Fa poc més de quatre segles un príncep danès reflexionava en veu alta sobre el llindar entre la mort i la vida, la influència de l’una sobre l’altra, i la possibilitat de tria entre les dues. Hereu de les seves cavil·lacions, o com a mínim de les seves angoixes, Santiago Alba Rico recupera la seva ombra, des de l’altra punta de la modernitat, i la col·loca com a títol del seu últim treball: Ser o no ser (un cuerpo), publicat per Seix Barral el passat mes de gener.
Ser o no ser és, en primer lloc -en efecte- un cos, en el sentit que és, i vol ser, un relat, amb tota la seva pastositat i les seves espessors. Lluny de les tesis que es voldrien lliscant sense obstacles per la pista de la teoria, el text d’Alba Rico no deixa d’invocar els cossos sobre els quals reflexiona: els fa lloc, els és amable, els presenta entre sí i gaudeix veient-los discutir. Així, al llarg de les seves pàgines es descobreix, en un seguit d’encontres desordenats i orbitalment reincidents, una passarel·la de personatges mítics, literaris i històrics mirant d’abocar-se una mica de llum els uns als altres: Abraham i Isaac al peu de la muntanya de Morià; Epimeteu -el germà descuidat de Prometeu- en la missió de repartir els atributs entre totes les criatures en els inicis del món; el fantasiós Ícar caient al mar en la pintura de Bruegel el Vell; els mariners d’Ulisses a l’illa d’Ea, convertits en bestiar per obra de Circe; els sis mil esclaus que van decidir anomenar-se Espàrtac i que el general Cras va manar crucificar, un cada deu metres, en el camí entre Càpua i Roma; el vell cortesà vestit amb parracs que va fer plorar Psamètic III -el faraó derrotat per les tropes perses de Cambises-, que no havia deixat anar una llàgrima mentre assassinaven i torturaven els seus fills; però també els tripulants de l’Enola Gay -Paul Tibbets, Claude Eatherly, Bob Caron-, el B-29 que bombardejava Hiroshima un matí d’agost del 1945; i els refugiats sirians amuntegant-se a les portes d’Europa; els cadàvers dels bombardejos via drone de l’era Obama; i l’individu de cinquanta-sis anys, poc cabell, estatura mitjana, anomenat Santiago Alba Rico, prenent un cafè en una terrassa de Madrid amb un boig imaginari.
Lluny de les tesis que es voldrien lliscant sense obstacles per la pista de la teoria, el text d’Alba Rico no deixa d’invocar els cossos sobre els quals reflexiona
És per totes compartit que Santiago Alba, hereu d’una raça antiquíssima els orígens de la qual no es poden albirar, i que poc a poc es va extingint, és un gran contador d’històries. El que tenen les històries, els relats, que els propicia un avantatge respecte moltes altres formes de transmissió del saber, és precisament -com dèiem- que són un cos, que com els cossos, i a diferència dels conceptes nus, s’inscriuen en les coordenades de l’espai i el temps i es sotmeten humilment a les lleis de la física: com que estan fets de matèria -de fumejants cabanyes de fusta, de palaus argentins darrere la cascada o de planetes de metà poblats de criatures estranyíssimes-, hi participem amb tots els sentits -amb els cinc-, i per tant, la seva forma de poblar-nos sempre és més persistent i més poc nòmada. Les cultures polítiques transformadores sempre han atorgat una importància central al relat: per això Fidel o Chávez, que passaven hores i hores conversant amb el seu poble, tenien aquesta forma de parlar tan sensible a les coses concretes, tan agradosa de romandre prop de terra, d’aturar-se a comentar el nom de la tieta segona, la disposició del menjador i del sol de la tarda en què durant una conversa de sobretaula una determinada idea, que en aquell moment es disposen a compartir, se’ls va passar per primera vegada pel cap. Parafrasejant Fernández Liria, que parafraseja Althusser: si la mentida, lluny de ser un discurs abstracte, és un gran massís material de pors, emocions ancorades a la pell, convenciments i rutines circulars, la veritat tampoc pot ser -o en tot cas no té cap possibilitat de guanyar mentre això sigui- mera formulació teòrica, desconnectada de la seva corporalitat i concreció sensitiva. Per això Alba Rico, rapsode i joglar modern, escriu un text de reflexió sobre la persistència o no dels cossos en la cultura occidental deixant-los parlar precisament a ells: no perquè així sigui més bonic o més literari, sinó perquè només així es pot secundar la opció política a què ell es decideix deure’s: la d’aixecar, en paraules de Benjamin, el fre de mà de la Història abans no sigui massa tard.
