant els malucs. Amb dotze anys de carrera musical i militant, i tres discs, ara Miss Bolivia està de gira per Europa, i en la seua visita a València, hem parlat amb ella.
Per què Miss Bolivia? Què voleu transmetre amb aquest nom?
Vivia en el carrer Bolívia en el moment en què vaig començar aquest projecte. La veritat és que no sabia quin nom posar i vaig pensar que estaba bueno. Amb el temps el vaig dotar de significat. Pensava que quedava bé posar al costat d’una paraula anglosaxona, com Miss, el terme Bolívia, un concepte sudaca, del Cono Sur; revolucionari, pachamamico, per dir-ho d’alguna manera. Volia afegir un punt crític als certàmens de bellesa, que són molt tòxics moltes vegades. Pense que ha anat transformant-se el sentit del nom, però, originalment, jo vivia en eixe carrer.
Et consideres més comunicadora que cantant. Qué implica ser comunicadora per a tu?
“El terme Bolívia, un concepte sudaca, del Cono Sur; revolucionari, pachamamico, per dir-ho d’alguna manera. Volia afegir un punt crític als certàmens de bellesa, que són molt tòxics moltes vegades”
Des de molt xicoteta, des d’abans que existira Miss Bolivia, em sent comunicadora. Potser com a estudiant, com a docent. Després, com a psicòloga i com a escriptora formal o informal. Sempre he comunicat d’alguna manera i ho he fet a la meua manera. Quan la música va arribar a la meua vida, com a un suport nou on habitar aquesta comunicació, vaig seguir comunicant, però a través de la música. Per això a la música li excedeix el fet de comunicar.
Has treballat en moltes coses, com a caixera de supermercat, psicòloga, productora de TV o professora de ioga. Com t’ha portat eixe camí a la indústria musical?
La veritat és que fou molt orgànic. La música sempre ha estat en la meua vida, sempre he habitat eixe univers. Al principi va ser un hobby. Com a psicòloga, jo treballava en un àmbit molt intens, dur, crític, de risc, de molta vulnerabilitat i tensió. Miss Bolivia va començar sent un espai lúdic i de hobby, on jo em podia relaxar i començar a experimentar sense ser cantant. Abans m’havia dedicat a la música, però havia sigut des de la percussió, la bateria, i açò, realment, era una cosa atrevida. I així vaig anant convivint amb el hobby, i va començar a créixer orgànicament Miss Bolivia. Cada vegada vaig començar a tindre més passió, i en algun moment començàrem a competir. Va arribar un punt on vaig haver de decidir si volia professionalitzar el projecte o que continuara sent un hobby. Eixe va ser el moment en el qual vaig decidir apostar un poc i atorgar-li exclusivitat a la música per veure almenys què passava. I des d’açò, que vaig deixar la resta de coses i em dedique a Miss Bolivia, hauran passat sis o set anys, i Miss Bolivia ja en té dotze.
Podem considerar “activisme musical” el projecte Miss Bolivia?
Sí, totalment. Algunes vegades m’ix millor i altres pitjor. M’ix de manera espontània, què sé jo? Sempre intente emprar les cançons, la creació i l’expressió com una eina política de transformació social i això és activisme. Jo puc parlar d’amor, de desamor, d’altres coses, però les lletres sempre estan travessades per cert activisme, i per diverses lluites que a mi em travessen i es creuen entre si. No em sent una activista d’una certa qüestió. Sent que en la vida s’ha de ser activista i si una pot elegir, jo trie això. Podria no elegir-ho i també em sembla perfecte els artistes que no són activistes en la seua música. Si no, és com mig tirà dir-li a algú “has de fer militància en la música”, quan tu vols parlar de culs, no sé. Jo ho respecte sempre que no siga patriarcal. Així que jo trie l’activisme musical i m’agrada, almenys per ara.
Per a una gran part del moviment feminista eres una referent musical, tu ho sents així?
