Quants accidents de trànsit es registren anualment a la ciutat de Barcelona? Quants d’aquests són mortals? L’any 2015 es van registrar 9.095 sinistres amb el resultat de 27 víctimes mortals. A aquestes xifres n’hauríem de sumar tots aquells que moren per causes produïdes per la contaminació i que sempre oblidem d’incloure. Encobrir aquestes morts i amagar que vivim en ciutats conquerides per l’automòbil i que maten de forma directa i indirecta milers de persones l’any és un error que fa massa que dura.
No obstant les dades, no sembla que les autoritats municipals tinguin intenció de revertir la situació, la qual cosa és preocupant. Tanmateix, hi ha una solució. En els últims deu anys, s’ha vist un augment considerable de l’ús de la bicicleta a les ciutats, un mitjà de transport nét, que no produeix cap mena de gas nociu, com tampoc causa contaminació acústica de cap tipus. Moure’s en bicicleta condueix a crear una societat més sana i en forma, ja que a la vegada que ens movem per la ciutat fem esport i això té conseqüències positives en la nostra salut, tant física com mental.
L’any 2015 es van registrar 9.095 sinistres de trànsit i 27 víctimes mortals a la ciutat de Barcelona
La solució és clara doncs, però per què no s’aplica? Com és que any rere any s’adverteix de forma reiterada dels nivells de contaminació a la ciutat i la perillositat que això comporta però no fem res per canviar-ne la dinàmica? D’excuses n’escolto diàriament: el que viu a la part alta de la ciutat i a les vuit del matí no té ganes d’agafar la bici o el metro i ha trobat en l’escúter que s’ha comprat fa un mes aquella comoditat que tant necessitava i trobava a faltar en el seu dur dia a dia, o el company de feina que fa uns anys va decidir anar a viure al Maresme i ara, ha d’agafar el cotxe cada dia mentre es queixa aturat a la ronda amb altres centenars de persones que criden, s’indignen i es posen en perill a ells i a la resta de ciutadans amb l’estrès que suposa la rutina de la gasolina.
No em vull equivocar, però tampoc vull matissar el problema. La comoditat és un fet i el cotxe n’és la màxima expressió. Hi ha milers de persones a la ciutat que podrien substituir la moto o el cotxe i no ho fan. És senzill, un problema no existeix si no hi penso i si ni tan sols me l’he arribat a plantejar. Tot i això, el problema els continua afectant de forma directa i sense cap treva.
Els ciclistes ens hem vist amenaçats pels conductors que obliden què som persones i som fràgils
El pitjor de tot és la resposta que patim sovint els ciclistes a la nostra ciutat. No seran pocs les persones que s’han vist increpades per un vianant un pèl ignorant que ens veu com una amenaça mortal i que recorda amb nostàlgia el desarrollismo franquista, quan comprar un cotxe era la màxima realització a què aspirava una persona. O bé d’altres situacions en què els ciclistes ens hem vist amenaçats entre taxistes i repartidors que, a conseqüència de passar massa hores darrere un volant, s’han oblidat de què són persones, fràgils, i són capaços de passar-te pel costat a tota pastilla, fent eslàlom mentre et renyen perquè ocupes una part del seu territori privat.
Com és doncs que milers de persones segueixen agafant el cotxe per travessar la ciutat deixant-ne un rastre de mort? Com és que hi ha tantes persones que es neguen a generar un millor clima físic i mental a les nostres ciutats? No podem normalitzar la falta de responsabilitat i la poca empatia d’alguns. L’única forma de millorar i produir canvis és implicant-se i fent-se propi un problema. La força del canvi és nostre i la possibilitat depèn de pensar-hi una mica més.
*Guillem Roig Serra és usuari de la bicicleta i estudiant d’arts i disseny
