Mèxic s’acosta a un any electoral decisiu, especialment tens i calent. De fet, la campanya ja ha començat i ha posat en evidència les diferents fractures que recorren l’espinada del país. I és que el país federal viu un cúmul de sismes que es retroalimenten entre si. En primer lloc, es pot parlar d’un sisme polític fruit de les pràctiques de frau electoral efectuades pel règim. En segon lloc, d’un cataclisme social arran de la radicalització en els últims anys de les polítiques neoliberals. I, per últim, tenim els efectes del terratrèmol del passat 19 de setembre, que han fet aflorar les contradiccions d’un neoliberalisme amb rebuig entre la població.
Just el 19 de setembre feia 32 anys d’un terratrèmol de 8,1 de magnitud en l’escala Richter que va devastar la capital del país –abans anomenada Mèxic Districte Federal i avui rebatejada com a Ciutat de Mèxic. Més de 3.000 morts, segons les més que conservadores xifres oficials, i més de 250.000 persones sense llar van ser les conseqüències socials més importants del sisme. Llavors, la desorganització del govern del Partit Revolucionari Institucional (PRI) en el rescat va generar una important organització popular que ràpidament es va transformar en el sorgiment de nous moviments socials. Fins i tot va provocar un conflicte dins el PRI, que va ser capitalitzat per un sector obertament antagonista al projecte neoliberal adoptat pel partit. Només el frau electoral va permetre al PRI mantenir-se al poder.
Una data amarga
Tres dècades després, un sisme de magnitud 7,1 en l’escala Richter provocava, en l’àmbit del reviscolament del teixit social, conseqüències similars. L’epicentre del sisme va ser a l’estat de Puebla, amb un fort impacte sobre l’estat de Morelos i Ciutat de Mèxic. Tot i tenir lloc relativament lluny de la capital i ser més lleu que l’anterior, de nou, el cataclisme –que va provocar més de 360 morts– va deixar en evidència les vergonyes tant del govern federal priïsta d’Enrique Peña Nieto com del govern metropolità de Miguel Ángel Mancera, del Partit de la Revolució Democràtica (PRD). La completa inacció d’ambdós governs en els primers moments del desastre es va veure agreujada per la falta de recursos i d’efectius dels serveis de rescat. Com a única resposta, el govern federal va enviar la Marina i l’Exèrcit a les zones afectades, però mentrestant la societat civil ja s’havia mobilitzat per organitzar espais d’allotjament, centres populars de queviures i brigades de persones voluntàries per a participar en les tasques de rescat i de retirada de runes.
La gent s’autoorganitza
Les universitats públiques, amb la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic al capdavant, van suspendre les classes durant dues setmanes, ja que en la majoria de facultats les assemblees d’estudiants i professorat s’havien declarat en vaga per poder participar en les tasques de rescat. El moviment estudiantil va reflorir i les facultats van esdevenir espais de recollida de queviures i centres logístics per a l’organització de brigades de voluntàries.
L’embranzida de la població, de fet, va superar els moviments socials i va desbordar els grups existents fins a tal punt que les persones s’organitzaven de manera autònoma per entregar menjar, eines i begudes als barris més afectats del DF, localitzats en els districtes de Xochimilco, Tlalpan i La Condesa. Una autorganització popular que en alguns casos va ser caòtica i dispersa, però que en opinió d’Emilio Téllez, membre del Sindicat Mexicà dels Treballadors, resulta sempre positiva: “Allò que anomenen un excés d’ajuda és, en realitat, un excés de solidaritat i, si bé a vegades entorpeix [la feina], és un procés d’aprenentatge perquè la gent s’activi i s’organitzi”.
El terratrèmol del 19 de setembre va causar 360 morts i va evidenciar les vergonyes del govern Peña Nieto
Una autoorganització que no va anar exempta de confrontacions amb l’Estat. Per exemple, el mateix 19 de setembre, al centre de la ciutat, al barri de La Obrera, el secretari de governació del govern federal, Ángel Osorio Chong, va visitar un edifici que s’havia esfondrat. Es tracta d’una construcció on hi havia dues fàbriques tèxtils que donaven feina a centenars de treballadores informals, és a dir, sense cap mena de dret laboral. Els efectius de la Marina havien impedit al veïnat la recerca de les persones atrapades dins. Al llarg del dia, l’exèrcit va arribar a acordonar la zona fins a dues vegades per expulsar-ne familiars, veïnes i socorristes voluntàries. Quan va arribar, el representant del govern federal va ser escridassat. La tensió va escalar al seu punt màxim el divendres 21, quan el cos militar de granaders i de la Marina van expulsar les brigadistes voluntàries per posar punt final a la recerca de possibles treballadores supervivents.
