El foc fascina la humanitat des del seu descobriment i ha estat un element imprescindible per al desenvolupament de la civilització. La seva espectacularitat desperta eufòria col·lectiva i la seva visió sagrada esdevé un nexe d’unió per a les comunitats que es reuneixen al seu voltant. Les flames són un tret essencial de moltes festes populars, en què el foc es converteix en protagonista i, en gran mesura, evita que la tradició desaparegui. Moltes d’aquestes celebracions que tenen lloc arreu dels Països Catalans comparteixen un origen i un procediment, encara que la gent que les organitza desconegui que la pràctica apresa de les generacions precedents està més estesa del que podien haver arribat a imaginar. Compartir aquests coneixements i valorar els costums de foc han estat els objectius principals del II Simposi Internacional de Focs a la Mediterrània, organitzat per l’entitat cultural Carrutxa i celebrat a Reus el mes de maig passat. La trobada va aplegar representants d’arreu del territori i també gent provinent d’altres zones de l’Estat espanyol, com Andalusia, i d’altres països com Itàlia.
La importància de la trobada rau en la creació d’una xarxa que ha permès posar en contacte persones que desenvolupen una mateixa festa sense ser-ne conscients i crear sinergies entre elles per poder compartir projectes en un futur. Els seus testimonis han posat llum a la situació actual de les festes de foc als Països Catalans, que, per bé que és complicat fer-ne una radiografia global, compten amb un bon estat de salut.
El foc als Països Catalans
Les festes que tenen el foc com a element central gaudeixen d’una situació difícil de millorar a casa nostra. Les fogueres de Sant Antoni a l’hivern i les de Sant Joan a l’estiu són unes de les més populars, però trobem celebracions amb torxes, falles, atxes (metxa d’espart), aixames (torxa d’espart) o fanalets arreu. Tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes Balears, encara se celebren centenars de festes de foc, un fet que denota que la tradició segueix ben viva. A la Catalunya Nord, però, la tasca resulta més dificultosa pel poc reconeixement institucional. Ricard Català, membre de l’Associació d’Estudis Fallers, està convençut que s’han recuperat totes les facetes de les celebracions de foc al País Valencià. La pirotècnia és el seu tret diferencial i les falles en són el màxim exponent. La Unesco va declarar les falles Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat el mes d’octubre passat i, per a Català, aquesta és una gran oportunitat per poder articular millor els valors tradicionals i reconduir-los. L’objectiu no és que la festa es converteixi en un esdeveniment arcaic, sinó que les institucions es comprometin a protegir els seus elements típics com poden ser la sàtira o les músiques i, alhora, permetin que continuï viva i que sigui la gent qui decideixi com ha de ser en tot moment. La tradició, segons ell, “és com un riu que va sedimentant, l’acumulació de com ha anat evolucionant”. En el cas de les falles, la seva importància ha derivat progressivament de la denúncia a l’estètica, condicionada pel premi que s’entrega a la més ben valorada. Tot canvi genera debat i reticències, però Català és del parer que, en aquest sentit, el reconeixement institucional comporta més potencialitats que restriccions i que, tot i preservar part de la tradició, és natural i positiu que la festa muti.
La música, les glosses i el foc protagonitzen la festa dels foguerons, que, més enllà de ser una cita obligada per al veïnat, ha suposat un gran intercanvi cultural
Toni Torrens, mallorquí i impulsor dels foguerons de Gràcia, coincideix que la situació de les festes de foc a les Illes Balears és immillorable i exposa el canvi que s’ha produït durant els darrers anys: “En diversos pobles, sobretot durant la dictadura franquista, els ajuntaments s’havien apoderat de l’organització de l’acte en detriment de les confraries i el poble s’hi havia implicat menys, però ara això està canviant i hi ha una gran participació ciutadana, que va en augment”. Aquesta mobilització ha contribuït a la recuperació d’algunes festes i també ha comportat l’expansió de les ja existents. Torrens també va posar el seu granet de sorra en la divulgació, ara fa 25 anys, quan va decidir importar la festa de Sa Pobla al barri barceloní de Gràcia. L’any 1992, els seus tres fills estaven estudiant a Barcelona i, juntament amb una amiga que feia vint anys que residia a la vila, va sorgir la idea de portar el foc al bell mig de la capital catalana. Tot semblava indicar que seria impossible, sobretot per l’estricta normativa d’usos de la via pública que impedeix o adultera aquest tipus d’esdeveniments, però, sorprenentment, els foguerons de Sant Antoni van arribar a la plaça del Diamant per quedar-s’hi. El que diferencia la recreació de l’original és que, a Barcelona, només s’hi ha instaurat la part lúdica, sense el pes religiós que encara té a Sa Pobla. La música, les glosses i el foc protagonitzen la festa, que, més enllà de ser una cita obligada per a moltes veïnes, ha suposat un gran intercanvi cultural.
