L’any 1990 un grup de participants de la ja extinta Ecotopia (1989-2008) –una congregació internacional a cavall entre festival d’estiu, camp de treball politicoecologista per a moviments socials i comuna hippy– va decidir organitzar-se i posar fi, definitivament, a la incongruència que suposava viatjar grans distàncies en cotxe o avió per assistir a una trobada ecologista. Mans a l’obra i la segona edició d’Ecotopia ja comptava amb una rua ciclista com a opció per arribar al festival. Un itinerari de 3.300 quilòmetres que travessava vuit països, de Noruega a Hongria, on es van arribar a aplegar fins a 125 ciclistes en el seu tram més extens i, fins i tot, un food track del col·lectiu holandès Rampenplan de cuina ambulant, que va proporcionar tres àpats diaris durant els dos mesos i mig de viatge.
Mentre durava l’itinerari, van apostar per aplicar els mateixos costums i formes de convivència que a Ecotopia. Aquesta vegada, però, sobre rodes. Característica que convertia la ruta, més enllà d’en l’excusa per allargar l’experiència estival, en una eina d’activisme, d’acció directa, de captació i de propagació del missatge ecologista. Així naixia Ecotopia Biketour.
Vint-i-vuit anys després, i tot i que cap d’aquelles pioneres a pedal continua involucrada en el projecte i fins i tot ha desaparegut el festival original, Ecotopia Biketour segueix reunint-se cada estiu i recorrent Europa a lloms de les seves bicicletes.
La voluntat i el pedal
Ecotopia Biketour és un projecte activista de comunitat itinerant i temporal. Les raons per a participar-hi són tantes o més com ciclistes hi pedalen, però es podrien resumir en l’objectiu final d’anar teixint xarxa per a la transformació ecològica de la societat cap a una major sostenibilitat.
“Viatgem de projecte en projecte, provant d’aprendre dels llocs que visitem, aprenent les unes de les altres dins del grup, connectant persones amb projectes i connectant-nos entre nosaltres”, explica Michal Zenuch, ciclista veterà amb ja quatre rutes sobre les espatlles. Sovint fan escala de tres o quatre dies en un projecte afí, ja sigui una comunitat, una iniciativa ecologista o un moviment social d’algun tipus, on ofereixen una ajuda en forma de participació a canvi de l’estança i la possibilitat d’aprenentatge. Com a exemple recent, les participants d’Ecotopia Biketour 2017 van poder ser testimonis i cooperants dels fets de l’1 d’octubre, aplegant-se a Valls (última etapa) el dia de la celebració del referèndum per la independència. “Penso que molta gent que no coneix aquesta vida en comunitat, en venir aquí i veure-ho per primera vegada, descobreix que diferents maneres de viure són possibles. I això és molt revelador i et mou a implicar-te”, comenta Tika Maaløe, una altra participant.
El biketour té una durada aproximada de tres mesos del període estival, des de les acaballes de juny fins a mitjans o finals de setembre. Amb incorporacions i baixes de ciclistes cada setmana, el grup acostuma a estar format per un gruix d’entre 20 i 30 ecotopianes –com solen autoanomenar-se–, 50 en els moments de màxima concurrència, amb una edat mitjana (que no exclusiva) d’entre 25 i 30 anys. El projecte és obert a tothom, amb la possibilitat d’afegir-s’hi des de qualsevol data i durant el temps que s’estimi convenient.
Tika explica que “el dia en bici no és dur, qualsevol persona ho pot fer; es recorren entre 25 i 50 quilòmetres diaris”, depenent de les facilitats del terreny i d’altres variables, amb un límit màxim de 70 quilòmetres, tot i que no és habitual. En general, “el desplaçament diari no ocupa més de mitja jornada de viatge i provem de no pedalar més de tres dies seguits, intercalant, com a mínim, un dia de descans entremig”.
La participació és gratuïta, però la comunitat necessita diners per materials i menjar, i proposen una donació diària d’entre 2 i 5 euros
Cal afegir que l’organització del biketour és autònoma, voluntària i sense ànim de lucre, i la comissió es forma espontàniament amb membres de la ruta anterior interessades a repetir. La participació, al seu torn, també és gratuïta, manllevant el fet que la comunitat necessita diners per obtenir materials i menjar, per la qual cosa recomanen una donació diària d’entre 2 i 5 euros (depenent del cost de la vida dels països visitats).
Reclamar les terres i el fenomen critical mass
L’Ecotopia Biketour 2018 porta per lema Reclama les terres. Cada any, la temàtica principal del biketour varia. La d’enguany, que està recorrent tota la costa cantàbrica d’est a oest, resseguint el Camí de Santiago del Nord per després girar en direcció sud fins a travessar la frontera amb Portugal, ha gravitat entorn la sobirania alimentària, la producció ecològica d’aliments i la relació sociopolítica i econòmica amb la terra.