De fet, moltes ciutadanes van interpretar la gestió del govern més interessada a generar propaganda favorable que no pas en el rescat de les víctimes. Un cas molt clar va ser el de l’escola infantil Colegio Rébsamen, situada al districte de Tlalpan. L’edifici de l’escola es va esfondrar amb alumnes i professorat dins. La notícia destacada, però, va ser que la Marina havia rescatat una nena de nom Frida Sofía. Els mitjans de comunicació, amb Televisa al capdavant, van esbombar la bona nova com una lloança a l’acció de la Marina. Tot just un dia més tard es va descobrir que no existia la nena i que el cas havia estat inventat pel govern de Peña Nieto.
L’escola, que va deixar un saldo de 19 infants i 7 persones adultes mortes, va ser immediatament enderrocada per evitar que s’obrís cap investigació sobre si l’escola complia o no els requisits arquitectònics legals. Arran d’aquest cas han sorgit sospites que alguns dels 40 edificis que es van esfondrar a Ciutat de Mèxic s’havien construït gràcies a llicències il·legals. Segons explicava recentment el diari La Jornada, la directora del col·legi ha estat denunciada a través de la via penal i l’arquitecte constructor arrestat acusat d’homicidi per construir part de l’edifici en terreny no edificable.
L’especulació, causa i conseqüència
A altres zones afectades, com el barri de Cabañas, al districte de Tlalpan, no hi va arribar cap efectiu estatal, ni de protecció civil ni de cossos de seguretat. José Moreno Olivares, damnificat i membre de l’Assemblea Nacional d’Usuaris de l’Energia Elèctrica (ANUEE), explicava que, de fet, tampoc “la gent d’aquí volia que vinguessin”. A Cabañas, on viuen més de 250 persones, 46 famílies es van quedar sense casa. La gent es va organitzar en comitès de damnificades i van acampar davant de les pròpies cases per por a perdre’n la titularitat davant d’una requalificació del sòl per part de les immobiliàries titulars. El govern municipal de Miguel Ángel Mancera va anunciar que tot edifici en codi vermell, segons el peritatge dels arquitectes municipals, hauria de ser derruït.
La societat civil es va mobilitzar per organitzar allotjaments, centres de queviures i tasques de rescat
Tania Valadez, també membre de l’ANUEE, sentenciava sobre la gestió de la resposta que “a la Ciutat de Mèxic no hi va haver coordinació estatal en les tasques de rescat”. Valadez, que va estudiar a l’Escola Llatinoamericana de Medicina de Cuba, comenta les diferències entre ambdós països a l’hora de gestionar les catàstrofes mediambientals. Mentre que a Cuba l’Estat prioritzava la gent, de manera que brindava espais d’acollida i mobilitzava les estudiants de Medicina per desplegar xarxes de prevenció; a Mèxic, la resposta al terratrèmol va dependre en exclusiva “de l’espontaneïtat i la solidaritat de sindicats, moviments socials i de la població en general”. Això es deu a “la falta de responsabilitat dels governs neoliberals de Mèxic”, reblava Emilio Téllez. Amb el creixement de la ciutat, s’ha anat construint sobre l’antic llac i sense que els governs municipals de diferent signe regulessin la construcció d’habitatges tenint en compte el grau d’inestabilitat geogràfica. De manera que fins i tot cases noves i suposadament segures han sofert esquerdes estructurals, ja que estaven construïdes en zones exlacustres, com assenyalen experts en geografia i sismologia de la UNAM.
Per la seva banda, el professor Daniel Inclán, investigador sobre Amèrica Llatina de la UNAM, veia amb uns altres ulls el procés d’organització social desencadenat pel terratrèmol i afirmava que aquest era un repunt a la baixa del moviment #YoSoy132, moviment estudiantil nascut el 2012 contra l’elecció fraudulenta del president actual, Enrique Peña Nieto.
En qualsevol cas, la disputa política per la reconstrucció de la ciutat i del país continua estant en el debat públic. Segons el mateix govern federal, els danys suposen més 38.000 milions de pesos –uns 1.700 milions d’euros– però, en canvi, el Fons federal de Desastres Naturals compta amb 9.000 milions –uns 400 milions d’euros. Si la reconstrucció es traduirà en blanqueig i gentrificació dels barris afectats i anirà acompanyada de préstecs que endeutin les damnificades –com proposen Peña Nieto i Mancera–, o bé en la recuperació dels habitatges, dependrà de l’empenta que tingui el nou moviment de damnificades i el teixit social i sindical aliat.
Article publicat al número 443 de la ‘Directa’
