Són dos quarts de set de la tarda i al Centre d’Acolliment Residencial de la Zona Franca ja no poden acceptar més gent. La desena de persones que es queden fora s’afanyen a buscar l’autobús per enllaçar amb el següent recurs municipal per a gent sense sostre que encara no ha tancat. Només hi ha dues opcions: Sarrià o Nou Barris. Entre aquestes persones, alguns porten el mapa que subministra el Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) de l’Ajuntament de Barcelona. Un d’ells és en Fuseini, sol·licitant d’asil de Ghana que fa dues setmanes que és a la ciutat i que corre per creuar la ciutat de punta a punta i ser novament rebutjat al centre de Sarrià. Des que va arribar a Catalunya, dorm al carrer.
Hem pogut contactar amb mitja dotzena de sol·licitants d’asil a qui els serveis municipals del SAIER han derivat a recursos per persones sense sostre que actualment estan col·lapsats
L’equip tècnic rebutja donar cap mena d’informació, però sembla clar que no és una situació excepcional. “Aquí no podem fer distincions”, asseguren, mentre afirmen que aquest estiu estan especialment col·lapsats de demandes. En les darreres setmanes, la Directa ha pogut contactar amb mitja dotzena de sol·licitants d’asil a qui els serveis municipals del SAIER han derivat a recursos per persones sense sostre que actualment estan col·lapsats. Algunes han dormit al carrer. D’altres ho han pogut evitar per la solidaritat de grups de veïnes.
A gairebé dos anys que Barcelona es declarés ciutat d’acollida amb l’inici de la implementació del pla Ciutat Refugi, la realitat dels sol·licitants d’asil sense sostre topa amb les declaracions d’intencions dels i les responsables polítiques. L’Ajuntament afirma estar fent “enormes esforços” i considera que els casos són, en tot cas, puntuals. “Ens estem gastant un dineral en la fase zero d’acollida” assegura Jaume Asens, regidor de serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona.
Segons dades recents del mateix consistori, el 2016 van invertir vuit-cents nou mil euros en acollides d’emergència per a sol·licitants acabats d’arribar i enguany preveuen arribar fins als 1,4 milions. Amb aquests diners s’haurien estat pagant albergs i hostals per a persones acabades d’arribar amb l’objectiu específic de no derivar-los als albergs de sense llar i evitar, així, possibles conflictes no desitjats.
Jaume Asens és clar: “El nostre objectiu és generar recursos pont per a evitar que el refugiat s’acabi derivant als recursos per a la resta de gent en risc d’exclusió”
L’Ajuntament assegura estar treballant amb l’entitat Filles de la Caritat perquè cobreixi també aquestes necessitats. Asens és clar: “El nostre objectiu és generar recursos pont per a evitar que el refugiat s’acabi derivant als recursos per a la resta de gent en risc d’exclusió”. I per això, subratlla, van crear el pla Nausicaa, que dóna cobertura a una vuitantena de sol·licitants d’asil que ja han esgotat el seu recorregut dins dels recursos del pla estatal. Malgrat tot, el relat de les persones afectades sembla posar en qüestió l’excepcionalitat dels casos. Una situació que s’agreuja, a més, davant la lentitud de l’oficina d’estrangeria en respondre a les peticions d’asil, període que ha augmentat dels deu dies a entre dos i tres mesos. Cal recordar que aquest és un requisit indispensable per acollir les sol·licitants dins dels recursos del pla estatal d’acollida que, d’altra banda, també estan col·lapsats.
Segons la darrera memòria anual publicada pel SAIER, l’any 2015 el 23% de les sol·licitants d’asil ateses pel recurs municipal van ser classificades com a sense sostre. Segons fonts de l’Ajuntament això no significa que dormissin al carrer, sinó que “representa una etiqueta per a poder derivar-los a un recurs d’habitatge”. Durant el 2017 hi ha hagut un augment exponencial de les atencions, que a 30 de juny ja sumaven la xifra de 8.594, pràcticament les mateixes que en tot l’any passat i el doble que el total registrat l’any 2015. Així doncs, considerant que el percentatge fos similar avui dia –extrem que no han aclarit les fonts consultades– el nombre de sol·licitants d’asil que demanen un lloc on dormir podria ser molt elevat.
Històries amb rostre humà
En Ramzi, un noi sirià de 21 anys d’Alep, i l’Ahmed, natural d’Idlib i desertor de l’exèrcit sirià, també van viure situacions idèntiques. Tot i arribar a la ciutat i fer els tràmits pertinents amb quinze dies de diferència, la resposta del SAIER va ser la mateixa en tots dos casos. Els van dir que anessin als albergs municipals a provar sort, tot i assegurar-los que difícilment hi trobarien lloc, ja que hi havia cues de fins a tres setmanes. En el cas del Ramzi, a més, van afegir que un dels centres estava tancat per una plaga.
