Roda al món i torna al Born. Aquesta dita genuïnament amarada de la geografia de la capital catalana escau de meravella al darrer moviment vital d’Albert Batlle i Bastardes, barceloní de soca-rel. Després d’un periple de gairebé quinze anys per diversos territoris de l’administració catalana, aquest polític de dilatada i zigzaguejant trajectòria ha tornat a l’ajuntament barceloní, on durant les dècades dels 80 i els 90 es va forjar com a servidor públic. Ha tornat canviat, però. El qui va ser durant molts anys un regidor discret, que es movia a gust en un pla secundari de les fotos oficials, ara sembla venir amb ganes de protagonisme i disposat a erigir-se en un dels pesos pesants del nou cartipàs municipal dirigit per Ada Colau. Com a flamant cinquè tinent d’alcalde i responsable de l’àrea de Prevenció i Seguretat, Batlle ha deixat clara des dels primers dies la voluntat de lluir perfil propi al Consistori i de marcar distàncies respecte a la gestió en el seu àmbit del mandat anterior, amb profusió estival de gestos i declaracions en què ha exhibit un securitarisme de mà de ferro que fia a l’actuació de les forces d’ordre com a solució única a la delinqüència o apuntant cap a col·lectius com els manters i els menors no acompanyats com a inductors de la inseguretat als carrers; i també comprant en part (per compte propi, al marge del consens amb el seu equip de govern) la tesi de l’escalada de l’activitat delictiva violenta a Barcelona – conreada des de certs sectors i mitjans de comunicació-, que si bé és cert que el primer semestre del 2019 va incrementar respecte a l’any anterior, se situa al mateix nivell que durant el mandat de Xavier Trias, segons el Departament d’Interior.
Batlle ha tornat amb pas ferm a Barcelona, encara que físicament no se n’ha mogut mai. Nascut al barri de Galvany, ha viscut tots els seus 66 anys de vida en aquest enclau entre la Diagonal, la Ronda del General Mitre, el carrer de Balmes i la Via Augusta, a l’anomenada zona alta de la ciutat, d’on també és veí de sempre un altre il·lustre de la política municipal, l’exalcalde convergent Xavier Trias. Home de costums austers i vida ordenada en l’àmbit personal, catòlic de missa preceptiva tots els diumenges, és habitual veure’l sortir a córrer, gairebé cada dia, de forma metòdica, pels carrers del seu barri, a primeríssima hora del matí. Les curses de llarga distància són una de les seves escasses aficions conegudes i encara fins no fa gaire no era estrany veure’l participar en competicions com la popular Jean Bouin.
Els perfils de caràcter afable solen titllar Batlle de “corredor de fons”, segurament una forma de posar en comparació el seu ‘hobby’ amb la maratoniana capacitat d’encadenar càrrecs públics
Potser per aquest motiu, els perfils de caràcter afable solen titllar Batlle de “corredor de fons”, segurament una forma de posar en comparació el seu hobby amb la maratoniana capacitat d’encadenar càrrecs públics que ha anat demostrant al llarg dels anys. “Eficiència” i “lleialtat” són els altres epítets amb què sol regalar-li les orelles el seu entorn, el darrer dels quals pot sorprendre si es té en compte la multiplicitat de colors polítics per qui ha prestat serveis. Possiblement, la lleialtat, en el cas de Batlle cal entendre-la més en l’àmbit personal que en l’organitzatiu. Home poc donat als trasbalsos de l’activitat de partit, malgrat la seva extensa militància al PSC, no ha ostentat cap altre càrrec electe que el de regidor a l’Ajuntament de Barcelona. No ha estat mai diputat al Parlament i tota la seva trajectòria més enllà de l’àmbit municipal està marcada per càrrecs de designació directa –és a dir, proposat a dit– i és aquí, segons el seu entorn, on sempre ha mostrat eficiència gestora i un nítid sentit de l’encàrrec i de qui fa l’encàrrec. D’aquí, doncs, la lleialtat.
