Es reivindica fill del Pacífic (Colòmbia), una regió que s’ha desenvolupat a través del riu, l’agricultura i una educació basada en l’oralitat, la gestualitat i la música. Explica com aquesta zona enclavada a l’oest colombià busca el seu destí davant d’una metròpoli que, a més d’invisibilitzar-la, sempre l’ha utilitzada en benefici propi; tant durant l’etapa esclavista del segle XVIII com ara, quan cedeix les seves terres a companyies que n’extreuen or, coltan i altres recursos naturals. Davant d’aquest embat, que posa en perill una cosmovisió lligada al camp i a 1.300 quilòmetres de costa, diversos joves busquen fórmules perquè els poblats decideixin com volen organitzar-se. Amb 33 anys, Harrison Cuero forma part del col·lectiu que treballa per facilitar un procés constituent. A través del cinema i altres mitjans, aquest expert en drets territorials apodera la comunitat negra per aconseguir que, des de l’autonomia política, esdevingui un agent democratitzador de la societat colombiana.
Quan et vas implicar en la defensa de la comunitat negra colombiana?
Jo vaig néixer a Guapi, un municipi del Pacífic on l’Estat ha implementat les principals estratègies econòmiques a la regió. Durant l’adolescència, no vaig tenir més problemes que els propis de la meva edat. Els canvis van arribar a la Universitat de Popayán, una ciutat on el passat colonial es reflecteix en l’urbanisme i en una mirada racista que impregna tota la població. Allà, em vaig adonar de què significa ser negre. No tant pel contrast físic, sinó per les diferències socials i econòmiques.
Et vas sentir exclòs?
Tenia menys coneixements en economia, física o química, matèries sobre les quals havia rebut poca formació. És un fet que il·lustra la dualitat que sempre ha caracteritzat Colòmbia: es garanteix la igualtat de drets, però, a l’hora de la veritat, alguns sectors en queden exclosos.
En quins àmbits us sentiu discriminats?
Amb la llei de 1851, per exemple. Va abolir el sistema esclavista, però no va tornar les terres a la població negra, sinó que molta d’aquesta gent va romandre a les hisendes com a servent en condicions iguals o pitjors. I això ha quedat en el nostre subconscient. L’escriptor Manuel Zapata Olivella ho qualifica de “carimba mental”. Ell diu: “Si abans tenies la marca d’esclau a la pell, ara la tens a la ment”, cosa que expressa la baixa autoestima i la incapacitat per rebel·lar-te.
Les lleis posteriors no han ajudat a canviar aquesta mentalitat?
La comunitat negra vam desaparèixer de l’ull institucional. Ni la llei de 1959 no parla de nosaltres. Tan sols diu que el Pacífic colombià és una reserva forestal on trobem animals i plantes. I, a la Constitució de 1991, només se’ns menciona en un dels 400 articles.
De tota manera, el 1993, es va introduir un decret que reconeix el dret de la comunitat negra a viure de les seves terres…
Sí, però la dualitat s’ha mantingut: sobre el paper, tenim drets, però, després, domina la mateixa cosmovisió blanca i urbana. No trobaràs cap home ni dona negres a les Corts, cosa que l’actual president del país, Juan Manuel Santos, justifica amb l’argument que el seu gabinet no funciona per quotes sinó per meritocràcia. Per tant, està dient que cap negre no està capacitat per ser ministre. I, als acords de pau signats l’any passat a l’Havana amb les FARC, només tres de les vint pàgines estan dedicades al capítol ètnic.
Es menysprea la diversitat cultural des del poder?
Tenim una elit que mai no s’ha sentit colombiana i que actua en funció dels interessos globals
Tenim una elit que mai no s’ha sentit colombiana i que actua en funció dels interessos globals. Quan, als anys 80, es parlava d’extractivisme, va cedir les nostres terres a les companyies mineres; quan va irrompre l’onada ambientalista a la cimera de Rio de 2002, aleshores va aprovar un conveni que protegia la biodiversitat i els pobles ancestrals; i, ara que el capitalisme busca noves àrees d’explotació, torna a utilitzar el Pacífic com a “locomotora del desenvolupisme” perquè l’agroindústria operi en aquest territori.
Quins arguments utilitza?
La guerra amb les FARC. Va expulsar la guerrilla de la zona andina i, com que es va replegar al pacífic, l’Estat va tenir la coartada de combatre la guerrilla per entrar al territori i quedar-se les nostres propietats, moltes de les quals han estat entregades a empreses i terratinents. Aquesta ha estat l’excusa per militaritzar la zona, fet que ha provocat el desplaçament de població i l’obertura dels projectes extractivistes dictats pels grans agents neoliberals.
Què plantegeu des del Procés de Comunitats Negres?
Continuar amb els aixecaments populars –al municipi de Buenaventura se n’han produït alguns– i visibilitzar que som una comunitat de vuit milions de persones, no pas de 4,5 milions com diu l’Estat. Quan la gent pren consciència, això fa que, si abans dèiem que érem mestissos, ara ja diem que som negres. Un canvi cultural bàsic perquè la població esculli el model educatiu i institucional que desitja. Aquest és el camí que hem iniciat a tota la regió.
Article publicat al número 436 de la Directa