“Vaig decidir venir en veure les manifestacions de Barcelona a favor d’acollir refugiats; vaig pensar que se’m rebria bé, però està resultant tot el contrari”, afirma un jove sirià entre dolgut i desconcertat
Excepte en aquest darrer, gairebé tots els casos consultats van rebre dels serveis municipals un mapa i un paquet d’informació i ajuda on figuren diversos errors en les línies d’autobusos, amb informació contradictòria, línies que no existeixen i busos que no circulen a prop del recurs en qüestió. En Ramzi recorda que també els van proposar d’anar al menjador social del Paral·lel, però que un cop allà li van demanar tenir un assistent social assignat, cosa que no poden aconseguir sense estar empadronats abans, un tràmit que pot comportar setmanes. “Vaig decidir venir en veure les manifestacions de Barcelona a favor d’acollir refugiats; vaig pensar que se’m rebria bé, però està resultant tot el contrari”, afirma entre dolgut i desconcertat.
Una altra treballadora social, que demana mantenir el seu anonimat per qüestions professionals, afirma que al mes de maig es va trobar al metro amb un sol·licitant d’asil afgà que feia cinc dies que dormia al ras. El va acollir a casa i el va ajudar a aconseguir recursos: “És una autèntica gimcana, no se’ls facilita res i cal ser molt persistent per aconseguir qualsevol cosa”, relata.
Aquesta és la situació en la qual també es va trobar en Sameola, de 19 anys i que va arribar el març de 2016 a Barcelona després d’una llarga travessa des d’Afganistan. Afirma haver estat deu dies dormint al metro i a parcs públics mentre anava cada matí al SAIER a demanar ajuda. Explica que els tres primers dies l’hi van dir que dormís al carrer i no va ser fins al tercer que li van recomanar anar als recursos per gent sense sostre, on tampoc hi havia lloc. Destaca la poca ajuda que va rebre en un entorn completament nou per a ell: “No sabia ni com prendre el bus i els llocs on em deien d’anar eren allunyats i molt complicats de trobar per a mi”, es lamenta.
Després de deu dies seguits perseverant, finalment li van concedir un hostal on va quedar-se 25 dies. Passat un llarg periple i un any i mig després, actualment es troba feliçment en un pis del pla Nausicaa de l’Ajuntament de Barcelona, estudiant mecànica i castellà, però sense oblidar que la seva arribada va ser molt poc acollidora.
L’Ajuntament manifesta els seus esforços i subratlla que no és la seva responsabilitat: “Aquesta fase hauria de ser assumida per l’Estat, que és qui cobra pel que nosaltres estem fent”
Mig any després de reclamar l’arribada de més refugiades i dos anys després d’assegurar –en plena efervescència mediàtica– que la ciutat estaria preparada per a rebre 1.200 sol·licitants d’asil, la ciutat de Barcelona es troba encara amb la incapacitat de preparar l’acollida per a un contingent molt més reduït i que arriba amb un comptagotes constant. Tanmateix, l’Ajuntament manifesta els seus esforços per a reforçar la primera acollida mentre subratlla que aquesta no és la seva responsabilitat: “Aquesta fase hauria de ser assumida per l’Estat, que és qui rep els fons europeus i cobren pel que nosaltres estem fent” assegura Asens, qui afirma haver traslladat a Madrid i les instàncies europees la voluntat de Barcelona d’accedir als Fons d’Asil, Migracions i Integració (FAMI) europeus.
La Llei 12/2007 de Serveis Socials indica que la gestió de prestacions d’urgència social és competència municipal, però el Manual de Gestió del sistema d’acollida estipula, en l’apartat c.2.1., que la responsabilitat d’allotjament i manutenció provisional dels sol·licitants és de l’entitat assignada a la primera acollida. En el cas de Barcelona aquesta entitat és la Creu Roja, que gestiona aquesta la primera acollida a través del SAIER. Fonts de l’ONG consultades per aquest mitjà asseguren que es tracta d’un problema de recursos del programa estatal, que no hauria cobert l’augment de persones ateses.
Creu Roja-Espanya ha accedit des de l’estiu de 2015 a més de 31 milions d’euros de subvencions vinculades al pla estatal d’acollida per atendre sol·licitants d’asil arreu l’Estat. La situació a Barcelona no és ni de bon tros exclusiva. Les darreres setmanes, altres ciutats com Madrid han registrat conflictes de sensellarisme amb població sol·licitant d’asil. A la capital de l’Estat espanyol una setantena de sirianes han estat més de deu dies acampades en un parc de la ciutat davant el col·lapse del servei madrileny d’atenció als sense sostre.