Un ancestre a l’alcaldia
Nascut en el si d’una família que podríem enquadrar en certa burgesia catalanista, progressista, antifranquista i, si furguem una mica enrere, al republicanisme federal. I amb algun antecedent polític de pes. Un oncle avi per la banda materna, Albert Bastardes i Sampere (1871-1944), membre destacat de formacions com el Partit Republicà Federalista i la Unió Federal Nacionalista de Catalunya, va arribar a ser alcalde de Barcelona, durant uns mesos, entre els anys 1908-09, i també fou secretari general de l’Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya. Un altre oncle matern, Ramon Bastardes i Porcel, editor, fou fundador del grup editorial 62 i de dues revistes cabdals del resistencialisme catalanista montserratí, Serra d’Or i Germinabit.
Com en bona part de la seva generació i el seu segment social, l’escoltisme té una importància decisiva en la seva etapa formativa i encara avui manté vincles amb l’Agrupament Escolta Jaume Balmes, situat a la parròquia de Sant Ildefons, en la qual sol anar a combregar. Llicenciat en Dret a la Universitat de Barcelona, malgrat que està donat d’alta al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, gairebé mai ha exercit la professió, excepte durant un breu període a finals dels anys 70 i primeries dels 80; ni aquesta, ni cap altra en l’àmbit privat.
A la universitat, el jove Batlle coqueteja amb el grup anomenat Estudiants Revolucionaris, cèdula més o menys adscrita al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Aviat, però, fa el trànsit del fervor revolucionari cap a territoris més reformistes i participa en els moments fundacionals dels diversos moviments de gestació de l’actual PSC: la Convergència Socialista de Catalunya, dirigida per Joan Reventós (on ja militaven personatges com Raimon Obiols, Isidre Molas, Narcís Serra o Pasqual Maragall) el 1974; el Partit Socialista de Catalunya – Congrés (PSC-C), el 1976; i l’actual Partit dels Socialistes de Catalunya, federat al PSOE, el 1978. Amb tot, el seu nom no adquireix certa rellevància política fins al 1983, quan el llavors novell alcalde Maragall hi confia i el situa en un lloc destacat de la llista de les eleccions municipals.
D’aquesta manera, Batlle va entrar al Saló de Cent, per quedar-s’hi una bona temporada. En una època que la Casa Gran semblava un bastió inexpugnable del PSC, va renovar l’acta de regidor fins a quatre legislatures més i va deambular per diverses responsabilitats del govern de la ciutat, sempre amb un perfil de segona fila; va ser, entre altres, regidor de districte a Horta-Guinardó durant una pila d’anys (1983-1999) i després, a les Corts (1999-2003), i regidor de Descentralització i Relacions Internacionals (1991-95). També va ser diputat provincial, a partir del 1987 i va presidir les empreses públiques Barcelona Serveis Funeraris i Barcelona Promoció. Però si per alguna responsabilitat és recordat és per la darrera, la regidoria de Joventut i Esports, a la qual accedeix el 1995 i des de la qual va cultivar la imatge de metòdic inaugurador de curses populars i pavellons poliesportius, en una ciutat que vivia encara sota l’efluvi de la postal olímpica.
Primer contacte policial… per la porta del darrere
Va ser en aquesta època que va tenir el seu primer contacte important amb l’àmbit de la seguretat pública, que després ha marcat el seu currículum. Ho va fer, però, de forma extraoficial i per la porta del darrere (i l’apunt no és metafòric, sinó literal). El 12 d’octubre de 1999, les protestes antifeixistes contra l’habitual concentració ultradretana a Barcelona (que aleshores tenia lloc a la plaça dels Països Catalans, davant de l’Estació de Sants), va acabar derivant en dures càrregues dels antiavalots de la Policia Nacional espanyola, amb multitud de persones ferides. La policia va practicar fins a 26 detencions, entre les quals vuit de menors d’edat. La resta van ser traslladades a la comissaria de la Verneda, on van romandre detingudes fins que van passar a disposició judicial.
Només hi va haver una excepció: Jordi Batlle Neira, que llavors tenia 18 anys i era fill del titular de la regidoria d’Esports de la ciutat. Va ser l’únic que no va haver de passar la nit al quartelillo i fou posat en llibertat el mateix dia 12 a la tarda. Diversos testimonis presencials afirmen que Albert Batlle es va personar a la dependència policial amb cotxe oficial, va accedir al pati interior per una porta lateral i se’n va endur el seu fill. L’endemà, algun diari com La Vanguardia, passant de puntetes sobre l’episodi, argumentava que havia estat alliberat perquè no havia participat en aldarulls directes, només havia intentat separar la seva xicota d’un dels policies, a qui hauria insultat; però no es va esperar el tràmit de la declaració judicial per determinar-ho. L’any 2003, els fets de Sants van anar a judici; disset dels processats foren condemnats a penes superiors a un any de presó (quatre anys en el cas de major quantia) i multes de 1.800 euros. A Jordi Batlle, per una falta contra l’ordre públic, se li va imposar una sanció de 120 euros.
