L’activista i autor teatral Peter Weiss deia al seu cèlebre assaig Notes sobre el teatre documental (1968): “El teatre documental és un tribunal que es posa al servei dels oprimits”. Així doncs, el teatre, per necessitat, per compromís o potser per allò de fer el que el periodisme ha deixat de banda, es posa al servei de la societat civil com a veu fiscalitzadora de la història. Creadors tan dispars com els mexicans Lagartijas tiradas al sol, Simona Levi, Jorge Yaman-Serrano o Alberto San Juan testimonien, a través del teatre, realitats que, de tan reals, poden arribar a ser absurdes.
Colpir i pensar per, després, debatre des de l’objectivitat dels documents, que sovint esdevenen un gag. Com quan veiem, a l’obra El Rey, un monarca Juan Carlos desllorigat escoltant el coronel Tejero demanar a crits: “Todavía estoy esperando que alguien me explique que pasó el 23-F!”; o, al muntatge Camargate, una Victoria Álvarez, examant de Jordi Pujol Ferrusola, explicant les proeses al llit del fill de l’exhonorable president durant el dinar de La Camarga.
El teatre, per necessitat, per compromís o potser per allò de fer el que el periodisme ha deixat de banda, es posa al servei de la societat civil com a veu fiscalitzadora de la història
També, deixant la comicitat dels diàlegs a part –la realitat sempre supera la ficció–, el teatre documental serveix com a element de denúncia; i és la mateixa denúncia el que sustenta tot un entramat de veritats o versemblances que, aparentment, podrien ser fredes i distants (teatre basat en mails, cartes, gravacions). Però la fredor de l’arxiu, paradoxalment, permet un teatre capaç de provocar emocions profundes perseguint la transformació del públic, allunyant-lo del distanciament brechtià.
Fer periodisme a l’escenari
El teatre documental persegueix la finalitat última de destapar la veritat enfront de la injustícia. Jordi Casanovas, mentre presentava Ruz-Bárcenas, deia que el que li interessava no era el com sinó el perquè. Així, allà on no arriba el periodisme per culpa d’entramats judicials i secrets de sumari, hi arriba el teatre. Jorge-Yamam Serrano, autor de Camargate, va crear una dramatúrgia a partir de la controvertida gravació del dinar entre Alícia Sánchez-Camacho i Victoria Álvarez al restaurant La Camarga. “Hi havia una prohibició judicial sobre aquells que fessin pública la gravació del famós dinar de La Camarga. Els periodistes havien de fer veure que no havien escoltat la conversa i no podien fer arribar el material als ciutadans. L’única manera de poder superar aquesta censura era fer l’obra de teatre i canviar alguns noms; i així ho vam fer”, destaca Serrano.
Alberto San Juan, membre de Teatro del Barrio i de la companyia Animalario, va portar a escena El Rey, un retrat devastador del monarca espanyol Juan Carlos I. “L’obra està creada a partir de discursos reals del rei, entrevistes i fragments de llibres de memòries”, explica San Juan. L’objectiu és reflexionar, a través de l’espectacle teatral, sobre el paper que ha jugat la monarquia durant els últims 40 anys. “El discurs oficial diu que aquesta monarquia ha servit perquè hi hagi pau entre nosaltres, perquè la democràcia sigui estable. Jo crec que ha servit per institucionalitzar un sistema de robatori”, emfatitza San Juan.
En el cas d’’El Rey’ (de Teatro del Barrio), l’objectiu és reflexionar sobre el paper que ha jugat la monarquia espanyola durant els últims 40 anys a través de l’espectacle teatral
El documental és un teatre que ensuma el caos, l’ordena i posa llums –i taquígrafs– a episodis o entorns que, de tan reals, sovint se’ns escolen i s’escapen de la percepció crítica i la reflexió individual i col·lectiva. El teatre, a vegades a través de documents aportats per la societat civil –com en el cas d’Hazte Banquero, obra basada en els correus de Blesa que es van filtrar gràcies a la bústia d’Xnet– o gràcies a la reconstrucció de les històries des de les perifèries, assumeix de manera oficiosa la responsabilitat que en algun moment –en aquest país cada cop menys– va tenir el periodisme d’investigació.
