Quaranta anys d’anticatalanisme com a arma electoral. Generacions nascudes i criades sota l’ombra d’un univers simbòlic blaver. I vint anys de Partit Popular a les institucions. Anys d’esquarterar el territori i els drets de les classes populars, anys de vergonyes amagades darrere de falsos conflictes creats intencionadament. Però, com ha quedat el país després de tot? Què en pensen les habitants que l’habiten? Totes les enquestades estan d’acord amb què l’estratègia de la por del blaverisme ha travessat per complet la societat i, per tant, la seua democràcia. “Parlar de país, de normalització lingüística, de finançament i d’autogovern costa un món”, comenta Oriol Artero, membre de la Plataforma pel Dret a Decidir de Castelló. Artero considera que “aquest poble necessita aprendre a diferenciar els conflictes interns i la greu situació del País en general”.
El relat col·lectiu que es construeix cada dia d’Oriola a Vinaròs té matisos molt diversos. Tot i això, la identitat manté alguns trets similars: la Mediterrània, el mestissatge, la llengua, les expressions culturals i tot un seguit d’actituds d’esforç, treball dur, senzillesa i perseverança que, en gran part, tenen molt a veure amb la composició geogràfica del país. “M’agradaria que des de fora no ens veieren amb els tòpics que ens han associat al meninfotisme i la corrupció. Som un poble que ha estat resistint i autoorganitzant-se contínuament per defensar les seues arrels, la seua cultura i la seua dignitat col·lectiva”, expressa Anna Pascual, professora d’història i geografia de l’Alcoià.
La identitat valenciana manté trets comuns: la Mediterrània, el mestissatge o la llengua
En aquest sentit, l’espurna que ha mantingut la flama del que les entrevistades consideren un País Valencià digne han estat les incansables plataformes populars situades a la base. “A hores d’ara, no podríem pensar en la reformulació identitària i la difusió lingüística si no fóra pels moviments socials i culturals que s’han mantingut al peu del canó i fora de les institucions en els anys de mandat del PP”, destaca Irene Mira, membre del Casal Popular Tio Cuc d’Alacant. “Cal reconéixer, però, que sense els masovers i llauradors dels pobles que van protegir la llengua i la cultura, avui no podríem ni pensar en termes de valencianitat. I cal recordar que sobretot van ser les dones, mares i iaies qui van protegir millor el llegat cultural. Aquesta suma d’arrels és la que va fent una cultura i un poble”, assegura David Segarra, periodista i documentalista de l’Horta.
Ara bé, com s’articula un relat col·lectiu, és a dir, com es basteix una identitat popular on totes les sensibilitats territorials tinguen cabuda? “No és que no haja existit un poble valencià, és que es va construir una idea de poble que ens feia renegar de nosaltres mateixos, de la nostra diversitat interna i del nostre fet diferencial respecte a la resta de l’Estat”, exposa Carlos Bernabé, regidor per Cambiemos Orihuela. “El que cal és que des de les bases socials i amb les institucions ‘a favor’ fem força per anar desarticulant l’imaginari buit i la falsa identitat valenciana que va construir el PP. Es necessita molt de temps”, argüeix Pepa Chesa, històrica militant del Bloc Nacionalista Valencià des de la seua fundació. “Necessitem una validació democràtica eficaç perquè els símbols, els himnes, noms i, en definitiva, les nocions bàsiques de la vida en comú estiguen, si no compartides, com a mínim sí legitimades”, afegeix el politòleg Francesc Miralles. “El repte més gran que tenim és la cohesió d’aquesta identitat, assumint la diversitat i la complexitat del nostre país”, matisa Pascual.
Amb el procés de ruptura que ha obert Catalunya, és possible un revifament de l’anticatalanisme
En aquests moments, amb el procés de ruptura que ha obert Catalunya, la possibilitat d’un revifament de l’anticatalanisme és present. “Segurament s’accentuarà més aquest odi i eixiran més anticatalanistes, però potser per a d’altres serà com una espurna, un exemple a seguir”, comenta Anna Gomar, veterinària de la Safor-Valldigna. Totes les enquestades creuen que hi haurà un augment de la repressió estatal i que les forces polítiques reaccionàries tractaran novament de dividir i enfrontar la societat. “En una situació sociològica en què el País Valencià no té una identitat enfortida, i davant la necessitat de reforçament d’una Espanya fragmentada, els valencians hi tenim molt a perdre”, apunta Ferran Díaz, membre del Casal Jaume I de Monòver. Díaz afegeix que “qualsevol atac al nostre autogovern per part del govern espanyol sempre pot causar l’efecte contrari i pot ajudar-nos a enfortir la nostra essència com a poble. En aquest tema tinc una idea prou contundent: o reviscolem o desapareixem”.
*Article publicat originalment al numero 439 de la ‘Directa’