Testimonis dels fets expliquen que, l’any 1999, Albert Batlle es va personar a la comissaria de la Verneda per endur-se el seu fill, que havia estat detingut a conseqüència de les protestes antifeixistes del 12 d’Octubre
En les eleccions municipals del 2003, la davallada del resultat del PSC (que va perdre cinc escons, de 20 a 15) va deixar Batlle, que anava divuitè a la llista, fora del consistori i, eventualment, sense feina. Però pocs mesos més tard, la gestació del primer govern tripartit li va permetre fer el salt a l’altra banda de la plaça de Sant Jaume. A finals d’any, el nou conseller de Justícia de la Generalitat, Josep Maria Vallès, el proposava com a director general de Serveis Penitenciaris. Rehabilitació i Justícia Juvenil. El nomenament va causar certa sorpresa, ja que es tractava d’un perfil sense cap experiència en aquella àrea en tota la seva trajectòria anterior. Conscient del seu perfil de gestor afable i dialogant que s’havia guanyat al capdavant de l’àrea d’Esports a Barcelona, va entrar a presons prometent tarannà dialogant, transparència i un canvi de formes en un àmbit que aleshores ja arrossegava denúncies i polèmiques per casos d’abusos del funcionariat i per l’obscurantisme amb què es gestionava tot allò que passava murs endins.
Les patates calentes, però, van aparèixer pocs dies després de prendre possessió, amb la mort d’un jove intern al penal de Can Brians, Juan Manuel Valencia, mentre era retingut per funcionaris. Batlle va prometre una investigació reservada a fons, però al cap de pocs dies es va donar per bo el resultat de l’autòpsia, que certificava mort per una aturada cardíaca, i la carpeta es va tancar sense responsabilitats per als funcionaris que tenien cura del reclús. Els esforços de la família del difunt –que denunciava que va morir esposat en un llit, que va ser apallissat i que no es va aplicar el protocol assenyalat per al trastorn mental que patia– només van servir per obrir una investigació judicial que es va acabar arxivant.
Molt poc més tard hauria d’enfrontar segurament el tràngol més difícil de la seva etapa al capdavant de les presons, el conegut com a motí de Quatre Camins (que no s’ha de confondre amb un altre aldarull important que s’havia viscut al mateix centre penitenciari dos anys abans). El 30 d’abril de 2004, una cinquantena de reclusos del penal, en protesta per les restriccions per entrar a la bugaderia (suposat centre de distribució d’estupefaents) es van declarar en rebel·lia i en l’intent de sufocar l’amotinament van resultar ferits tres funcionaris i el director de Règim Intern del centre. Un cop controlada la situació, els considerats líders de la revolta van ser traslladats a altres centres penitenciaris.
L’any 2013, en el judici pel motí de la presó de Quatre Camins de nou anys abans, Batlle va admetre que hi va haver una entrada indiscriminada de funcionaris al centre i que “es va trencar la cadena de comandament”. Però ningú fou expedientat
De seguida van córrer les denúncies que en el moment del trasllat havien estat apallissats i vexats per personal del centre penitenciari. Amb tot, la investigació interna que va obrir la secretaria general es va cloure al cap de pocs mesos sense cap funcionari expedientat. L’any 2013, en el judici contra l’exsubdirector mèdic i vuit funcionaris de Quatre Camins per les denúncies d’agressions (per les quals van ser condemnats, a penes d’entre un i tres anys i mig de presó), Batlle va declarar en qualitat de testimoni. Aleshores va admetre que hi va haver una entrada indiscriminada de funcionaris que estaven fora de servei al centre i que es va “trencar la cadena de comandament”: dit d’una altra manera, que el personal va decidir fer la guerra pel seu compte, desobeint les seves instruccions. També va assegurar que la investigació interna que s’havia obert en el seu dia es va tancar sense conseqüències disciplinàries, perquè, tot i concloure que es van produir “conductes irregulars” durant el trasllat dels amotinats, no es va poder determinar qui eren els autors. Encara que els informes anaven firmats amb noms i cognoms, “hi va haver molta confusió i els noms no coincidien amb els qui van actuar”, segons la seva versió.