Els temps del teatre, més dilatats i no regits per la immediatesa del clic, permeten recuperar la missió del periodisme d’investigació de qüestionar el relat oficial elaborant un discurs de resistència sòlid, gràcies a testimonis, fonts, referències, arxius i filtracions. Revisar el discurs oficial és el que han fet aquests autors, com San Juan, que assegura que els que escriuen la història “sempre esborren les petjades de la lluita popular”. “Als llibres d’història, sempre hi ha una successió cronològica de fets protagonitzats per un general, un president o un secretari general d’un partit… no hi apareixen les vagues a Astúries, la revolució social durant la Guerra Civil o els moviments populars veïnals de la transició”, sentencia.
Els mexicans Lagartijas tiradas al sol treballen en la mateixa línia en la seva creuada per destapar els draps bruts de la corrupció a Mèxic. A partir d’entrevistes i vivències com les dels periodistes Nadia Vera i Rubén Espinosa, assassinats de manera extremadament violenta a Veracruz per oposar-se a les mesures polítiques, socials i econòmiques del govern de la ciutat, la companyia teixeix un entramat d’històries en format conferència o docuficció amb la intenció de qüestionar el discurs governamental.
Digestions lentes
La connexió ètica amb el públic espectador que dóna l’accés a la informació, les declaracions, els arxius, les fonts i les referències permet elaborar un discurs de resistència molt més sòlid i efectiu. D’aquesta manera, el teatre no permet que el públic marxi de la funció sense deures, sense establir un procés de debat i de recerca a posteriori, una digestió més lenta, només sadollada amb la indagació. El teatre documental obliga el públic a marxar amb una motxilla de tasques per fer o amb la sensació –conscient o no– que les obres no t’abandonen i resten latents en l’imaginari fins que el conflicte que plantejaven torna a ser noticiable. És impossible no pensar en Camargate durant els judicis del cas Pujol o en Hazte Banquero llegint les darreres notícies del cas Bankia.
Teatre contra l’oblit
No obstant això, sense una motivació basada a evitar l’oblit, a vèncer el silenci i denunciar, el teatre documental o polític perdria la seva raó de ser. Aquestes propostes escèniques, doncs, se sustenten en la implicació eticopolítica i el transvasament del periodisme i el seu codi deontològic. Segons Roland Brus, autor alemany, revisor del teatre documental i creador, el 1992, de la companyia Ratten (obres fetes per sense sostre), el teatre documental va sorgir de “la fam per una dosi de realitat”.
L’art dramàtic pot funcionar com un reflex de la societat, un mirall on els personatges viuen històries semblants i prenen decisions, bones o dolentes, però el teatre documental va més enllà, ja que un dels seus objectius és crear consciència des de l’anàlisi.
A principis del segle XX, Piscator, Brecht, Artaud i Weiss van experimentar amb tècniques i teories, guiats per un interès de tipus social per aconseguir un acostament cap al coneixement de la seva història. El ressorgiment del teatre documental va ser als anys 90, a l’Alemanya de després de la caiguda del mur, i enfonsava les seves arrels en el teatre polític d’Erwin Piscator –el pare espiritual del teatre documental, per més que la seva obsessió per portar la realitat a l’escenari fos l’origen de la seva fallida econòmica– i el teatre dels anys 60.
“És una experiència que passa de la representació a la recerca. El teatre es converteix en el vehicle per descobrir altres formes de vida i contextos i obre nous microcosmos”, assenyala Brus, que fa més de quinze anys que treballa en aquesta modalitat.
Sigui com sigui, teatre per reconstruir les altres històries, les silenciades, i denunciar corrupcions i injustícies. Teatre al servei del periodisme o periodisme al servei del teatre
Així doncs, aquestes propostes que utilitzen experiències amb individus reals que defensen les seves pròpies biografies van més enllà del teatre merament documental. És el cas de Nadia a La Conquesta del Pol Sud, la història d’una jove afganesa explicada per ella mateixa en escena; o el muntatge Mos Maiorum, que reproduïa paraula per paraula, gràcies a uns auriculars, els diàlegs que havien mantingut els actors a la frontera de Ceuta. Els mexicans Lagartijas tiradas al sol encara van més enllà amb la seva obra Montserrat i, fent servir la tècnica del mockumentari, inventen un documental de ficció on recullen tones de veritat i denúncia a partir d’un testimoni inventat.
El teatre documental és teatre necessari, teatre militant, teatre reflexiu. Sigui com sigui, teatre per reconstruir les altres històries, les silenciades, i denunciar les corrupcions i les injustícies. Teatre al servei del periodisme o periodisme al servei del teatre. Teatre per no oblidar (-nos).
*Article publicat a la ‘Directa 428’. Subscriu-t’hi!
