De la Catalunya Nord i de les Guilleries ens alertaren fa quinze anys: ens volen encolomar una línia de Molt Alta Tensió. Al Sud no tenia nom; al nord, en deien THT (très haute tension). Una tarda a Cistella la vam batejar, en diríem la MAT. Ens hi vam aplegar més de cinquanta persones de diferents comarques catalanes. Unes representàvem entitats ambientalistes, altres venien en nom d’associacions i algunes ho feien en nom propi; moltes venien de lluites anteriors i altres eren noves. Vam batejar la MAT i va néixer la plataforma que la negava, que no la volia ni al pati de casa ni enlloc, que estava per fer de l’energia un bé comú (generació distribuïda en mans de la ciutadania) i un bé preciós que calia administrar sàviament (estalvi, eficiència, nova cultura de l’energia) i no per permetre que esdevingués un ostatge en mans de les multinacionals.
Va ser una bona idea veient l’èxit perquè, si ara busqueu l’expressió No a la MAT a la xarxa, en trobareu unes quantes. Era plataforma compartida per posar-s’hi dempeus i mirar amunt amb orgull i amb dignitat. L’orgull i la dignitat de qui defensa el seu poble, el seu territori, els seus paisatges; en definitiva, la seva identitat. També va ser la xarnera que va articular diversos moviments de la societat civil. No ens atrevim a dir que Salvem l’Empordà en va ser la mare, però sí que podem afirmar amb tota seguretat que en va ser la llevadora, l’artesana del seu naixement i la dida que la va alletar fins que va caminar amb força i va alçar la mirada amb orgull. La plataforma va reptar el Goliat que tenia davant sense parpellejar: ni més ni menys que el lobby elèctric (lobby? Que caram! Siguem clars: màfia) i l’aparell de l’estat (portes giratòries, les mateixes cares i els mateixos interessos). Entremig i en terra de ningú hi havia gent transparent, inconsistent, de mirada esquiva i opaca. Politiquets de Parlament suats de suor freda per por a caure de la poltrona i politiquets de Parlament suats per l’excitació de poder pujar a la poltrona. Encara sort dels alcaldes i les alcaldesses, que emmirallant-se amb els élus de la Catalunya Nord, conjurats a Montferrer, s’associaren i lluitaren al nostre costat. De fons, el teló de la falsa realitat econòmica del desenvolupament, del capitalisme, del creixement il·limitat i paroxístic, al darrere del qual els titellaires compten bitllets i, al davant, els espectadors no són persones sinó consumidors compulsius.
La plataforma va reptar el Goliat que tenia davant sense parpellejar: ni més ni menys que el ‘lobby’ elèctric (‘lobby’? Que caram! Siguem clars: màfia) i l’aparell de l’estat (portes giratòries)
Es va perdre? Es va guanyar? Al final la MAT es va fer, però també va quedar una història d’orgull i de dignitat. I de raó! Cambres de Comerç, FOEGS i PIMECS, on sou? A la panxa del bou on no hi neva ni hi plou! No havia de servir la MAT per abaixar els preus de la llum? Ja ho heu vist aquest hivern! Col·legis d’Enginyers! No dèieu que l’AVE no podia funcionar sense la MAT? Doncs, miracle!, ho va fer durant una colla de mesos. I les energies renovables? No havien de créixer com bolets al voltant de la MAT? Doncs no, fals miratge: acabades les primes i subvencions, acabades les renovables. Però ja ho sabem, en aquesta pel·lícula de morts vivents amb memòria de peix, els “ecologistes” seguim sent uns idealistes somiatruites, immadurs, incoherents i contraris al desenvolupament, heretges de la nova religió: l’economicisme. Activistes incansables, no només vam lluitar, també vam sembrar llavors d’empoderament i de sobirania. Les nostres eines: informació, participació i assemblearisme. Els nostres fruits: poder popular, mobilitzacions ciutadanes als carrers i a les places, allà on som fortes i forts. Els carrers de La Jonquera, Girona, Perpinyà i Barcelona conserven encara les nostres petjades.
Joan Martí i Tavi Llorente van ser portaveus de la Plataforma històrica No a la MAT