Però les festes de foc no ho tenen fàcil a tot el territori. A la Catalunya Nord, el panorama és diferent i el ventall d’oferta, més reduït. De fet, no hi ha cap data oficial al calendari amb falles o fogueres, encara que per Sant Joan –tot i no ser festiu– se’n facin a molts municipis. L’única celebració genuïna de la zona –i que continua viva– és el ball del Tio Tio, conegut a diversos municipis com a Tio Fresco. La festa té lloc a les acaballes del Carnaval, generalment dimarts gras o dimecres de cendra, i actualment se celebra a dotze pobles. Segons Guillem Dalmau, copresident de l’Associació Costumari de Catalunya Nord, es tenen pocs detalls sobre aquesta festa a la zona i els primers documents on apareix daten del segle XX, concretament, de l’any 1908. L’esdeveniment segueix viu, però ha disminuït lleugerament amb el pas del temps i s’ha perdut a onze municipis on es feia. La seva posada en escena es basa en un ball en què les participants van vestides de blanc, amb la cara enfarinada i una espelma, amb l’objectiu de calar foc al paper que les altres persones porten enganxat a la part del darrere del cos. L’escenari on es desenvolupa ha canviat i ha passat de ser la plaça major de nit a una sala coberta per protegir-se del fred. També s’ha modificat el fet que les persones que hi participaven, en un primer moment, eren només homes i ara és un ball mixt.
Comunitat d’origen i gent forana
Les festes de foc no estan exemptes de problemes i sorgeixen diversos debats al seu voltant. El reconeixement institucional ha esdevingut una gran embranzida, un revulsiu per recuperar festes perdudes, augmentar la participació de la gent i fer un gran pas en la divulgació de les tradicions. Un premi a la feina feta, però, que és ple de clarobscurs i genera controvèrsies. Un cas paradigmàtic és el de les falles del Pirineu a Catalunya o les de Sant Josep al País Valencià, que han estat declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la Unesco, fet que les ha revaloritzat, però també ha fet aparèixer possibles amenaces. El director del Museu Etnològic de Barcelona, Josep Fornés, es mostra contundent davant d’aquest escenari: “L’alternativa és la mort”. Fornés destaca que el turisme és un mal menor necessari per evitar l’extinció de les festes i situa el problema en l’excés de control. “La gent fa la festa i el poder s’esgarrifa quan la població no té por. Un mecanisme de control és la patrimonització, quan l’establishment vol continuar exercint el seu rol dominant; i una solució és declarar aquell acte d’interès nacional”, assegura, tot criticant durament la divisió classista que suposa fer distincions dins l’àmbit de la cultura popular. Tal com afirma l’antropòloga Dolores Juliano, “la cultura és popular o no és cultura i quan una elit acadèmica entra en joc per constatar que el que es fa en un indret és millor que el que fan al municipi del costat es trenca amb aquesta premissa”. La festa és del poble i actua com a element de cohesió, és útil socialment perquè enforteix els llaços entre diferents membres d’una mateixa comunitat i el seu gaudi. La visió de Fornés és molt similar a la de l’antropòloga Josefina Roma, que planteja que hi ha dos tipus de festa. Les més espectaculars, subvencionades per la Generalitat de Catalunya, que compten amb la protecció pel poder, i les que no assoleixen l’excel·lència, que només busquen la diversió pròpia i topen amb traves burocràtiques. L’aparició d’aquesta distinció ha provocat un canvi de model en les festes, que pot desencadenar dues derivades diferenciades en la població: que la gent decideixi anar-les a veure –en qualitat d’espectadora– i desestimi organitzar-ne una de pròpia al seu poble o bé que la influència d’aquests focs impressionants esdevingui un motiu per imitar la festa.