Malgrat les veus que li reclamaven la dimissió, Batlle va resistir en el càrrec al llarg de tota l’etapa del tripartit, convulsa en crisis de govern, i va congeniar, millor o pitjor, amb dues titulars de la conselleria de tarannà tan diferent com l’esmentat Vallès i Montserrat Tura. Abans de deixar-lo, va ser protagonista indirecte d’un altre episodi molt subratllat en els perfils que en ressalten el caràcter supervivent. L’any 2010, un paquet postal enviat a nom seu, amb remitent a Alcalá de Henares, va despertar les sospites del personal de seguretat abans que arribés a les mans del seu destinatari i els Tedax dels Mossos van confirmar que contenia un artefacte explosiu de fabricació casolana de poca potència. L’enviament es va atribuir a una acció reivindicativa en el marc d’una campanya que reclamava la sortida de la presó de l’activista anarquista Amadeu Caselles, que duia gairebé trenta anys deambulant per diversos presidis i havia protagonitzat diverses vagues de fam per reclamar la seva posada en llibertat. Una dona de Madrid detinguda pels fets va acordar l’any 2011 amb la Fiscalia de l’Audiència de Barcelona una condemna de vuit anys de presó, la meitat de la pena que se li demanava.
Invisible a l’Oficina Antifrau
A principis d’aquell 2011, Batlle havia estat rellevat del càrrec com a conseqüència del retorn de CiU a la Generalitat, sota comandament d’Artur Mas. Però no es va quedar gaire temps a l’espera de destí. El setembre del mateix any el Parlament de Catalunya designava el magistrat Daniel De Alfonso nou director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, i s’anunciava que Albert Batlle seria el seu director adjunt. Aquesta dependència s’havia creat l’any 2007 sota impuls del govern tripartit, arran de la polèmica per l’esclat del cas 3%, com una agència independent de control públic de la corrupció política. Però quan Batlle hi va entrar portava gairebé un any paralitzada d’ençà de la mort del seu primer i efímer director, David Martínez Madero. En el moment de ser nomenat, es va donar de baixa de militància del PSC, sense fer soroll i amb l’argument que la nova responsabilitat li exigia el màxim d’independència. Era un moment en què diversos històrics socialistes es distanciaven del partit per evolucionar cap a posicions més sobiranistes (Marina Geli, Montserrat Tura, els germans Nadal, els germans Maragall…), però en el cas de l’exregidor de Barcelona levolució ideològica anava per una altra banda. A Daniel De Alfonso, magistrat de l’Audiència de Barcelona, se’l tenia per una persona pròxima aleshores a Unió Democràtica de Catalunya i al seu líder, Josep Antoni Duran i Lleida. I Batlle també començava a orbitar al voltant de l’univers democratacristià.
Del seu pas per Antifrau poca cosa es pot dir. De les activitats d’aquesta dependència pràcticament no hi ha una línia en els mitjans de comunicació de l’època, l’activitat de la qual va passar desapercebuda fins que, el juny de 2016, el digital Público filtrava una conversa entre Daniel De Alfonso i el llavors Ministre de l’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, en la qual el jurista es posava a disposició del polític del PP per filtrar-li informacions que poguessin comprometre els dirigents dels partits que impulsaven el procés independentista. L’escàndol del que es va conèixer com a operación Cataluña li va costar el càrrec al director de l’Oficina Antifrau, fulminat pel ple del Parlament per “pèrdua de confiança” i per extralimitar-se de les funcions del seu càrrec. Quan passava tot això feia ja gairebé dos anys que havia abandonat l’OAC, tot i que les converses difoses per Público van tenir lloc presumptament l’any 2014, quan encara hi era. Amb tot, Batlle mai s’ha sentit apel·lat a donar explicacions de si tenia coneixement o no de les activitats conspiratives del seu superior immediat, i mai se li han reclamat.
