Sovint es qüestiona si la manera d’ensenyar la història dona massa importància a les guerres i les conquestes. Moltes vegades, el que resulta problemàtic no és la importància que se’ls atorga, sinó la manera com es relaten: es duu a un segon terme el patiment i el dolor que comporten. La nova edició del Festival de Cinema de la Mediterrània i el Llevant, que tindrà lloc al CineBaix de Sant Feliu del Llobregat entre els dies 2 i 17 de novembre, torna a incloure propostes que parlen de les ferides de la guerra. I ho fa amb títols que il·lustren les maneres diverses com poden explicar-se aquestes realitats. Les relaten els autors de 1982 i de la cinta d’animació El pan de la guerra, ambientades al Líban i l’Afganistan, amb històries apegades als mons infantil i juvenil. Les expliquen també Waad Al-Khateab i Edward Watts, responsables d’una For Sama que aborda la inacabable guerra civil a la Síria actual.
Venís desde lejos, un documental de l’egípcia Amal Ramsis, ens explica un petit fragment de la intrahistòria dels conflictes bèl·lics del segle XX. Ho fa mitjançant l’accidentat cas d’un matrimoni de comunistes palestins. El marit viatja per lluitar amb l’exèrcit republicà espanyol, però els seus clams als soldats marroquins perquè abandonin les armes provoca que l’expulsin. A l’Estat francès i a la Unió Soviètica també serà represaliat pel seu pensament lliure, cosa que acaba comportant la separació de la seva filla petita. La veu en off de Ramsis explica aquesta història de la diàspora palestina, els sacrificis derivats de l’activisme revolucionari i les ferides que han deixat en les filles del matrimoni. Alhora, ens ofereix moments que agermanen un cert tarannà poètic amb la crítica de la jerarquització dels dolors: “Les ciutats bombardejades s’assemblen, siguin en blanc i negre o en color”, afirma. “Les imatges de la gent quan, espantada, fuig, s’assemblen”, continua uns minuts després.
‘Venís desde lejos’ ens explica un petit fragment de la intrahistòria dels conflictes bèl·lics del segle XX
D’artistes i professions liberals
També de Turquia prové El peral salvaje, signat pel realitzador estrella dels festivals internacionals: Nuri Bilge Ceylan (Érase una vez en Anatolia). Tracta dels desencaixos d’un jove enfrontat amb el seu pare ludòpata. Sinan està acabant la seva formació mentre enllesteix un atípic recull de contes i s’enfronta a la frustració de no veure possible guanyar-se la vida amb l’escriptura. “Segur, tenir educació és fantàstic, però això és Turquia i t’has d’adaptar”, diu un empresari que patrocina iniciatives culturals perquè l’Ajuntament de la seva localitat li compra molta sorra. La pel·lícula està marcada per l’amargor qüestionadora del seu personatge principal. Un escriptor popular a la regió li diu que és un romàntic, i potser ho és també la mateixa obra, que presagia el desenllaç entre boires, pluges i premonicions de fatalitats. Al final, s’escenifica l’acceptació de la raresa pròpia o aliena… i la tossuderia de no donar-se per vençut.
First autograph for Rama és una infreqüent barreja de cinema social i drama sobre els problemes d’una classe intel·lectual o artística. Si alguns clàssics del cinema iranià es fixaven en els entorns rurals i les classes populars, les recents produccions amb difusió internacional acostumen a retratar una classe mitjana més preocupada per les limitacions de llibertats que pel benestar material. Aquesta obra d’Ali Zhakan se situa en un espai inusual: la d’un escriptor que no pot garantir un sostre per a la seva família. Tot i les circumstàncies extremes, tot i que el seu nou llibre ha quedat atrapat als llimbs d’una censura que ni l’aprova ni el rebutja, l’antiheroi se segueix resistint a acceptar encàrrecs.
El film inclou moments d’una certa afectació poetitzadora i també discussions estripades. Si el protagonista d’El peral salvatge frega la sociopatia amb la seva indiferència quasi permanent envers la gent amb qui parla, l’antiheroi del film de Zhakan es mostra igual de decidit però més sentimental i autocompassiu. El realitzador aborda de manera xocant alguns temes derivats del sexisme, inclòs el maltractament físic, però la seva narració projecta una certa voluntat d’obrir la mirada. En més d’una ocasió, les oients de les narracions que recita el protagonista li assenyalen algunes cegueses.
Esguards al món formatiu
Des del cinema iranià s’han dedicat obres destacades als infants. ¿Dónde está la casa de mi amigo? va ser un dels primers èxits d’Abbas Kiarostami, i Jafar Panahi va debutar amb El globo blanco. Sovint s’ha escrit que parlar de criatures servia com a mètode per evitar friccions amb la censura, d’escapar-se dels conflictes entre les persones adultes i les institucions islàmiques o de mostrar-los en segon pla. Dins de la selecció preparada per CineBaix trobem dos films iranians que tracten de l’àmbit educatiu. Wild jonquils és una de les propostes més lluminoses de la programació d’aquest festival, un film més dolç que amarg, calmat i serè. El protagonista és un mestre rural que vol retornar al seu alumnat el que l’escolarització ha fet per ell: atorgar-li una feina estable i un objectiu vital. Entre els bons sentiments, emergeix una subtrama crítica: l’escola local està amenaçada pels plans de construcció d’un hotel.
Més agre resulta el recorregut que planteja Orduckly, un drama d’època que planteja un tètric panorama de l’escola a l’Iran del xa de Pèrsia. Un nen arriba a una escola de Teheran i comença a rebre bromes pesades que deriven en maltractaments físics. El motiu? El seu cognom revela el poble que el va veure néixer i el lligam amb els ànecs. La narració flueix amb un ritme sostingut, tamisat d’alguna escena poètica i d’esclats de violència.
Dins de la selecció hi trobem dos films iranians que tracten de l’àmbit educatiu
Les vides dures
La programació del festival inclou un quart film provinent de l’Iran, país convidat d’enguany. Es tracta d’Iro, potser la proposta més austera i radical. El seu director, Hadi Mohaghegh, aposta per un minimalisme extrem que retrata accions quotidianes dins d’uns enquadraments fixos que copsen bells escenaris naturals. L’espectadora pràcticament s’ha d’imaginar la història mínima que s’amaga rere aquestes vinyetes lacòniques de la vida d’un home gran.
Si Iro és una aposta transparent des del seu inici, Lo que se siembra pot generar una certa sorpresa. Al principi, sembla un d’aquells documentals que, com El lobo de oro de Balolé, matisen la duresa de la vida arreu del planeta i ens recorden que les persones més desfavorides també somriuen quan les circumstàncies els ho permeten. La realitzadora egípcia Reem Saleh introdueix l’audiència en un grup de crèdit de diverses veïnes d’un barri pobre del Caire. L’associació serveix com un canal d’una certa solidaritat, com un pot comú per cobrir les necessitats ordinàries o extraordinàries de les famílies. Davant de la càmera, diversos testimonis destaquen aquests vincles de solidaritat, però a poc a poc emergeixen relacions violentes. La tragicomèdia va derivant en amargor amb pocs matisos. L’escapatòria religiosa, un cop es trenquen els ponts amb els éssers estimats, apareix com una sortida precària. I, tot i així, en un context d’absència aparentment total de l’estat, les xarxes de solidaritat segueixen semblant una de les poques forces cohesionadores del veïnat.
