Repressió, indiferència i impunitat, tres adjectius que defineixen la resposta estatal davant les protestes de la població civil colombiana des del 21 de novembre, quan es va iniciar el Paro Nacional. Criminalització, estigmatització, o l’ús excessiu de la força exemplifiquen les accions que reflecteixen clarament la desconnexió d’un Estat amb els problemes reals de la majoria del país. “Hi ha hagut un gran avanç perquè a Colòmbia estàvem més anestesiats. És històric que s’estiguin manifestant de manera pacífica tantes persones. Ja és hora de despertar i reclamar els drets que tenim”, afirma Milena Flórez, defensora dels drets humans i ambientals del Moviment Ríos Vivos, conformat per quinze organitzacions de víctimes afectades pel megaprojecte de generació d’energia hidroelèctrica Hidroituango a la conca del riu Cauca.
Un dels drets que defensa Flórez és el de l’aigua. I és la lluita per l’aigua la que l’ha portat temporalment a refugiar-se a Barcelona. Com moltes lideresses colombianes, ha hagut de sortir del país per defensar aquest recurs i el seu territori i denunciar el crim mediambiental de la hidroelèctrica Hidroituango, situada sobre el segon riu més important del país, el Cauca, al seu pas pel departament d’Antioquia, entre el municipi d’Ituango i el corregiment de Port Valdivia, zona coneguda com el Cañón del Cauca. “Hidroituango és un megaprojecte construït amb sang i mort. Ens van vendre un mal desenvolupament i ens van enganyar”, argumenta Flórez, qui el passat cinc de desembre va assistir a la COP25 de Madrid per denunciar el cas i les vulneracions als drets humans i ambientals que aquest projecte ha portat a la regió amb unes conseqüències que considera que “ens afecten a totes”.
Un dels drets que defensa Flórez és el de l’aigua. I és la lluita per l’aigua la que l’ha portat temporalment a refugiar-se a Barcelona
La defensora, que va participar en un panell organitzat per l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID), va exposar la destrucció de la naturalesa, no només per part de la gestora del projecte Empreses Públiques de Medellín (EPM) i la Governació d’Antioquia, socis principals, sinó també d’empreses espanyoles com a BBVA, Banc Santander i l’asseguradora Mapfre. Igualment, han interposat una demanda contra el Banc Interamericà de Desenvolupament (BIC), que hi ha invertit també a través d’una línia de crèdit. “Ens van dir que era un projecte de generació d’energia per a les persones, però no és així, és per a exportar-la per l’ús de megamineres com la Continental Gold i per saquejar els nostres recursos”, diu la lideressa. I afegeix que el projecte ha passat per sobre dels drets de les comunitats, de persones víctimes d’un conflicte armat que s’han vist revictimitzades i discriminades per Hidroituango. “Ningú veu, ningú escolta”, denuncia Flórez.
“Un crim mediambiental”
Hidroituango va començar a construir-se físicament l’any 2010. Pocs anys abans, explica Flórez, l’Estat havia declarat el territori d’ús públic, ja que tenia en els seus plans la construcció d’aquest projecte i el desallotjament de les comunitats que allí vivien, majoritàriament de l’ètnia indígena Nutabe. La resclosa, que fa 560 metres de llarg i 224 metres d’altura i genera un embassament d’uns 80 quilòmetres de llarg, és una de les més grans de Llatinoamèrica i va ser venuda en nom del progrés i el desenvolupament per a la regió. Però aviat van començar els desplaçaments forçats de la població que allí vivia, la desforestació de més de 4.500 hectàrees de bosc sec tropical i la destrucció d’un riu ple de vida. Els desplaçaments forçats van anar donant-se de manera gradual, però Flórez recorda el més dur, l’any 2015. “En regions on no és habitual que hi hagi presència de les forces estatals, van aparèixer més de 2.000 agents de la policia i l’exèrcit per a desallotjar 83 persones”. I el més cruel de tot, relata la defensora, va ser que de la mà de la policia i l’exèrcit estava la fiscalia i la representant de la personeria del poble, institucionalitat municipal dedicada a la defensa dels drets de la ciutadania.
