Es comença dient que potser no és just que uns polítics siguin a la presó, però que s’ha de veure també fins a quin punt s’han saltat la legalitat i s’acaba proclamant a les xarxes que si ens posem de la banda de Valtonyc, ens hauríem de posar de la de Losantos, igualment en nom de la llibertat d’expressió. L’equidistància boja té aquestes coses: més que una contraposició d’elements concrets, de casos detallats, és sempre una contraposició entre el bé i el mal en les seves accepcions més curtes, més superficials i menys matisades. En el primer dels casos, si la presó és dolenta i la legalitat és bona, millor partir d’aquesta veritat falsament absoluta -perquè res no ho és, d’absolut-, però acceptada com a tal, no sigui que ens posicionéssim o, pitjor, que ens acabessin ubicant en un lloc que potser no ens acaba sent favorable.
“Millor no ser enlloc” sembla que sigui el lema de l’equidistant. Perquè al final hi ha dues maneres de salvar el cul: una, anar canviant-lo de lloc molt ràpidament i dues, jugar a no dir mai clarament on seus. Amb la primera hi ha el risc evident que et titllin de boig i que mai ningú, ni d’una banda ni de l’altra, no confiï en tu. Amb la segona hi entra el misteri i això sí que interessa, perquè molts tendiran a interpretar-lo com a intel·ligència més que com a covardia, que és el que és realment. Vivim en un món de cecs al qual el borni que mira cap a les dues bandes i a més s’entreté en desxifrar-les, ni que sigui superficialment, acaba sent el rei.
Al final hi ha dues maneres de salvar el cul: una, anar canviant-lo de lloc molt ràpidament i dues, jugar a no dir mai clarament on seus
Dic superficialment, tot i que potser no ho és tant. En l’equidistància hi ha un exercici de valoració i una presa de partit clara, amb voluntat d’escombrar cap a casa, a més; si no, ja em direu per què els equidistants, en el seu no mullar-se, acaben sempre caient de la banda on per defecte fa temps que brilla el sol; la dels que no arrisquen per un canvi, la dels que ja en tenen prou amb treballar perquè l’altre no creixi, per limitar la seva guerra només a resistir allà d’on mai s’han hagut de moure.
Quin sentit fa defensar Losantos quan Losantos és precisament un dels peons avantatjats de la defensa d’aquells que manen des de fa anys i panys? Se m’acut que la resposta podria ser l’interès de l’equidistant per acabar sent també un peó protegit pel poder.
Losantos té el dret a dir allò que li doni la gana, oi tant, però no perquè tu, equidistant, o jo defensem la seva llibertat d’expressió, sinó perquè hi ha una munió de gent rere seu que fa que això sigui així encara que digui la infàmia més grossa del món. Ja n’ha dit unes quantes d’aquestes, de fet, i va dins del pressupost que un dia, potser, se li’n vagi la mà, perquè amb tota la resta ja haurà compensat.
No estic dient ara que qui estigui del costat del poder hagi de tenir la llibertat d’expressió restringida: el que dic és que la té més garantida de fet
Valtònyc, en canvi, el que va dir, ho va dir a fons perdut, com si tu, equidistant, o jo ho haguéssim dit. Només que a Valtònyc ara li ha sortit gent al darrere també, cosa que fa relativament poc no hagués passat, perquè també fa relativament poc que ningú no gosava arriscar.
No estic dient ara que qui estigui del costat del poder hagi de tenir la llibertat d’expressió restringida: el que dic és que la té més garantida de fet, però no precisament perquè sigui un savi, sinó bàsicament perquè qui la garanteix, que sol ser el poder, ja sap que allò que dirà, encara que a vegades pugui semblar incòmode, mai no el farà trontollar i ja li estarà bé.
Aquesta és la diferència entre ser Valtònyc i ser Jiménez Losantos. I és aquesta diferència la que fa que si es practica l’equidistància entre tots dos, quedi tan clar que qui la practica està prenent partit pel poder establert; que no s’hi juga res, vaja.
Així que què defensa un equidistant quan defensa per igual la llibertat de Valtònyc i la de Losantos? Evidentment no defensa la mateixa llibertat. El que defensa és no perdre res. Tret de la seva equidistància, que ja fa temps que la té perdudíssima, és clar.
