Si hi ha una lliçó que es pot extreure dels darrers cicles de conflictivitat social, és que: només quan franges significatives de la societat s’organitzen per lluitar, els equilibris de forces en què es basa l’statu quo es tensionen i arriben a perillar.
L’1 d’octubre i les vagues del 3-O i del 8-N, en aquest sentit, són fites exemplars: al voltant d’una consigna comuna, desenes de milers de persones articulen, de manera autònoma, unes mobilitzacions capaces de derrotar tot un Estat (ridiculitzat en la seva febril cerca d’urnes i paperetes) o de paralitzar un país. A més d’eficaces, els centenars d’assemblees locals d’ANC, Òmnium, CDR i Procés Constituent van fer créixer el debat i la cultura política del país connectant lluites, reclams, denúncies i propostes de sectors crítics de la societat.
La resposta dels actors polítics, institucionals, mediàtics, culturals i econòmics, naturalment contraris al qüestionament de l’ordre establert (en el nostre cas, monarquia constitucional entronitzada per Franco sota tutela d’una original barreja de capitalisme especulatiu i extractivista), ha estat la clàssica: criminalització i repressió. Des de la Falange fins al PSC, des de TV1 fins a Intereconomía, des de Fomento fins a la Conferencia Episcopal, des de Borrell fins a la Brigada Politicosocial o l’Audiència Nacional. La reacció ha estat de manual de contrainsurgència: presó, agressions, assetjament, persecució judicial i administrativa, intoxicació comunicativa via una pluja d’acusacions orientades a crear una opinió pública hostil (escamots violents, nazis, lazis, odiadors i xenòfobs). Tot s’hi val per ocultar l’existència d’una proposta política substanciada per organitzacions d’àmplia base social: no és cap casualitat que la narració i la pràctica de l’anomenat bloc constitucionalista s’hagi centrat tant, malgrat les evidències contràries, en l’atribució en exclusiva de la planificació i implementació del projecte “separatista” a uns partits i líders concrets.
Fins aquí res estrany: és la lògica del combat entre qui defensa una forma de dominació i qui l’ataca. Molt més inquietant és la posició dels subjectes, polítics però també mediàtics i culturals, que en principi es col·locaven en una onada transformadora d’allò que existeix.
Passi, encara, la de partits com el PDeCAT, que això del poder popular sempre ho havia vist com a material de seguiment policial; o la d’ERC, òbviament interessada a atribuir-se un lideratge que en justifiqui l’existència i la supervivència com a estructura burocràtica en relació simbiòtica amb la institució estatal. I també la d’ICV, que per les mateixes raons està interessadíssima a mantenir el focus en l’oposició a una suposada conspiració pujolista que li permeti salvar-se, ni que sigui uns anys més, del naufragi polític al qual està abocada.
Ara bé, fa de mal explicar la de sectors que fins fa quatre dies s’omplien la boca amb conceptes com ara apoderament popular, nova política i més academicismes de pa sucat amb oli, i que ara liquiden cercles, deixen morir el Procés Constituent, obliden tota referència a democràcia directa i a poder popular i patrocinen politòlegs i periodistes que acaben de descobrir Maquiavel i que es passen el dia cercant lideratges.
La manca d’ambició política des de baix ens porta a renunciar a esdevenir nuclis dinamitzadors de contrapoder en barris i pobles
Però potser el pitjor enemic de la idea d’autoorganització el trobem dins mateix dels CDR, les assemblees de barri o els nuclis del Procés Constituent, amb la manca d’ambició política que els porta a conformar-se amb rols d’eina d’agitació i propaganda o de pressió sobre els decisors institucionals, tot renunciant a esdevenir nuclis dinamitzadors de contrapoder en barris i pobles.
La pressió política-mediàtica-judicial-policial i el menysteniment per part d’actors polítics institucionalitzats són obstacles importants, però que no poden justificar la renúncia a ser protagonistes en la construcció de nous paradigmes d’intervenció política transformadora. L’autèntica derrota arribarà el dia que acceptem no ser subjectes polítics col·lectius i actius, amb capacitat de dissenyar estratègies autònomes.