És evident que calen unes proteccions mínimes, però les traves burocràtiques o l’excés de mesures de seguretat fan que, sovint, la festa no se celebri
Una conseqüència directa d’aquesta popularitat és l’augment de públic i, en alguns casos, la massificació. Roma creu que cal diferenciar entre la gent turista i la forastera. Sempre és positiu que algú s’interessi per la cultura popular, però la seva presència no ha d’interferir ni modificar la funció social de l’esdeveniment. Les turistes paguen per veure la festa i, per tant, pretenen que compleixi les seves expectatives, un pensament que també comparteixen les habitants del poble, que sovint fan tot el possible perquè sigui així, encara que impliqui canviar la festa per un interès propi. Quina és la solució davant aquest fenomen? La clau de l’èxit es troba en l’equilibri. “La festa ha de ser un element de cohesió i la seva massificació comporta el risc que es converteixi en un mer espectacle o que la fama se la mengi”, assegura l’antropòleg Salvador Palomar, que parla del concepte comunitats d’origen per fer referència al conjunt de persones que tenen arrels al municipi. “És inevitable que es popularitzin les festes en una societat com l’actual, el problema és que només hi hagi forasters. Si la comunitat d’origen funciona, no hi ha problema perquè vingui gent de fora. La crisi arriba si només és per aquestes persones”. Sovint, aquesta convivència es reparteix entre els diferents moments de la festa. Així doncs, podem observar que la preparació acostuma a ser un moment íntim de la comunitat, mentre que l’esdeveniment és compartit amb gent forana.
Una tradició viva
Avui dia, és complicat copsar els límits que diferencien les festes populars als pobles i a les ciutats, una divisió que era molt marcada antigament. Però sí que existeixen aspectes que afecten d’una o altra manera. En l’àmbit rural, una de les preocupacions principals és la manca de canalla a qui transmetre la festa i que pugui gaudir-la, ja que, sovint, la gent adulta és l’encarregada de la preparació i la mainada és qui la desenvolupa. En l’àmbit urbà, el que ha perjudicat les festes populars al carrer ha estat el classisme social. Va ser la mateixa gent que va considerar que es tractava d’un costum de pobres i va acabar matant les fogueres a les ciutats. Aquest fenomen va tenir lloc paral·lelament a la superació de la postguerra, quan la població va començar a tenir diners que podia destinar a altres propostes d’oci i es va desentendre dels vells costums. Les normatives estrictes d’ús de la via pública –ordenances municipals– també es podrien considerar una altra causa que ha ofegat les festes amb foc als nuclis urbans, però, avui dia, aquesta problemàtica s’ha fet extensiva a municipis mitjans. És evident que cal establir unes proteccions mínimes, però les traves burocràtiques o l’excés de mesures de seguretat que s’exigeixen –amb despeses elevades o tràmits massa complexos– fan que, sovint, la festa no se celebri o es faci en un format que la devalua.
La massificació descontrolada i les normatives sancionadores, doncs, són alguns dels inconvenients principals amb què topen la majoria de festes de foc, però cadascuna d’elles esdevé un cas singular i afronta i supera les limitacions per mantenir una tradició que segueix ben viva. Malgrat les pedres en el camí, ens trobem en un moment satisfactori. Entre les persones involucrades en la cultura popular, hi ha la sensació generalitzada –sobretot en relació amb les festes de foc– de viure una època de canvis que ha suposat un fort impuls per a la recuperació d’aquestes celebracions.
*Article publicat al número 433 de la Directa