Em costa moltes vegades el tema de la representativitat. No crec molt en aquesta, em sembla que és millor que totes ens representem. Moltes vegades em diuen algunes persones que se senten identificades, o que la meua música les ajuda, les ha empoderat o les ha ajudat a posar llum o el focus en alguna situació crítica, violenta, que no podien veure, i ha sigut gràcies a la música, això està buenísimo. A mi em motiva per continuar endavant en una carrera que realment és difícil i hi ha mites i fantasies, perquè en la vida de l’artista tot és brutal. És molt difícil, em canse i té molts llocs d’obscuritat. I quan algú em diu això, em motiva molt per seguir endavant. Si això és representar, perfecte.
No és la teua primera gira per Europa. Com t’acull el públic en aquesta part del món?
És la primera vegada que vinc a València, així que estic molt contenta i entusiasmada. Havia vingut a Europa fa alguns anys i en diversos formats. Vaig vindre sola un parell de voltes, després amb dues persones, i, més tard, amb cinc. Ara hem vingut nou persones. Nosaltres som 14, aleshores, sent que cada vegada podem vindre uns pocs més, mostrar tal com som i seguir creixent, i això ha de veure també amb la generositat del públic, no? Perquè si al públic li agrada i vol que vingues, i et contracten o et bookean, o estàs en una festa o en una marxa, això vol dir que hi ha una empatia, i això és gràcies a la gent. Sense la gent no hi ha res.
La cançó “Tómate el palo” és un dels teus grans èxits. Creus que és perquè té un major contingut biogràfic que altres?
La veritat és que és una història autobiogràfica molt rigorosa, la qual ara em dóna molta tendresa. La mire en el passat… El que ha passat amb eixa cançó és que molta gent s’ha identificat, perquè la traïció, el desamor, el despit, és un lloc que totes hem transitat d’alguna manera, siga des del lloc del traït o des del lloc del traïdor, no? Som fills de la novel·la, i ens agrada. I aquesta és una cançó de novel·la. Després, molta gent se la va apropiar i començà a dedicar-la més enllà de l’amor romàntic. Començaren a dedicar-la al president, al cap, a la sogra… i fou un tipus de cançó per a repel·lir. Això va fer que li anés bé a la cançó .
“A la gilada ni cabida” fou un eslògan que va néixer amb el segon disc, Miau. Però, podem dir que s’ha convertit en el lema de la Miss?
“Aquesta cançó sorgeix realment després del feminicidi de dues xiques de Mendoza que vaig seguir molt a prop i em va tocar molt de prop també. El que vaig fer en la cançó va ser relatar un feminicidi en primera persona des de la part de la víctima”
És un dels eslògans de Miss Bolivia. Dec dir que “A la gilada ni cabida” és un eslògan tumbero o popular del que és el llenguatge de carrer que jo vaig rescatar, com passa amb el tango. Jo crec que aquesta cançó va ancorar molt la frase i sí que és un eslògan que representa molt a Miss Bolivia.
“Paren de matarnos” és un crit contra els feminicidis. Com naix aquest himne?
Aquesta cançó sorgeix realment després del feminicidi de dues xiques de Mendoza que vaig seguir molt a prop i em va tocar molt de prop també. El que vaig fer en la cançó va ser relatar un feminicidi en primera persona des de la part de la víctima. No m’interessava donar lloc ni a la metàfora ni a la poesia, crec que s’havia d’anar directament a l’ós, literalment. Perquè, a vegades, no hi ha lloc per ornaments. Aleshores va ser cru, però era el que havia de dir. Pense que amb aquesta cançó va haver molta apropiació, per sort, perquè a mi la cançó no em pertany, cap de les meues cançons em pertany, però aquesta menys. És de totes i per a totes. És una comanda urgent que nosaltres, malauradament, hem de fer. Tant de bo no haguera existit aquesta cançó.
Estem avançant cap a un món feminista?
