El desembre de 2009, David Piqué, l’actual comissari general de coordinació territorial dels Mossos d’Esquadra, va presentar el seu projecte final del màster en Polítiques Públiques de Seguretat organitzat per la UOC i l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya. Sota el títol La síndrome de Sherwood, una metàfora utilitzada per al·ludir a la preponderància del districte de Gràcia dins del moviment d’okupació, Piqué pretén advertir sobre “el risc que per la convivència i la seguretat pública suposa el moviment okupa/antisistema”. El treball, però, com ell mateix indica, no està dirigit “a explicar el problema exhaustivament, sinó a resoldre’l”.
A la primera part de ‘La síndrome de Sherwood’, el comissari que va qualificar de “rates” la gent “antisistema”, s’interroga sobre quines polítiques públiques de seguretat es poden aplicar per acabar amb aquest “problema”
A la primera part de La síndrome de Sherwood, el comissari que va qualificar de “rates” la gent “antisistema” (en un discurs que va aconseguir posar dempeus el públic assistent a l’acte central del Dia de les Esquadres d’enguany) s’interroga sobre quines polítiques públiques de seguretat es poden aplicar per acabar amb aquest “problema”. Després de descartar les doctrines de la Tolerància Zero i de la Tolerància Màxima, que considera “solucions simples a problemes complexos”, Piqué afirma que tampoc n’hi ha prou amb “prendre una posició eclèctica –que és el que es diu quan no sabem cap on girar– ni omplir-se la boca de dir que calen polítiques transversals –que és quan no es vol assumir el risc de fer-se responsable d’alguna cosa”. Per David Piqué, que considera que la possibilitat d’integrar aquest moviment en el joc democràtic “s’ha provat i ha fracassat”, l’única solució que queda és ser “més imaginatius, més valents i més responsables”.
El comissari planteja que un dels problemes que presenten aquestes polítiques de seguretat és, precisament, que són públiques, “no en el sentit de qui les du a la pràctica, sinó de la publicitat que s’hi dona”. Piqué afirma que “potser és l’hora d’aplicar-nos una frase que, als catalans, no per nefasta, ens és desconeguda” i, tot seguit, cita un fragment de la carta que Felip V va enviar als corregidors l’any 1717 donant instruccions sobre els criteris d’aplicació del Decret de Nova Planta: “…a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas, para que se note el efecto sin que se note el cuidado”.
Opinió publicada i canvi legislatiu
Arribats a aquest punt, el treball planteja un pla d’acció que té una condició prèvia important: “Cal una decisió política ferma i decidida per afrontar el problema, l’assignació del lideratge del pla al
Departament d’Interior i consciència de cert desgast polític si l’execució no és tan pacífica com es desitja”. Segons Piqué, l’estratègia s’hauria d’aplicar en diferents fases que dependrien de l’evolució dels esdeveniments i, especialment, del comportament de l’opinió pública. Concretament, destaca el comissari, “de l’opinió publicada que caldrà implicar en l’estratègia”.
La primera fase del pla consisteix en la “creació d’un clima procliu al rebuig de qualsevol mena d’ocupació il·legal d’habitatge evitant en tot moment la menció al moviment okupa”. Partint del cas d’una família que, en tornar d’un mes de vacances, va trobar el seu habitatge ocupat per “uns immigrants romanesos que, fins i tot, els havien canviat el pany”, Piqué proposa “generar un debat–convenientment dirigit– i provocar un canvi legislatiu que eviti casos tan manifestament injustos com aquest”.
La segona fase contempla la “generació de debat polític sobre l’ocupació d’habitatges”. Un debat que “implica l’aplicació simultània de diverses subestratègies o tàctiques que hauran d’aplicar diferents actors. Aquests no han de conèixer necessàriament la totalitat del pla, però la seva activitat ha de ser supervisada i controlada –sense matisos– pels qui tenen consciència del pla global”. De generar el debat, afirma el comissari, ja se n’encarregaran “els tertulians i/o portaveus ideològicament definits”. L’objectiu és que aquest debat permeti l’aprovació d’una nova llei sobre l’ocupació d’habitatges que inclogui postures diverses: tant penes de presó per les ocupants com sancions per les propietàries.
L’augment de rigor
Per avançar en l’execució del pla, Piqué considera indispensable que les administracions responsables accelerin el procés d’adjudicació dels habitatges de protecció oficial, que es faci un cens sobre els habitatges ocupats i es prepari un pla per donar-los “un vertader ús social”. A la vegada que els municipis duen a terme aquesta activitat, les unitats policials especialitzades en ordre públic començarien a ser “menys permissives amb les manifestacions i concentracions, que de ben segur es produiran mentre dura el debat polític”. Tal com especifica el treball, la peculiaritat d’aquest “augment de rigor en l’aplicació de la llei” és que només es faria evident fora de Gràcia, de manera que el col·lectiu noti que “fora de Sherwood, no se’ls permetrà cap excés”.
Piqué proposa que “si el nombre de manifestants fos excessiu, potser caldria aprofitar per deixar que, durant el recorregut, es produeixin prou actes vandàlics com per intensificar el debat sobre el comportament antisocial del moviment antisistema”
Sobre la manera d’encarar aquestes suposades mobilitzacions, Piqué proposa que “si el nombre de manifestants fos excessiu, potser caldria aprofitar per deixar que, durant el recorregut, es produeixin prou actes vandàlics com per intensificar el debat sobre el comportament antisocial del moviment antisistema i permetre que l’opinió pública vinculés aquests col·lectius al fenomen okupa”. I rebla: “és essencial que la població estigui convençuda d’aquesta relació tot i que no sigui totalment certa”.
Provocar desercions i atacar el cor de ‘Sherwood’
Un cop materialitzada l’aprovació d’aquesta nova llei sobre l’ocupació d’habitatges, s’esperarà una mica per donar temps als que, per diferents motius, abandonin, en grup o individualment, les okupacions il·legals i “es desmarquin del moviment antisistema”. Arribats a aquesta situació, “els ajuntaments accediran a dialogar, però posant condicions força estrictes”, com ara que la gent promotora d’aquestes activitats no tingui antecedents penals o administratius, “en el passat o en el futur”, o que tingui un domicili conegut. “En la nostra versió particular de la llegenda d’en Robin Hood, estem provocant desercions mitjançant una amnistia general als que s’integrin al sistema”, diu Piqué.
Segons l’estudi, un cop hagi passat un “temps prudencial”, arriba el moment d’anar a buscar els “irreductibles” i “començar a aplicar la llei en tota la seva extensió”. En una nova metàfora del comissari, es tractaria de “donar privilegis als institucionalitzats i començar a tallar arbres del bosc”. Vist que la resistència d’alguns sectors és “previsible”, David Piqué proposa actuar amb contundència contra les persones que instiguin les protestes que es puguin dur a terme. El treball detalla que “s’haurà de procurar la detenció selectiva dels líders per imputar-los delictes comuns i evitar la condició de màrtir”. I conclou: “a més protestes, més detencions, fins a acabar amb el poc suport del que disposin”.