D’entre totes les històries que habiten Ser o no ser, n’hi ha potser una que, per la seva plasticitat tràgica, reflecteix de forma especialment nítida les tesis que s’hi sostenen: és la de Gordios i Alexandre. Gordios, segons el mite, va arribar a ser el primer rei de Frígia (a l’actual Anatòlia, Turquia) a partir d’una curiosa carambola: l’oracle havia predit que el primer home que travessés la porta Est de la ciutat sobrevolat per un corb seria coronat monarca; i heus aquí que el nostre Gordios, pobre camperol que, aliè a tot, es disposava a vendre les seves verdures al mercat, resulta ser l’escollit. Agraït als déus, el nou rei, després de fundar Gòrdion -capital del país- decideix ofrenar a Zeus la carreta amb la qual havia entrat a la ciutat a vendre verdures, i, per tal d’atorgar un estatut eternitzant al sagrament, lliga el jou dels bous a les columnes del temple amb un nus tan treballat i enginyós que mai ningú no l’hauria de poder desfer. A partir d’aleshores, només aquella persona capaç de desfer el nus de Gordios hauria de poder conquerir Frígia i la resta d’Àsia -i és d’aquí que ve, per cert, l’expressió encara contemporània nus gordià, que fa referència a un problema central i de dificilíssima solució.
La civilització del Nus, diu Alba Rico, contra la civilització del Tall. La del cos, contra la de la fugida del cos. Immersos, com estem, fins les aixelles -naufragant- en el paradigma d’Alexandre
Segles més tard -al IV a.C.-, davant les portes de la ciutat, una comitiva explica les regles autòctones del joc a Alexandre i l’exèrcit que anava a conquerir el món des d’Egipte fins la Índia: si els forasters aconsegueixen desfer el nus se’ls entregarà el regne sense resistència, si no, abandonaran el país sense conquerir-lo. Així que aquí tenim un Alexandre pensatiu davant la carreta, sota el sol del migdia i la pedra blanca, observant el nus en silenci i envoltat per una multitud segura de sí mateixa, presta, diu Alba Rico, «a celebrar con una carcajada el triunfo del ingenio contra la espada y de la paz contra la guerra». El que de cap manera s’esperen els malaurats frigians és que Alexandre traurà l’espasa i tallarà la corda amb un sol gest, per passar immediatament a conquerir la ciutat a sang i foc.
Per Alba Rico, la història d’Alexandre davant el nus gordià il·lumina molts aspectes de la nostra història. En ella s’hi dibuixen, en efecte, dos paradigmes enfrontats: en primer lloc, el del temps circular anterior a la Història, el de l’univers de les certeses en el qual totes les coses es poden anomenar, o fins i tot assenyalar, perquè, de fet, no existeixen ni gaires coses ni gaires noms; el de la repetició, la lentitud, les rugositats, els processos, els cicles naturals. Per l’altra banda, el de l’exèrcit macedoni: el de la immediatesa, la velocitat, l’acceleració, la linealitat, la finalitat, la independència.
La civilització del Nus, diu Alba Rico, contra la civilització del Tall. La del cos, contra la de la fugida del cos. Immersos, com estem, fins les aixelles -naufragant- en el paradigma d’Alexandre -el de la destrucció de tot vincle comunitari, de tot treball creatiu, de tota relació amb el nostre entorn físic; del planeta, en definitiva-, a Ser o no ser (un cuerpo) sembla anar-se desprenent, en veu baixa, però no menys dolguda, una tasca política i un programa: el de construir una societat que pugui superar la densitat asfixiant dels nusos -amb tota la seva càrrega heteropatriarcal, laboriosa, repressiva- sense caure d’altra banda, en els camins d’aquesta fugida, en la reiteració del gest radical del tall, que no guarda mai cap respecte per l’esforç, per la natura, per les xarxes, pels individus que abandona a l’altra banda de la corda, per Frígia sencera (Iraq, Iemen, Ucraïna, Síria) passada pel fil de les espases.
