Milers de persones van cridar “Volem acollir” el passat cap de setmana al palau Sant Jordi de Barcelona. Milers ho tornaran a fer el dissabte vinent en una mobilització a favor de l’arribada de persones refugiades, que es preveu massiva. En plena cúspide de la campanya, però, grups de persones refugiades estan posant a debat el model d’acollida. Una representació de persones sol·licitants d’asil a Barcelona han convocat una roda de premsa avui dimecres per criticar el programa estatal. Tenen el suport de col·lectius com el Punt de Suport a Migrants, l’Espai de l’Immigrant, la CNT, So de Pau i Papers per Tothom, entre altres.
Asseguren que podrien se expulsades per la incapacitat de passar a la segona fase: “He rebut molta pressió mental per abandonar el meu lloc a la casa d’acollida”, explica un sol·licitant d’origen indi
Sota el lema #Refugidigne, denuncien la “insuficiència, descoordinació i ineficàcia” del programa i asseguren que podrien ser-ne expulsades per la incapacitat de passar a la segona fase. “He rebut molta pressió mental per abandonar el meu lloc a la casa d’acollida”, explica un sol·licitant d’origen indi, que ha arribat amb cinc membres de la seva família. Cada dia, concreta, el picaven a la porta de males maneres cridant-li que havia de trobar pis i marxar amb urgència del centre. “No volen ajudar-nos i diuen que no podem queixar-nos perquè amb el que tenim ja hauríem d’estar contents”, sosté una altra refugiada, mare monoparental d’origen ucraïnès. “Diuen que tenen molta feina i mai ens atenen”, afegeix un altre refugiat d’origen rus i acollit també a un centre de Barcelona.
La majoria de les refugiades provenen de la Casa Bloc, el principal centre d’acollida per a persones refugiades de Catalunya, ubicat al barri de Sant Andreu de Barcelona. En aquest bloc, facilitat per la Generalitat a ACCEM, CEAR i Creu Roja per implementar el programa estatal d’acollida, hi resideixen vora un centenar de persones sol·licitants d’asil. Per tant, representa prop d’una quarta part de les 471 places d’acollida de què disposen les organitzacions avui dia a Catalunya, on, el 2016, es van registrar unes 2.200 sol·licituds d’asil. D’aquestes, poc més d’un terç van rebre assistència del programa estatal. Malgrat haver intentat conèixer el percentatge de persones que accedeixen a la segona fase, el Ministeri de Treball i Seguretat Social no ha atès les peticions de la Directa.
El Sistema estatal d’acollida als refugiats preveu un programa d’integració en tres fases. La primera, d’entre sis i nou mesos, es desenvolupa en centres d’acollida gestionats per les ONG, a les que s’atorga la tutela del refugiat. La segona, d’entre 12 i 20 mesos, es preveu en pisos llogats pel mateix sol·licitant i pagats a través del pressupost del programa. I la tercera i darrera, de sis mesos, hauria de comportar l’autonomia de la persona sol·licitant i una simple assistència de l’organització. Totes les fases es gestionen a través de les organitzacions amb el pressupost i control del Ministeri que, des que el 2015 va esclatar la denominada crisi, ja ha repartit en concursos oberts o assignacions directes vora cent milions d’euros per gestionar l’acollida de les persones refugiades arreu de l’Estat. A Catalunya, operen set ONG.
Les beneficiàries denuncien que en la seva aplicació el programa té enormes deficiències, especialment en el pas d’una fase a la següent, i que deixa de banda els objectius pretesos
Les beneficiàries denuncien que en la seva aplicació el programa té enormes deficiències, especialment en el pas d’una fase a la següent, i que deixa de banda els objectius pretesos. Segons les crítiques, el principal problema sorgeix a l’hora d’intentar llogar un pis. Tot i que el programa contempla ajudes de fins a 717 euros per a l’habitatge, la majoria arriba a aquesta fase sense permís de treball –una anomalia en comparació amb altres països europeus on el dret a feina és pràcticament automàtic- i critiquen que les ONG no les ajuden a justificar possibles avals o fiances originalment previstes al programa estatal.
Segons expliquen, els lliuren un paper sense validació legal en què s’informa que el beneficiari podria rebre una ajuda de tres mesos -i no dotze com recull el programa- sempre i quan els pressupostos estatals ho permetin. Les persones sol·licitants d’asil denuncien que amb aquest paper ningú els vol llogar cap pis i temen que sigui el primer pas cap a l’expulsió del programa, com ha passat amb altres casos anteriorment. A més, les refugiades també demanen assistència, més traductors, que es revisin els protocols arran de diverses queixes i que es creïn figures externes per a vehicular possibles malestars dels usuaris dels centres d’acollida.
Les entitats no creuen que el problema dels avals sigui responsabilitat seva. Oscar Barbero, responsable de l’àrea de refugiats a la Creu Roja Catalunya, considera que “ajuntaments, entitats fiduciàries o bancàries haurien d’encarregar-se’n, no nosaltres”. Per Barbero, “els consistoris poden incidir en el parc d’habitatge, nosaltres no som gestores”. Les organitzacions que gestionen el pla reconeixen que el programa es pot millorar, però no en fan una esmena a la totalitat. “Està ben escrit i s’ha anat readaptant, però mai res és suficient”, afirma Oscar Barbero. La seva principal crítica són els tempos: “Són molt curts els espais de temps per assolir els objectius”.
A Catalunya les places d’acollida s’han incrementat de 28 el 2015 a les 417 actuals. “A l’Estat, el boom dels refugiats l’ha pillat amb el peu canviat”, assegura Barbero
Per la seva banda, Pascale Coissard, responsable d’incidència política i social de la Comitè Català d’Ajuda al Refugiat (CCAR), reconeix que el programa té “certa rigidesa”, però matisa que “no és dolent; tenim molts casos d’èxit”. Recorda que en plena crisi, l’entitat va patir quatre ERO i que han passat de deu a 114 places en els dos darrers anys. En global, a Catalunya les places d’acollida s’han incrementat de 28 el 2015 a les 417 actuals. “A l’Estat, el boom dels refugiats l’ha pillat amb el peu canviat”, assegura Barbero.
Segons Oriol Amorós, secretari d’igualtat, migracions i ciutadania del Govern de la Generalitat de Catalunya, el gran problema del programa és “un control centralitzat exasperant propi del segle XIX”. Les organitzacions reconeixen que la burocratització l’acaba pagant la persona refugiada i que no hauria de ser així. “Cal racionalitzar la burocràcia, però no només en aquest programa” afirma Barbero: “No té lògica estar demanant tiquets del súper, quan s’haurien d’exigir objectius i resultats”, afegeix Amorós.