Però el més greu no van ser els desplaçaments forçats per part de l’Estat, sinó el que va venir després, el desastre i les inundacions a l’abril i maig de 2018, quan les pluges van provocar esfondraments de pedres i fustes que van col·lapsar un dels túnels de desviació de les aigües del riu. “No hi havia permís ni llicència ambiental per construir el túnel i, quan la van obtenir, havien de fer-lo ràpidament per a generar 300 megavolts al desembre. Les fustes que el van bloquejar, eren les mateixes de les 4.500 hectàrees de bosc que van destrossar”, matisa Flórez. El 12 de maig el túnel es va destapar i l’aigua que hi havia retinguda va ocasionar el desastre aigües avall de la represa, arrasant amb tot el que venia al seu pas. “Més de 5.000 persones van haver de ser evacuades, els cultius es van perdre, va ser un caos total perquè no hi havia un pla de contingència”, denuncia l’activista. I ara, després de més d’un any del desastre, estan obligant les afectades a signar un paper on consti que tornen a la regió de manera voluntària, amenaçant-les de llevar-los el subsidi per afectació del territori si no ho fan. “La zona segueix sense ser segura, ja que el projecte està construït sobre tres falles geològiques i si col·lapsa, poden morir més de 500.000 persones en el devessall”, denuncia Milena Flórez.
La zona segueix sense ser segura, ja que el projecte està construït sobre tres falles geològiques i si col·lapsa, poden morir més de 500.000 persones en el devessall”, denuncia Milena Flórez
De la mateixa manera, Flórez destaca que no sols són els dotze municipis aigües avall els que s’han vist i es veuran afectats, sinó que són 27 si es compta a les comunitats que es troben aigües amunt, les quals estan totalment oblidades per l’Estat. Es tracta de comunitats que ja no compten amb un riu, sinó “amb un toll ple de fusta que es va descomponent, causant epidèmies com la leishmaniosi, per la qual ja han mort sis persones de les més de 150 infectades”.
D’altra banda, la lideressa de Ríos Vivos afirma que encara hi ha persones desallotjades que viuen en càmpings en molt males condicions. Denúncia que, quan es van desallotjar als milers de persones als albergs, eren constants els abusos a menors per part de militars i personal de vigilància. Era el mateix estat el que, per evitar l’embaràs de les menors els hi subministrava Yadel, un anticonceptiu temporal subdèrmic. “D’aquesta manera podien continuar sent abusades sexualment amb total impunitat i sense conseqüències”, constata Flórez.
El riu com a fossa comuna
Els rius de Colòmbia són les grans fosses comunes del conflicte armat i una bona part d’això l’exemplifica el riu Cauca. La vicepresidenta de Ríos Vivos parla de més de 134 massacres comeses per grups paramilitars des de l’any 1997, amb l’objectiu de buidar el territori per a portar el megaprojecte a la zona. Els cossos de les persones assassinades eren llançats a les aigües de riu, on pescadors i barequeros -persones que es dediquen a la separació de l’or de la sorra manualment-, recollien alguns d’ells i els donaven sepultura digna perquè algun dia poguessin ser trobats per les seves famílies i no devorats pels voltors. La lideressa de Ríos Vivos parla que s’han recuperat 157 cossos, però que la hidroelèctrica impedeix que se’n recuperin més. A més, als acords de pau aquest punt és decisiu a l’hora de la reparació a les víctimes del conflicte. “Al setembre d’aquest any, en una audiència amb l’òrgan de Justícia Especial per a la Pau, es va comprovar que hi havia més de 256 cossos fòssils. Caldria treure l’aigua d’Hidroituango. I ja hi ha mesures cautelars que ho exigeixen, però mentre no hi hagi un govern que faci complir les lleis, tot continuarà sent impunitat”, destaca Flórez.
Actualment la defensora es troba a Barcelona des de setembre de 2019, acollida pel Programa Català de Protecció a Defensors i Defensores de Drets Humans, iniciativa impulsada per la Generalitat de Catalunya en la qual col·labora l’Ajuntament de Sant Cugat i que gestiona la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat. Durant aquest programa temporal de sis mesos, Flórez continuarà denunciant la situació, les amenaces i l’assassinat de sis dels seus companys i companyes, a causa de la defensa del territori. Amenaces que han provocat que abandoni el territori amb la seva família, on, diu, no deixarà de parlar sobre les greus conseqüències mediambientals i humanes de projectes com aquests. Perquè, en paraules del també activista de Ríos Vivos Genaro Graciano: “El meu poble avui resisteix amb noblesa i dignitat / La crisi d’hidroituango/ Destrueix a la humanitat / Als quals amb enganys i mentides / El riu es van robar / Deixem un precedent / Amb nosaltres no podran comptar”.