Batlle mai s’ha sentit apel·lat a donar explicacions de si tenia coneixement o no de les activitats conspiratives del seu superior immediat a la Oficina Antifrau, el magistrat Daniel de Alfonso, amb el ministre de l’Interior espanyol
En efecte, el juny de l’any 2014 Batlle havia estat nomenat director general de la Policia de Catalunya. Una altra designació que va causar gran sorpresa, aquest cop no tant pel seu desconeixement de l’àrea que se li encomanava sinó pel partit que ho feia, atès que aleshores molta gent encara l’associava al PSC. El govern de CiU es va apressar, a través del seu portaveu Francesc Homs, a titllar-lo de gestor “independent, amb experiència i molt lleial a la institució”. De nou, la lleialtat… El seu nomenament va ser sobretot una aposta personal de l’aleshores conseller d’Interior, Ramon Espadaler (UDC), que va demanar a Batlle que introduís “un punt de sentit comú i serenitat al cos” dels Mossos d’Esquadra. En efecte, la cúpula del cos havia passat per una de les etapes més convulses sota la direcció de Manel Prat, sotjat per diverses polèmiques com el cas d’Ester Quintana (que va perdre un ull per l’impacte d’una bala de goma durant la vaga general del 14-N de 2012), el de Juan Andrés Benítez l’any següent (mort mentre era retingut a la força per un grup d’agents al Raval de Barcelona) o les contundents actuacions dels antiavalots durant les protestes pel desallotjament del CSA de Can Vies, a Sants, el 2014.
Batlle es va esmerçar en la tasca amb el mateix manual que ja se li coneixia de la seva etapa al capdavant de les presons fer de paraxoc amb l’opinió pública i alhora evitar embolics amb el funcionariat de la seva àrea. La gestió del cas Quintana és ben significativa d’aquest modus operandi. Interior va reconèixer implícitament l’autoria policial de la ferida (que fins aleshores s’havia intentat negar), ja que es va aprovar una indemnització econòmica per a la damnificada i se li van abonar 260.000 euros abans que el cas arribés a judici. Però alhora la direcció política dels Mossos va ser fortament criticada per les confuses investigacions internes que mai van aconseguir arribar a depurar la identitat exacta del o els agents autors del tret que va lesionar la manifestant. El maig de 2016 un escopeter i sotsinspector de la Brimo dels Mossos van ser absolts per la impossibilitat de determinar si eren autors materials del tret.
Com a director general de la policia es va negar a expedientar internament els agents condemnats per la mort del veí del Raval Juan Andrés Benítez, tot argumentant que “seria una doble condemna per a ells”
En l’episodi de Juan Andrés Benítez, sis agents dels mossos van pactar l’acceptació de penes de dos anys de presó amb la fiscalia i l’acusació particular que representava part de la família del veí del Raval mort, durant el judici que es va celebrar, igualment, el maig de 2016, i reconèixer delictes d’homicidi imprudent (en quatre casos) i d’encobriment els altres dos. La resolució del cas, que comportava que els agents no haguessin d’entrar a presó, va provocar una considerable indignació entre els moviments veïnals que s’havien bolcat en la denúncia dels fets, i més quan es va saber que la cúpula política de la policia no tenia cap intenció d’expedientar internament els agents condemnats; és més: els expedients disciplinaris que tenien oberts es van tancar ipso facto així que es va gestar l’acord judicial. Albert Batlle va deixar ben clar en unes declaracions a Catalunya Ràdio que sancionar-los “seria una doble condemna” i que el cas es donava per tancat perquè “en un estat de dret la justícia la imparteixen els tribunals i no les assemblees ni els moviments alternatius”.
Durant el seu pas per la cúpula d’Interior també va viure el seu particular Can Vies: les protestes durant diversos dies consecutius al barri barceloní de la Vila de Gràcia, pel desallotjament del Banc Expropiat, durant el mes de maig de l’any 2016, sufocades amb càrregues contundents dels antiavalots durant les quals es van llançar projectils de foam. Aquells mateixos dies, en la Comissió d’Interior del Parlament, Batlle no va dubtar en felicitar els agents que van intervenir en l’operació. Davant les crítiques de destinar un desplegament tan nombrós i quantiós (gairebé 500 agents mobilitzats durant prop d’una setmana) per protegir els interessos d’un agent immobiliari particular, va argumentar que els Mossos havien actuat com a policia judicial, i que els mandats judicials calia complir-los.