Jo crec que orgànicament, i pel treball de peça a peça que estem fent els feminismes, estem assistint a un desmantellament del guió i l’estructura heterocispatriarcals que ens ha formatejat. Inclús jo estic formatejada per això. És un treball de desarticulació molt costós i l’estem fent. Aleshores sí, jo sent que els paradigmes estan canviant. Tinc confiança, tinc fe, tinc esperança, però falta molt. Ens falta molt per recórrer encara.
Sents que has tingut més dificultats en la teua carrera musical per ser dona?
“Per qüestions de gènere, no he tingut cap problema, però reconec que sóc una privilegiada, perquè no vol dir que no passe. Sóc, estadísticament, a qui no li ha passat”
Personalment pense que el més difícil va ser el tema dels estils. Jo em vaig posar a fer estils que eren puristes, com la cúmbia, el reggae, el rap, en els quals, en el seu moment, no hi havia lloc, i l’oïda no estava feta per a la fusió. Proposar la fusió de cúmbia electrònica, cúmbia amb rap, reggae o dance hall amb electrònica, això va ser dur, perquè vaig haver de llaurar una escena junt amb els col·legues, no vaig ser jo sola qui ho va fer. Per qüestions de gènere, no he tingut cap problema, però reconec que sóc una privilegiada, perquè no vol dir que no passe. Sóc, estadísticament, a qui no li ha passat. També perquè sóc una cabrona, de armas tomar. Però sí que passa, tot el temps, i a mi em podria passar en qualsevol moment.
En 12 anys de carrera musical, has notat alguna evolució cap a la feminització dels escenaris i altres espais públics?
Sí, s’està visibilitzant el problema. Almenys, amb la llei de paritat que estem reivindicant a l’Argentina es va visibilitzar la situació de desigualtat de drets i oportunitats per a les dones a la indústria de la música, siga dalt de l’escenari, corporativament o baix dels escenaris. És desigual. El poder està repartit de forma desigual i ho sabem. Per tant, ja tenim un punt de partida per a començar a reescriure i reestructurar noves formes i noves narratives a la indústria.
Eres defensora del dret a l’avortament i la Marea Verde. Creus que serà llei aquest 2019?
“Amb la llei de paritat que estem militant a l’Argentina es va visibilitzar la situació de desigualtat de drets i oportunitats per a les dones a la indústria de la música, siga dalt de l’escenari, corporativament o baix dels escenaris”
Jo crec que sí. Aquest any m’encantaria que fos així, però és difícil pensar-ho quan els bancs que van rebutjar la llei són els mateixos. Ha d’haver-hi un recanvi en les càmeres perquè puga canviar, però el que estem vivint és inèdit, el nivell d’organització, el crit que ha eixit al carrer per a dir que volem l’avortament, la mitja sanció… Les exigències des de les bases, des del carrer, des del que és popular és una cosa que no pot seguir invisibilitzant-se. És obvi i imminent, per tant, potser no és aquest any, però serà molt prompte.
Com descriuries la situació política d’Amèrica Llatina? En un moment en el qual el món sencer està avançant cap a la dreta.
Jo crec que són tendències i onades. Ja han passat històricament vaivens de derechazos al món, i ara hi ha dinàmiques emergents on la dreta està arrasant i posicionant-se. També això genera, per contrast, una forta organització d’altres forces i això és extensible, esperançador i està buenísimo, perquè hi ha altres noves formes d’organització i reescriptura de nous paradigmes, que no són binaris de contra la dreta i l’esquerra, no. Hi ha noves formes i això em sembla motivador.
Després de “Se quema”, la cançó que has tret amb Jimena, Miss Bolivia està preparant més temes?
Ara estic produint el meu nou disc. M’està costant, perquè estic de gira. Aleshores, quan torne a ma casa, intentaré quedar-me allà un poc. “Se quema” va ser l’avançament del disc, que serà curt, de huit cançons. Més o menys tinc la meitat, així que he de ficar-me amb l’altra meitat. Hi ha diverses col·laboracions que no puc revelar, però tinc moltes coses a dir i nous desafiaments que habitar musicalment i estèticament. Sent la mateixa medul·la, però poblant nous estils.