Com a part de la temàtica d’aquesta ruta, les ecotopianes han pogut conèixer, conviure i col·laborar amb una gran diversitat de granges ecològiques, ecoviles, comunitats suburbanes neorurals i, fins i tot, amb un projecte per aturar la construcció d’una mina d’or a cel obert a Salave (Astúries) o en un altre de reforestació a Benfeita –una zona de Portugal arrasada per un incendi l’any passat.
Una de les visites puntals d’enguany ha estat la vall d’Arce-Artzibar, zona a mig camí entre Pamplona i Roncesvalles, on van fer parada a mitjans de juliol. Allà, el biketour es va aturar a Urniza i a Lacabe, dues de les múltiples ecoviles okupades de la zona, que van acollir les ecotopianes a canvi d’ajuda voluntària en les tasques del poble i el treball als horts.
El Biketour 2018 es va aturar a Urniza i Lacabe, dues de les ecoviles okupades a mig camí entre Pamplona i Roncesvalles
Sens dubte, el poble okupat més conegut i longeu de la zona és Lacabe. Dècades enrere, les veïnes originals van ser empeses a abandonar els camps dels quals havien subsistit durant generacions a la recerca de l’esperada millor qualitat de vida que els prometia la industrialització de les grans ciutats. Els camps foren coberts, seguint els plans franquistes de regeneració econòmica, amb monocultius de pi i d’eucaliptus destinats a l’explotació forestal. Lacabe, com molts altres pobles de la zona, caigué en l’oblit fins que no fou descobert per un pastor de cabres 30 anys més tard, quan fins i tot ja no sortia ni als mapes.
En aquelles ruïnes inhòspites i aïllades enmig de les muntanyes boscoses del nord de Navarra s’hi va instal·lar, l’any 1980, un grup de famílies que buscaven un estil de vida més en equilibri amb la natura i autònom respecte al capitalisme. Any rere any, a través de molt esforç i perseverança, van anar transformant aquest lloc fins a convertir-lo en una confortable i sorprenentment endreçada vila amb totes les comoditats imaginables. Actualment hi viuen 40 persones, produeixen ecològicament tot el menjar del qual s’alimenten, crien vaques i porcs, tenen aigua corrent, instal·lacions de panells solars, una escola i, fins i tot, una sauna. Un dels projectes més importants iniciats a Lacabe és la construcció d’un forn de pa professional, que compta amb certificat legal, i amb el qual manufacturen pa ecològic i altres derivats que venen als pobles veïns per obtenir els diners extra necessaris per a queviures o materials que no poden obtenir de manera autosuficient. Amb el pas del temps, Lacabe ha esdevingut un referent dins la Xarxa Ibèrica d’Ecoviles gràcies al seu alt nivell d’organització i pels cursos de facilitació que organitzen.
Una altra de les parades destacades de la ruta d’enguany ha estat Errekaleor, un barri okupat i autogestionat de Vitòria
Una altra de les parades destacades del biketour d’enguany ha estat Errekaleor, un barri okupat i autogestionat de Vitòria. Es tracta d’una urbanització de setze blocs d’apartaments pràcticament clònics, de tres i quatre pisos i de parets encalades, construïda a la dècada dels 50 als afores de la capital alabesa per encabir-hi 1.200 membres de les plantilles de Mercedes i Michelin que emigraven dels camps en plena expansió industrial. El desembre de l’any 2000, l’Ajuntament de Vitòria aprovà un pla d’expansió urbanística –denunciat com a especulatiu per l’oposició i les entitats veïnals– i, com a conseqüència, durant la dècada següent, va reubicar les famílies que encara quedaven a Errekaleor a altres barris de la ciutat. Amb el suport de les últimes veïnes resistents, organitzades des de 2006, l’any 2013 una desena d’estudiants del campus de la Universitat del País Basc (UPV/EHU) de Vitòria okuparen els habitatges buits, començant així l’experiència d’autogestió i de denúncia contraespeculativa Errekaleor Bizirik.
Malgrat no tenir una economia comunal, com a Lacabe, la cura del barri sí que és comunitària, sobretot a falta de serveis públics. Organitzen esdeveniments populars, campanyes per afrontar la repressió de l’Ertzaintza i gestionen projectes col·lectivament, com un bar popular, un centre social, una zona d’acampada per a visitants, un bikekitchen –que van poder visitar les ecotopianes– i un hort urbà, on també van aportar el seu granet de sorra les membres del biketour.