Primera i única dimissió
Albert Batlle, el supervivent, va sobreviure al capdavant dels Mossos malgrat la crisi de govern de l’any 2015, que va fer esclatar l’aliança de quasi 35 anys entre Convergència i Unió i, de retruc, va suposar la sortida del govern de Ramon Espadaler, el conseller que l’havia promocionat. Però en canvi, no va resistir a les convulsions que anunciaven la tardor calenta del referèndum de l’any 2017. Una nova crisi del govern, aleshores ja presidit per Carles Puigdemont, abans de l’estiu, suposava la sortida de diversos consellers de l’antiga CDC que no les tenien totes amb tirar endavant la consulta amb els poders de l’Estat en contra. Entre ells, el titular d’Interior, Jordi Jané. Dies després, Batlle dimitia d’un càrrec per primer cop en més de trenta anys a les administracions públiques, amb el convenciment, expressat a la carta de renúncia, que “la policia ha de seguir preservant la defensa i el benestar de la ciutadania amb escrupolós respecte i subjecció a la llei”.
Així, aquell estiu del 2017, quedava de nou a la sala d’espera, però aquest cop, amb la tempesta política del procés independentista i orfe d’un espai polític on aixoplugar-se, ho tenia més difícil per ressituar-se. La via de pas la trobaria altre cop a l’altra banda de la plaça de Sant Jaume. El març d’aquest mateix any s’anunciava el seu ingrés a Units per Avançar, la marca creada per Ramon Espadaler i antics militants d’UDC per recollir l’herència de l’històric partit democristià, actualment en procés de liquidació judicial a causa del deute acumulat. Un mes més tard, s’oficialitzava un acord electoral entre el PSC en el qual ja es presentava Batlle com a número tres de la llista liderada per Jaume Collboni i persona de referència en l’àmbit de la seguretat i la Guàrdia Urbana. Per un seguit de caramboles, segurament ben calculades, Batlle tornava al Saló de Plens de Barcelona de la mà d’una llista socialista. Roda el món i torna al Born.
El fitxatge rocambolesc d’Albert Batlle per part de Jaume Collboni va ser una carta evident del PSC per contrarestar l’efecte Manuel Valls, un candidat que basava bona part del seu relat en la inseguretat i l’increment de la delinqüència
El fitxatge va ser una carta evident del PSC per contrarestar l’efecte Manuel Valls, un candidat que basava bona part del seu relat en la inseguretat i l’increment de la delinqüència que es vivia a la ciutat. Durant la campanya electoral, en un míting al Poble-sec (un dels pocs en què ha pres la paraula en la seva dilatada trajectòria) Batlle va criticar durament el govern d’Ada Colau per haver “degradat Barcelona” i va deixar anar tota una declaració de principis: “nosaltres no som només els de la llei i l’ordre, però també som els de la llei i l’ordre”.
Els resultats de les eleccions del 25 de maig i l’estrambòtica geometria de suports que va fer possible el govern de coalició entre Barcelona en Comú i el PSC l’ha dut de nou al govern municipal. Es diu que situar Batlle com a màxim responsable de la seguretat pública amb plenes competències d’actuació va ser una condició sine qua non per fer possible el suport socialista a la investidura de Colau. Una responsabilitat que es visualitzaria amb una tinença d’alcaldia en una àrea que la legislatura passada era responsabilitat de la mateixa alcaldessa a través d’un comissionat.
Batlle s’ha erigit en protagonista absolut del primer trimestre de mandat municipal. A finals de juliol anunciava un macrooperatiu sense data de caducitat per “erradicar” la venda ambulant en els punts on s’instal·len habitualment els manters i ho visualitzava amb un desplegament de prop d’un centenar d’agents. Dies abans ja havia aixecat polseguera amb unes declaracions a la Cadena SER en què suggeria “el retorn assistit” als seus països dels menors no acompanyats.I encara a principi d’agost s’apuntava a les tesis alarmistes assegurant que els delictes a Barcelona havien crescut un 9% i havien generat una sensació de “total inseguretat i desconfiança dels veïns vers el consistori”, paraules que van generar inquietud i tensions internes al si del govern municipal. Ha tornat amb empenta. Al corredor de fons encara li queden forces per esprintar.
