La Meritxell fa de treballadora social a un poble dels voltants de Vilafranca del Penedès. A principis de setembre del curs passat va rebre la visita de la Salwa i la seva filla, la Ramia. Venien enfadades i amb un paper a la mà:
–Bona tarda a les dues. Com esteu?
–Doncs mira, Meritxell, no estem per tirar coets, la veritat.– va dir la Salwa, amb un punt de ràbia.
–Què ha passat?
“Aquí a Vilafranca les coses funcionen així. Les empreses no volen que les noies portin mocador. Per això els demanem que es treguin el vel des de principi de curs, perquè no pateixin”
–Doncs que la Ramia aviat començarà el curs de formació professional a l’Institut Alt Penedès i avui, que ha anat a recollir els llibres, li han donat aquesta autorització perquè la signi jo.
–I què hi diu?– va preguntar la Meritxell mentre agafava el paper, encuriosida.
–Doncs ve a dir que la Ramia s’ha de treure el vel tant per anar a classe com per fer les pràctiques, perquè així ho volen les empreses.
Efectivament, el paper ho exposava sense miraments:
“He estat informat que:
∗A les botigues de Vilafranca que pertanyen a famílies magribines no accepten alumnat en pràctiques si no són nois. I que a les botigues catalanes no accepten noies en pràctiques si no van sense mocador.
∗Sé que les pràctiques en empresa són obligatòries i imprescindibles per a poder aprovar el curs i que cal que la meva filla s’acostumi a anar sense el mocador als llocs de treball abans de començar les pràctiques a les empreses de Vilafranca del Penedès. La formació que vol cursar la meva filla implica el contacte amb la gent, l’atenció al públic i la necessitat de donar una imatge de marca segons les polítiques de cada empresa.
Per tot això,
Em comprometo a què la meva filla es tregui el mocador a classe, a les activitats i sortides que es duguin a terme amb el PFI-PTT i a les pràctiques en empresa.”
La carta seguia, però la Meritxell va parar de llegir. Estava esgarrifada.
–Meritxell, jo no vull treure’m el vel. El porto perquè em dóna la gana. A més, no sé per què li vénen a ma mare amb tota aquesta història. Ah, i el primer punt és mentida, per cert.
–Sí, té raó. Nosaltres hem trobat fàcilment una botiga de magrebins on pot fer les pràctiques amb el vel, sense problemes.
–Però si no ho diem abans que comenci el curs, me’l faran treure igualment. Diuen que ho fan perquè “ens anem acostumant”. Ja, ja, ja.– La Ramia estava furiosa.
–I hi ha altres noies en la mateixa situació?
–Sí, i tant. A la meva classe serem cinc noies que portem vel, que jo conegui.
–Jo he trucat per queixar-me fa una hora, però m’han dit que sempre havia funcionat així i que havíem d’acceptar-ho per seguir amb el curs…
Allò era inacceptable. No sabia si canviaria alguna cosa, però la Meritxell va reaccionar immediatament i va decidir tornar a trucar a l’institut. Va demanar a la Salwa i la Ramia que s’esperessin allà mateix, al despatx, i va posar l’altaveu. La va atendre la cap d’estudis:
Aquí a Vilafranca les coses funcionen així. Les empreses no volen que les noies portin mocador. S’hi han d’anar acostumant, pel seu bé. Per això els demanem que es treguin el vel des de principi de curs, perquè no pateixin.
–Doncs si realment el vostre objectiu és aquest, potser hauríeu de parlar amb les empreses i denunciar les que apliquin criteris discriminatoris en el procés de selecció. Ara l’únic que feu és ferir la dignitat d’aquestes noies i vulnerar el seu dret a la llibertat religiosa i a la lliure indumentària.
“En el cas excepcional que alguna empresa no tingui problemes amb què facin les pràctiques amb el mocador, les deixem anar a classe amb ell. Però, entre tu i jo, tots sabem que si són capaces de treure’s el vel, a la llarga tindran menys problemes en el seu pas pel món laboral”
–Vostè no ho entén. En el cas excepcional que alguna empresa no tingui problemes amb què facin les pràctiques amb el mocador, les deixem anar a classe amb ell. Però, entre tu i jo, tots sabem que si són capaces de treure’s el vel, a la llarga tindran menys problemes en el seu pas pel món laboral.
Com era possible que la cap d’estudis la confrontés? La perplexitat de la Meritxell no hi cabia en aquell despatx. Tampoc la de la Salwa, que havia estat escoltant la conversa amb els ulls com taronges. La Ramia, nerviosa, es mossegava les ungles.
–Miri, no cal que seguim amb aquesta conversa que no porta enlloc. Diria que el que està fent l’institut frega la il·legalitat, així que tan bon punt li pengi trucaré a SOS Racisme per informar-me. Gràcies per atendre’m, que tingui un bon dia.
Bufff, va respirar fondo. I amb el consentiment de la Ramia i la Salwa, va trucar al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme, on van confirmar-li que aquell protocol era il·legalment racista i van recomanar que totes les noies afectades denunciessin en bloc.
Però tant la Ramia com les altres noies tenien por que la seva queixa pogués repercutir en les notes, així que finalment el SAiD va enviar una carta a l’institut exposant la situació i les conseqüències que se’n podien derivar, però sense dir noms.
La resposta de l’Institut Alt Penedès va ser bastant positiva: es va comprometre per escrit a canviar el protocol. Unes setmanes més tard, la Salwa i la Ramia van tornar a visitar la Meritxell, més tranquil·les i amb la sensació que les condicions al centre s’havien flexibilitzat.
El cas de la Ramia explica una discriminació exercida des de múltiples instituts i empreses a Catalunya. Quantes joves més, per imposició, s’hauran tret el vel a l’escola aquest inici de curs a Catalunya?
Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara es publica al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.
