Home al límit

Hana-bi va suposar la reconversió definitiva de Takeshi Kitano, còmic televisiu i antiheroi de films d’acció, en un autor amb repercussió internacional. Recuperada vint anys després de la seva estrena mitjançant una edició videogràfica remasteritzada, la pel·lícula tracta d’un detectiu en procés d’implosió: la seva filla va morir, la seva dona està molt malalta i el seu company ha quedat paraplègic després d’un tiroteig.

Al film, dominen les imatges estàtiques i la contenció expressiva. Tot presagia un final fatal. Una mena d’harmonia, sempre a punt de trencar-se, és el denominador comú que cus les escenes d’acció –en què la brutalitat s’esguarda amb distància– i les escenes dramàtiques, en què la tendresa es reflecteix de manera silenciosa.

Hana-bi és un memorable artefacte estètic i narratiu. Kitano, però, flirteja amb l’autocompassió (o amb el fatalisme) en el seu retrat d’una masculinitat entesa com una lluita per contenir els impulsos violents. Atès el laconisme de la proposta, no queda clar si es tracta d’una advertència o d’una elegia.