Des que van sortir el passat 28 de juny de Pamplona, han fet escala també en grans ciutats. Vitòria, Bilbao, Gijón, Ourense, Vigo i Porto han estat testimoni dels critical mass, l’eina d’acció directa utilitzada pel món de l’activisme ciclista ecologista per reclamar, en to festiu, més espai per a les bicicletes a les ciutats: entorpint el trànsit i protestant contra els efectes dels vehicles de motor, com són el soroll, la contaminació, els embussos o els accidents. Traduït de l’anglès com a massa crítica, aquest és un concepte relacionat amb les teories socials que diuen que una revolució social és factible quan s’assoleix una certa quantitat (una massa crítica) d’adhesió popular. El dissenyador de bicicletes George Bliss encunyà el terme en observar com a la Xina, davant d’una cruïlla sense semàfor, les ciclistes s’acumulaven fins que arribaven a un nombre suficient que els permetia creuar sense risc. El terme es popularitzà a través del documental Return of the Scorcher (1992), del director i ciclista Ted White, i el fenomen s’estengué, primer a la ciutat de San Francisco, i posteriorment a moltes ciutats del món, inclosa Barcelona. A Santiago de Xile, una de les majors convocatòries, acostuma a reunir entre 7.000 i 10.000 ciclistes cada primer dimarts de mes.
Coherència ecologista i anarcofeminista
Les ecotopianes fomenten l’ecologisme radical en tants aspectes com poden. Viatgen en bicicleta per causar el menor impacte ambiental i promouen activament el seu estil de vida fent presentacions allà on van, distribuint pamflets, realitzant entrevistes en mitjans de comunicació locals i a través del seu blog. Intenten, sempre que poden, inspirar la gent que es troben en el seu camí.
Duen una dieta estrictament vegana en els àpats comunitaris (deixant llibertat total en els àpats individuals) i intenten sobreviure depenent el mínim dels diners. Es recicla la major part del menjar aprofitant l’excedent que els supermercats llencen cada dia –fan el famós dumpster diving (que literalment es tradueix com a busseig de contenidor)– i tot el que compren ho fan, en la mesura del possible, en comerços ecològics o de petites productores locals. “El tema del menjar acostuma a ser causa de debats molt interessants”, explica Joao Cosio, un altre dels ciclistes. “Aquest any, es va començar amb la idea d’intentar fer el màxim dumpster diving possible, però ara estem canviant cap a fomentar les productores locals”.
Organitzen assíduament assemblees emocionals i cercles no-mixtes amb perspectiva de gènere i d’identitat sexual
Potser la característica més destacable d’Ecotopia Biketour és la convivència durant els mesos compartits. Posen èmfasi molt especial, conscient i constant en la cura de totes les membres de la comunitat i en generar un ambient lliure de discriminacions. En aquest punt és on es veuen més clarament les línies vermelles, i, tot i que al Biketour tothom és benvingut, deixen clar que no és un espai obert a persones que mostrin un comportament opressiu persistent. Per facilitar la inclusió de tothom o acompanyar en processos de transformació d’actituds opressives, organitzen assíduament assemblees emocionals i diversos cercles no-mixtes amb perspectiva de gènere i d’identitat sexual. “L’any passat, vam tenir una persona amb un comportament danyí per al grup, que persistia amb les seves actituds tot i intentar de tot”, recorda Juliette Amiel. “Ens va costar molt, però finalment el col·lectiu va decidir fer-lo fora. N’hem après. Ara tenim protocols”.
Totes les tasques i comissions són rotatives, voluntàries i no quantificades. Cada membre s’apunta a la tasca que vol dins del rota, un tros de cartró que esdevé l’element fonamental de la seva organització. Les tasques es realitzen durant un període curt de temps, generalment un dia. La idea és que cadascú se senti còmode aportant el que cregui necessari, fet que s’agraeix enmig d’una rutina on es practica esport diàriament i on el confort és escàs. I, al seu torn, evita que ningú esdevingui una figura d’autoritat o necessària en cap de les tasques. “Encara que costi de creure”, diu Bru Trabal, membre de la comissió organitzadora d’enguany, “és fantàstic perquè el sopar sempre s’acaba preparant”.
Cada any, Ecotopia Biketour incorpora al red booklet la guia de conceptes generals que manté cohesionada l’essència del projecte a través de les edicions, les noves eines que han descobert, reunit i incorporat cada any. “Aquestes guies diuen què és el biketour o com hauria de ser”, afirma Thilo Krause, una altra membre de la comissió organitzadora. “Són coses que no cal que es discuteixin cada any altra vegada. Així, no ens hem d’organitzar cada any completament des de zero”.
Tots aquests esforços es palpen en un ambient sa, distès i alegre, on la solidaritat i la companyonia imperen en tot moment, on és fàcil sentir-se còmoda i acollida. Condicions que, alhora, fan més fàcil la vida austera i les circumstàncies dures que a vegades cal afrontar en dependre tan sols de la bicicleta i la tenda. “Ecotopia no canviarà el món”, conclou Joao Cosio, “però si la gent experimenta més amor, més acceptació, poder ser elles mateixes i veure que existeixen formes diferents de viure i d’organitzar-se, que el sistema no és una llei de la natura, ja estarem incidint d’alguna manera”.
